Etiqueta: Tierra Trivium

Publicado el por — Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Anaïs Nin

Avui parlarem potser d’un dels personatges més controvertits dins el mon de la literatura, i inclús fora d’ell, i és que el nom de la nostra protagonista sempre ha estat íntimament lligat, al sexe, la llibertat,… i podríem dir que els convencionalismes de la seva època, no van arribar ni a tocar la seva pell, quasi, perquè la certesa només la te ella, podríem dir, que va fer sempre el que va voler, sense més.

El seu naixement ja es curiós, doncs neix al mar, encara que consta com nascuda a un ric barri parisenc, Neuilly-sur-Seine, i per la seva sang corren diverses cultures, va néixer el 21 de febrer de 1903, la seva mare era danesa i cantant d’òpera, el seu pare cubà d’ascendència catalana, pianista i compositor. Ella va tenir sempre nacionalitat francoestadounidenca.

El 1905, la família ha de fer un llarg viatge a Cuba, on neix el seu germà, tornen a París, però el 1908 es traslladen a Berlin, i el 1909 a un suburbi de Brussel·les. Amb sis anys l’Anaïs, ja havia viscut a quatre països diferents. El que fa els seus primers anys de vida una mica especials, per dir-ho d’alguna manera. Passen uns anys a Brussel·les, però degut a una malaltia d’ella, tornen a França, en aquest cas a la costa atlàntica, amb un clima més beneficiós per ella, era el 1913. A finals d’aquell any, el pare deixa a la mare per un altre dona, i li recomana que vagi a viure a Barcelona, on marxen la mare i els tres fills a casa dels sogres, però aquest no era el darrer viatge, perquè el 1914 mare i fills fan el salt i marxen als Estats Units, concretament a Nova York, per anar a viure a prop d’una tieta materna.

Està clar que la infantesa de la escriptora va ser de tot menys estable, i amb dos esdeveniments que podrien marcar la seva vida, la malaltia i l’abandó patern.

És en arribar als Estats Units, quan comença a escriure el seu diari, i ho farà durant quaranta anys, que curiosament va començar en francès i va acabar en anglès.

També dona un pas molt important cap el seu camí d’escriptora, s’inscriu a la biblioteca de Nova York i comença a escriure llibres començant per la lletra A.

Era una lectora voraç, però malgrat això, a l’adolescència deixa la escola per convertir-se en model de pintors.

Amb només vint anys, l’any 1923 contrau matrimoni a Hugh Parker Guiler, i al 1924 s’instal·len a Paris, on viuen fins el finals dels anys trenta. Allà el seu marit va prossegueix la seva carrera bancària i l’Anaïs es submergeix en la escriptura. La seva primera obra publicada va ser una avaluació crítica de D. H. Lawrence, amb el titol, “D. H. Lawrence, an unprofessional study”, que va escriure en només setze dies. Va aprofitar també per profunditzar en l’estudi de la psicoteràpia, estudiant principalment a Otto Rank, un deixeble de Jung.

Generalment, si heu llegit els articles anteriors us haureu donat compte, de que no em detinc tant en els primers anys de les protagonistes, en aquest cas ho he fet, perquè crec que marquen el desarrelament, tant familiar com de pertànyer a un lloc o a algú, l’ Anaïs Nin, només es pertanyia a ella mateixa. Això ho deixa patent en la següent frase: “Quan quedes atrapat en la destrucció, deus obrir una porta a la creació. Només m’importa el meu propi judici. Soc el que soc”.

La nostre protagonista, va deixar instruccions estrictes al seu segon marit, Rupert Pole, de no publicar els famosos diaris en la totalitat fins a la mort de Hugh Guiler, per discreció, doncs aquest no va ser només el seu marit, va ser el seu company inseparable i protector durant les dècades dels vint i els trenta a París, època en la qual desenvolupa part fonamental del seu treball literari.

Els diaris de l’Anaïs, com em dit, comencen al viatge a Estat Units, en una carta que envia al seu pare, pensant o pretenent que la separació de la seva mare sigui quelcom passatger, per això esmentava com afecta a l’autora aquest fet, però malgrat això, no tornarà a veure a son pare fins l’any 1933, a l’estiu, aquí comencen les quinze mil pàgines, publicades parcialment el 1966. Més tard al 1988 es publica el diari complert de 1931 a octubre de 1932, sota el títol de Henry Miller, la seva esposa i jo, i el maig de 1996 apareix Incest. Diari no esporgat, lògicament, en aquests anys High Guiler i quasi tots els protagonistes d’aquell moment son morts.

En torn a la vida d’Anaïs Nin s’ha forjat un gran mite, el de la “protectora de l’art i dels artistes”, principalment a ran de conèixer a Henry Miller, ja que va exercir per ell una espècie de mecenatge sense menyscabar l’afecte que tots dos es professaven, doncs la seva relació sempre va estar plena de matisos, des de l’afecte sincer de la vàlua del treball de l’un i l’altre, arriben a col·laborar a nivell creatiu amb gran serietat; fins a compartir la seva vida sexual, la camaraderia i una amistat profunda que els va unir durant molts anys.

Quan els seus propis medis econòmics foren insuficients per recolzar els joves escriptors, (que se li apropaven pel mite de la seva protecció incondicional), va voler la casualitat que miraculosament apareixes un col·leccionista de llibres, sol·licitant-li a Henry Miller que escrigués per a ell contes eròtics, Miller ho va començar a fer com a diversió, però desprès tots els amics necessitats es reunien i explicaven histories verdaderes o falses i fabricaven amb elles el material que demanava el mecenes, qui pagaria generosament a dòlar la pàgina, preu millor que el inicial, perquè quan li fa la proposta inicial a Henry Miller parlava d’estar disposat a rebre material per 100 dòlars mensuals. Tot el grup va participar segons les seves possibilitats i imaginació, malgrat tot, i desprès d’haver treballat molt durament en aquest projecte, Anaïs Nin lamentava que el col·leccionista insistís en demanar-los “menys anàlisi, menys filosofia, menys poesia” en els contes que li feien arribar, ella hagués desitjat que el seu mecenes compres tota la seva obra sense distinció de temes, però aquest desitjava només descripcions de temes merament físics. Es en el seu diari on l’autora expressa el seu descontent al reflexionar que la enunciació de relats estrictament descriptius, en lloc d’augmentar el plaer (estètic s’entén) el disminuïa. Moltes vegades, ofegada per les exigències pràctiques de la vida, es va posar en contacte amb el col·leccionista per resoldre problemes econòmics, que semblava que no s’acabaven. Havien arribat al límit, farts del que se’ls demanava que ja estava al tocar de la pornografia; els semblava empobridor continuar amb aquest treball, que li treia tot la màgia al fet eròtic, el contractant ignorava aquella subtilesa, i ells paulatinament es cansen del tema i li envien una carta al desembre de 1941, on li retreuen tot el que es perd al renunciar a la emoció, a la màgia més enllà del plaer estrictament sexual.

Una altre faceta important de l’escriptora es que va recórrer al psicoanàlisi buscant trobar-se a ella mateixa en tot el que envoltava la relació intima, el primer terapeuta no li va ser útil i va contactar com ja hem esmentat amb un deixeble de Jung, Otto Rank, especialitzat en artistes.

Durant la seva relació professional neix entre ells un fort sentiment d’amor. En aquella època sembla una dona feliç, sembla que en ell troba un home brillant que no nega els seus sentiments, sinó al contrari, comprenia el seu valor profund i que va ajudar a l’Anaïs amb el seu amor i el seu saber a superar les enormes contradiccions d’una experiència esgotadora, doncs sempre va voler crear un mon meravellós pels demés, donant el millor de si mateixa a totes les persones que havien compartit el seu espai i el seu temps.

Però no només li va donar la certesa de que les seves contradiccions eren legítimes en tant que trets humans, sinó que a més li va fer perdre la por de estar en poder d’un altre, ja que va comprendre totes les seves aspiracions com artista i com a dona en la cerca constant de la plenitud total i al mateix temps va trobar el company capaç d’intensitats equivalents a la seva, tant en lo físic com en lo emocional.

En quant a la seva obra principal, els diaris, ens permet veure lo profund d’aquesta ànima enamorada de la bellesa i del art, i ens recorda que entendre l’existència humana com digne matèria de l’art literari no ès un error. Erica Jung diu el següent: “ Anaïs Nin ha aconseguit expressar, tot el que els llibres escrits anteriorment per dones havien deixat de costat durant segles (…) no només va trencar el tabú sinó que va tenir l’audàcia de escriure-ho (…) El que Nin crea, no es res més que un mirall de la vida. Les fluctuacions d’estat d’ànim de l’odi a l’amor, que marquen la nostra fràgil humanitat son vistos en procés com mai abans. Feia el que Proust, Joyce i Miller estaven fent però des d’una perspectiva femenina. Sigui adorada o odiada, el que importa es que sigui llegida”

I aquí es on volia arribar per acabar amb aquesta escriptora que ha passat a la història, potser més pels homes de la seva vida, com Henry Miller, pel triangle amorós amb June, per la seva mentalitat oberta a tot tipus de relacions sexuals, que per una obra, que segurament escrita per un home, m’obligaria a dir coses ben diferents.

Aquí soc de l’opinió d’Erica Jung, considero la seva obra de lectura obligatòria mes enllà del morbo que desperta nomes pronunciar el seu nom, Anaïs Nin, era una ànima bella, marcada per tot el viscut i oberta a tot i a tots, potser, aquest fet i la seva obertura de ment, han perjudicat la seva obra, però mai s’ha deixat de parlar d’ella, i com sempre, recomano que cada lector jutgi per si mateix cada obra, perquè el que se sent amb qualsevol tipus d’art és diferent segons cada pell, cada cor i cada ànima.

Per Nuria Barnes

Publicado el por — Deja un comentario

David Álvarez Sánchez visita La Buhardilla de Tierra Trivium

David Álvarez Sánchez visita La Buhardilla de Tierra Trivium

Esta semana Albahaca Martín entrevista en La Buhardilla de Tierra Trivium al escritor David Álvarez Sánchez con motivo de la publicación de su poemario Secretos en la Vida de Paula.

Albahaca Martín: Me gustaría saber ¿Por qué decides en un momento dado ponerte a escribir, emprender el camino literario?

David Álvarez Sánchez: Fue a raíz de la muerte de mi abuelo cuando tomé la decisión de empezar a escribir sobre el papel, en ese momento me emocioné recordando las historias que me solía contar en nuestros paseos.

AM: ¿Cómo realizas la planificación de la obra antes de escribirla, tienes todo atado antes de escribir o sin embargo vas dando pie a la improvisación?

DAS: Lo primero que hago es coger una libreta para empezar a escribir la idea que quiero transmitir al lector. A medida que va avanzando la historia que estoy contando sobre el papel suelo improvisar alguna idea que se me está ocurriendo en ese momento.

AM: Ciñéndonos a Secretos en la vida de Paula, ¿Qué ha sido lo más complicado a la hora de escribirla?

DAS: A la hora de desarrollar la historia, había momentos en los que no sabía cómo continuar, por suerte a mi lado tenia mi libreta.

AM: Creo que aparte de novelista también escribes poesía, en qué género te sientes más cómodo o te gusta más.

DAS: No sabría decirte, en un futuro me planteo escribir un libro de poemas.

AM: Tienes en mente nuevos proyectos literarios.

DAS: Ahora mismo estoy con la promoción de Secretos en la vida de Paula y lo compagino con las oposiciones a Correos. Estoy escribiendo una nueva historia que lleva por título Alma y su nueva vida para el concurso de Amazon.

Antes de despedirme quisiera dar las gracias a la editorial Grupo Tierra Trivium por darme la oportunidad de formar parte de ella.

La próxima semana retomaremos el Relato Caleidoscópico con un nuevo autor.

Publicado el por — Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Sofonisba Anguissola

Avui, en aquest article setmanal, probablement, descobrirem una dona per a molts desconeguda, inclosos els llicenciats en Art. El perquè és molt senzill, si la dona ha estat relegada i encara ho està en molts sectors, en el mon de les arts aquesta absència de valor al seu treball encara és més gran. Podem fer-ho fàcilment, penseu en cinc minuts en tres artistes dones, reconegudes en el mon de les arts… difícil, eh?

Doncs jo he decidit presentar-vos una, Sofonisba Anguissola, si, el nom és complicat, però si feu una mirada a la seva obra no te res a envejar a la dels homes del seu temps.

La nostra protagonista va néixer a Cremona cap el 1532, ple Renaixement, la més gran de set germans, i sis eren dones. El seu pare era membre de la noblesa genovesa i la seva mare també pertanyia a una família noble.

El pare, Amilcare, contràriament al que es feia normalment a la època, va animar a les seves filles a cultivar i perfeccionar els seus talents. Com Sofonisba, quatre de les germanes també van ser pintores, però no van tenir el talent de la germana gran, que va ser l’única que va arribar a ser reconeguda, excepte la petita Lucia, però malauradament va morir molt jove.

El seu primer mestre al 1545 va ser Bernardino Campi, i a partir de 1949 ho va ser Bernardino Gatti. Amb tots dos mestres, va aprendre l’art del retrat. Però, voleu saber perquè una dona no podia entrar d’aprenent sota les ordres d’un gran mestre en un taller?, perquè en acabar l’aprenentatge seria massa gran per casar-se, i com ja sabeu, inclòs avui dia en algunes cultures i en algunes veus de la nostra pròpia, hi ha qui afirma que la tasca de la dona, es casar-se, portar la llar i tenir fills, i mantenir-se allunyada de la resta.

Però, tornem amb la nostre protagonista, malgrat no poder fer l’aprenentatge d’un home, va arribar a dominar l’art del retrat millor que el seu propi mestre. D’ella mateixa, hi ha molts autoretrats fent tasques que li “son pròpies” o de la seva germana segona que es va fer monja, els posats dels retratats no eren cerimoniosos, eren desenfadats, i això va ser una gran innovació per l’època i justament per això comença a ser valorada. És del seu primer mestre de qui treu el gust pel retrat, encara que com deia donant-li aquesta volta més, fent aparèixer als retratats amb objectes de la vida quotidiana d’un noble volent explicar la història un punt més enllà. En canvi, del seu segon mestre, diuen que obté l’influencia de Corregio, que es deixaria sentir durant tot el segle a Cremona. Això fa que els objectes es suavitzin, perdin importància, i prenent-els el lloc l’estudi de la psique del retractat. A Cremona també porta a terme unes quantes obres religioses, més que res per satisfacció personal.

El 1559, va ser invitada a la cort de Felip II, sota la influencia del Duc d’Alba i el Duc de Sessa que era governador de Milà.

I aquí comença la història que van patir moltes altres artistes dones, i és que els seus retrats innovadors van fer que el propi Felip II, li encarregues un retrat de la seva dona Isabel de Valois subjectant un retrat seu, de qui feia de dona de companyia, i el d’ell mateix, que son els més exquisits dels que va fer a la cort i que casualment fins fa ben poc van ser atribuïts a un home, Juan Pantoja de la Cruz. Un fet, que a coetanis seus, com el reconegut primer crític d’art Giorgio Vasari, li hagués semblat inversemblant ja que en una visita a Cremona, ja va destacar les habilitats de Sofonisba, que a més va ser una dona molt més cosmopolita, residint a part d’Espanya, Napols, Palermo i Génova; sinó que fins i tot es podria dir de l’obra de Juan Pantoja de la Cruz que, en ocasions, va ser un simple copista de la pintora italiana.

Contradient les costums de la època, Anguissola va romandre soltera fins 1571, quan el propi rei, preocupat per aquesta inacceptable condició li va buscar un marit del seu gust, i la va casar amb Fabrizio de Moncada.

Malgrat això, aquesta dona, que contràriament a d’altres, potser a la majoria, va ser admirada pels seus coetanis, era molt conscient del que buscava, l’innovació en el retrat del Renaixement, i als seus pinzells barrejava una mica d’Itàlia i una mica de Flandes. Era tant conscient del seu compromís pictòric que va reiterar una i altra vegada, la pròpia imatge en molts autoretrats – de vegades acompanyada d’una dona gran, com demanava el protocol de la època- convertint això en una estratègia autoafirmació artística i, a la vegada, com a missatge de tranquil·litat dels seus coetanis. Però és un fet molt especial també d’aquesta artista, i ho recordava com una anècdota l’ historiador d’Art Cea Bermudez, com va ensenyar a pintar a Minerva, que va ser d’ un estrany ingeni tant en l’art com en les lletres, i a dues germanes petites, Lucia i Europa, de les que queden obres a Cremona, i de la primera una al museu del Prado. Tanmateix es va referir també al famós quadre on apareixen les germanes jugant al escacs, i un retrat de família. En el primer, un retrat de nenes jugant, diu l’ historiador, que les protagonistes semblaven vives i no els faltava més que parlar. I en el segon, on apareix ella, amb dos dels seus germans i els seu pare, estaven pintats amb tanta càrrega de vida que només els mancava respirar.

Sigui com sigui, per a la història, Sofonisba Anguissola, ha sigut una dama elegant i una mica excèntrica, rebel davant els costums de l’època, al trigar tant en casar-se i obstinar-se en pintar. En fi una excepció, la crítica ha parlat dels seus èxits, dels regals que rebia, del seu origen noble, bona educació, però queda com un misteri el viatge a Espanya, per exemple. Quan la història s’apropa a la producció d’una dona acostuma a emfatitzar la seva faceta cortès, econòmica o la seva vida privada, sense detenir-se en lo que va impressionar als seus contemporanis: la manera en la que abordava el retrat i l’innovava, la seva radicalitat inexcusable sota l’aspecte de noble dama de vida quasi tranquil·la.

Pero Sofonisba, va ser molt més que una celebritat, una dona d’èxit, una excepció, va ser una dona de mon, vivint a diversos països com dèiem anteriorment, i no únicament com acompanyant dels seus marits, ja que a la mort del primer es torna a casar amb Orlando Lomelli, fill d’una prestigiosa família genovesa. I això ho fa mitjançant els autoretrats, on se la pot veure en diferents moments d’una dona de la noblesa, culta i ben educada. Però això no era res més que un camuflatge, en el seu cas ho fa amb un quadre on es pot veure a Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola, on la rigidesa de les línees del seu cap contrasta amb les de Campi, realitzada amb l’habitual vivesa de l’artista, una espècie de joc, que com afirmava un estudiós, volia significar la manca de destresa del seu mestre. Es aquest mon tant seu, que s’expressa en les cares de les germanes jugant als escacs, una expressivitat que contrasta amb la rigidesa de les convencions pel retrat.

Aquest desvergonyiment inesperat, aquest llanço amb les ruptures del cànon, va ser el que va fascinar a Anton Van Dyck, quan va visitar a l’artista a Palermo al 1624. Era una dona de 94 anys, l’àvia que mostra el retrat del mestre flamenc, però com ell mateix recordava, malgrat la seva edat conservava una increïble capacitat per parlar de pintura i una portentosa sotilesa, que és la mateixa que tenen els seus quadres.

Desprès, l’historia, esborraria les empremtes de Sofonisba Anguissola, com ho ha fet amb tantes dones artistes, però l’agudesa de la seva mirada roman en tota la seva obra.

La dona que diuen va obrir la porta a moltes altres en el mon de l’art, encara que el patriarcalisme de la història les vulgui esborrar, va morir a Palermo el 16 de novembre de 1926, amb 96 anys, una edat més que longeva per la seva època.

Per Nuria Barnes

Publicado el por — Deja un comentario

El Relato Caleidoscópico de Eva Palomares

Esta semana la encargada de los designios de Elíseo es Eva Palomares. Y como comenté hace un par de semanas la historia continúa desde el primer punto intermedi, siendo el hashtag de hoy #RCaleidoscópico23, tanto en el twitter del Grupo Tierra Trivium (@TierraTrivium) como en el Facebook para comentar la entrada de hoy.

Primer Intermedio (Ignacio J. Dufour García)

Elíseo estaba a punto de dormirse cuando una idea cruzó por su mente— si me duermo olvidaré lo poco que recuerdo —hizo todo lo posible por intentar mantenerse despierto sin llegar a conseguirlo.

Se despertó en una habitación deshabitada de paredes que una vez fueron blancas, en las que se intuían las sombras de los antiguos muebles que una vez la poblaron, como los retazos de recuerdos que poblaban su mente de Nuevo Humano.

Recordaba vagamente el despertar del día anterior en la que creía que era su oficina, su vagar por distintos planos de la consciencia sin estar seguro de que había sido realidad y que había sido una ensoñación.

Las marcas en tobillos y muñecas eran lo único que le podía indicar que el encuentro con 223 había sido en este plano de la realidad, pero justo esa parte del día anterior era la que se había corrompido en la mente de Elíseo.

Se levantó y un tintineo le alertó de la caída de lo que tenía en el regazo, eran el bolígrafo y hoja que asía antes de que el sueño le venciese. En el papel se intuían restos de unas palabras, «DOP F/ SU NO?» que no le decían nada.

Día 22 (Salvador Ramírez)

—Debe haber un problema de circuitos. Esto no está funcionando…

—Sí, pero no entiendo qué puede ser. Hemos revisado todo. Otros han ido bien, pero éste… De repente recuerda algo, lo mezcla con sucesos extraños, viaja a la infancia… Y esa insistente interferencia de deseo sexual con la enfermera…

Entre tanto, Elíseo, aturdido en el nuevo escenario en que se encuentra, observa desconcertado el bolígrafo y el papel recién caídos al suelo. Su cabeza es ahora un remolino de confusión. Algunas ideas vagas le rondan, vienen y van, pero no logra atrapar ninguna.

Al otro lado, mientras le observan a través de una oculta cámara, las dos mujeres continúan la conversación.

—Es comprensible, Mayda. Son cosas que forman parte de su pasado, de fantasías, no sé, juegos infantiles, pesadillas, miedos… Y el deseo erótico es más normal, si cabe. Lo hemos visto ya en otros. Son pensamientos muy arraigados. Tú lo sabes bien, se ha discutido en el equipo, el propio Plan advertía de algo así. La Gran Transformación en Nuevos Humanos no iba a ser tan sencilla.

—Ya… sí… Lo sé, Alene, lo sé. Pero aquí hay algo más. Éste se resiste, cambia con demasiada frecuencia, lucha incluso con cierta conciencia de ello. Es como si no quisiera abandonar su pasado.

En ese momento, Elíseo gritó.

Día 23 (Eva Palomares)

Y Elíseo se escuchó a sí mismo.

Pero él no había abierto la boca para proferir ningún sonido. Los gritos provenían de todas direcciones. Múltiples gargantas de Elíseos invisibles se colaban en su tímpano a través de los muros que delimitaban aquella habitación.

¿Qué era aquello? ¿Una broma macabra? Rápidamente, los ojos de Elíseo recorrieron la estancia en busca de una salida. No la halló. No existía.

Estaba emparedado en aquella habitación. La única pista que podría sacarle de allí pendía de su mano agarrotada. Y estaba tan exaltado que no se dio cuenta de cómo el sudor le corría por la muñeca, humedeciendo el trazo de bolígrafo que, hasta ese momento y, sin que él lo supiera, era su «as en la manga».

Se apoyó en las paredes y escuchó. Ruidos, alguien caminaba. Oía su propia voz al otro lado.

Elíseo se dio cuenta de que estaba en una ratonera de alguna mente psicótica. Allí había otros Elíseos repartidos en dios sabe cuantas habitaciones iguales a la suya.

Se acercó a una de las paredes y la tocó. La pintura rugosa revelaba algo escrito.

Fijó la vista. Un código igual al que se aferraba su mano. Otro, otro, otro más… Aquellos muros estaban repletos de códigos.

La semana que viene vuelve La Buhardilla de Tierra Trivium y en dos semanas volveremos a tener un nuevo relato de Elíseo.



Publicado el por — Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Maria Callas

Avui, a dones més enllà del temps i la història, parlarem d’una dona, que probablement, les noves generacions, exceptuant els apassionats de la música, no coneixeran, o potser els hi sonarà, és per això que he volgut recuperar, la que per a molts i per a mi també ha estat la millor veu de l’òpera, parlant de soprano, de fet se la coneixia com “La divina” o “La diva absoluta”

Maria Callas neix a Nova York, als Estats Units, un 2 de desembre de 1923, sota el signe de sagitari, potser d’aquí una de les causes del seu temperament, pel que va ser també molt coneguda.

El seu pare era americà i la seva mare grega, però els seus pares es divorcien i torna a Grècia, on viu amb la mare, i aquí un dels fets que marquen la seva vida i caràcter, que sempre la compara amb sa germana i li diu que es grassa i lletja.

Però la mare, si que era conscient de la seva veu espectacular i va falsificar l’edat, ja que no tenia els anys necessaris, perquè entres i és formes al Conservatori Nacional d’Atenes, poc l’importava més que la seva filla triomfés i la mantingués i Maria Callas va tenir la sort de coincidir allà amb Elvira de Hidalgo, que la va formar en la tradició del bel canto romàntic italià.

Les pressions de la mare perquè arribés a aquest triomf es podien considerar fins i tot abusives, de fet, ja sent adulta, Maria va afirmar que mai es va sentir estimada, i potser aquesta fora una de les causes que l’empentessin a buscar l’amor desesperadament amb homes erronis.

Debuta professionalment l’any 1942, amb el Teatre Líric Nacional d’Atenes com a escenari i amb l’operetta de Bocaccio. Una ocasió que li va permetre donar el salt a la Òpera Nacional d’Atenes.

La seva vida semblava seguir el camí traçat per la seva mare, fins que la II Guerra Mundial arriba a Grècia i Maria decideix tornar als Estats Units amb el seu pare.

Un cop a New York, el director general del Metropolitan Òpera House, Edward Johnson, es va fixar en la seva veu, i va quedar tant enamorat, professionalment parlant, que no va dubtar en oferir-li els principals papers en dues produccions de la temporada, Fidelio i Madame Butterfly. El que Johnson no esperava, i aquí comencem a notar el caràcter de la cantant, és que renunciés. No volia cantar Fidelio en anglès i considerava que el rol de Butterfly no era el millor per debutar als Estats Units.

El 1947 comença la seva carrera, plena d’èxits a nivell internacional, i és aquí on es forja la diva i són els seus millors anys. L’any 1949 és casa amb Meneghini, un empresari trenta anys més gran que ella i que fa més la figura de pare que d’amant de la diva.

Mentre continua sorprenent en tots els escenaris del món, l’any 1954, succeeix quelcom important i determinant en la seva carrera per iinterpretar ‘Medea’ perd 40 quilos, però això incidirà en la seva veu. Alhora comença a portar una dilatada vida social i nocturna, que serà el principi de la fi de la carrera d’aquesta dona massa marcada per la seva vida personal.

El 1959 abandona al seu marit per Aristóteles Onassis, l’únic amor de veritat de la seva vida. Es retira dels escenaris quasi bé per complert, el seu declivi vocal era ja casi total només amb 36 anys.

Onassis, va marcar en certa manera el destí de Maria Callas al no complir mai la promesa de casar-se amb ella, en canvi si ho fa amb Jackie Kennedy al 1968, això i la mort d’ell, (arriba a afirmar fins i tot que ella és la seva vídua), la portan a una depressió que intenta superar amb somnífers i antidepressius.

Però abans de tot això hi ha una sèrie de fets que ens mostren més com era la Callas.

Per exemple, la nit del 2 de gener de 1958 abandona l’escenari davant la mala resposta del públic, l’Òpera de Roma vestia les seves millors gales per a la inauguració de la temporada. Cantava Norma de Bellini, junt amb Franco Corelli , Giulio Neri, i Miryam Pirazzini. Entre el públic estava fins i tot el President de la República, actrius i una severa crítica de la que desprès van acabar sent amigues.

No va anar bé el primer acte que inclou l’ària “Casta diva”, una de les més conegudes, fins i tot en pels profans de la matèria, doncs al caure el teló la soprano va ser acomiadada amb protestes del públic. No va tornar a escena. Desprès de refugiar-se entre llàgrimes al seu camerino, i escriure amb el seu llapis d’ulls una nota de disculpa, (que mai és va llegir al públic), va abandonar el Teatre i la representació va quedar sospesa.

L’escàndol va ser tant gran que la policia a cavall va haver de dissoldre les multituds que hi havia davant l’hotel on estava i fins i tot la oposició va demanar una explicació al President, malgrat les disculpes enviades per Maria Callas, a aquest mateix i a la direcció del teatre. L’endemà l’hotel continuava assetjat, ara per més periodistes que per gent, però les explicacions les va sortir a donar el seu marit Giovanni Battista Meneghini, que va excusar-la amb una bronquitis que havia afectat la seva esposa. I podia ser possible, perquè el dia 31 havia estat a la ràdio cantant “Casta diva” per felicitar el italians i l’aire i el fred podien haver afectat la seva gola, però els xiulets del públic encara la van afectar més.

Un any desprès sobre aquest fet i recollit al documental María by Callas, va declarar a la revista Life: ”No vull que se m’associï amb el mal gust o la baixa qualitat en el cant i la interpretació”.

Però va ser a l’Scala de Milan, interpretant Medea, després de la pèrdua de pes quan s’enfronta al públic, ella li ha de dir a Jason:”Crudel! Crudel! He cartó fort i te”, i la diva ho va dir encarant-se al públic, amb la mirada encesa i el puny desafiant. Va ser el seu, un acte de rebel·lia contra un públic al que havia donat lo millor d’ella durant una època.

Ja, per anar acabant, te una anècdota del seu caràcter, menys coneguda, i que mostra la seva generositat, i que explicava la mezzosoprano Teresa Berganza, que junt amb Alfredo Kraus, ha sigut la única intèrpret espanyola, que va coincidir amb ella. Explica que al principi tenia por, però la diva li va,dir que l’anomenés María i la tuteges, i afegeix que era l’artista més seria i professional que havia conegut. En aquella producció havia de baixar unes escales, Maria no veia bé i encara no portaven lentilles, així que anava al teatre a les 9 del matí i les baixava vint vegades. Afegeix que era una dona generosa, en aquella obra, hi havia una ària que cantaven juntes i que ella acabava abraçada a María d’esquenes al públic, apareix que la van aplaudir molt, i que a Teresa li demanaven que es girés, i com que no ho feia, la pròpia María Callas, la va girar cap el públic agafant la per les espatlles i dient-li que aquells aplaudiments eren per a ella.

Maria Callas va ser una dona que ho tingué tot a nivell professional e inclòs econòmic, però li va fallar lo essencial, l’amor d’una mare, i sobretot, l’amor de veritat del seu gran amor Onassis

Va morir reclosa al seu apartament de Paris, deixant-se morir de tristesa i soledat el 16 de setembre de 1977, només tenia 53 anys.

I finalment una opinió personal, molts creuen erròniament que la fama i els diners ho són tot, o només els diners, i si ajuda i molt tenir una economia sanejada, però no ho es tot. Per això he estriat a María Callas, la meva soprano preferida d’abans i d’ara, adoro la seva “Casta diva”, i és que de vegades es pot tenir tot i no tenir res.

Per Nuria Barnes

Publicado el por — Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Cristina de Pizzano

Avui, a dones més enllà del temps i la història, parlarem de la primera escriptora professional a França, que tot i que va néixer a Itàlia, a Venècia el 1364, se la coneix més pel nom de Chiristine de Pisan, ja que la seva obra es va escriure a França, i és també coneguda com la primera protofeminista, ja que els seus tractats filosòfics, van començar amb ‘Querella días femmes’, també va ser poeta, i la seva dedicació a la literatura va ser complerta i amb ella va mantenir els seus fills.

El fet de que se la conegui amb un nom francès, és degut a que el seu pare, un prohom reconegut en diferents àrees va ser cridat a la cort francesa, el 1368 per Carles V.

Es casa jove amb un notari i secretari del rei, Etienne de Castel amb quinze anys, però queda vídua també massa ràpid, el seu marit mor a causa d’una epidèmia al 1390.

La seva forma d’expressar el dolor per la pèrdua és mitjançant la poesia, la més coneguda es ‘Soulete sui’. Amb la responsabilitat de tres fills i la mare a la esquena i havent-la deixat el marit en una relativa pobresa, decideix dedicar-se de ple a l’estudi i la escriptura, tant produint com venent, arribant a vendre cent balades en només dos anys. Encara que en un principi es dedica més a copiar i dirigir l’escriptori d’un mestre menor.

Però és amb el seu llibre escrit entre 1400 i 1403 ‘Livre de la mutacion de fortuna’, on explica la vida d’una dona que sobreviu al seu marit, on es converteix en la primera escriptora professional d’Europa. I és la gran responsabilitat que cau sobre ella, el que la porta a donar aquest pas. Encara avui se la consulta, per la seva experiència de vida, més enllà de la mitologia i les creences religioses.

En aquest context, i en la seva lluita constant contra la misogínia imperant, Cristina és considerada un antecedent del feminisme o una protofeminista com dèiem al principi.

Altres obres on es reforça la seva lluita contra el masclisme i les costums establertes, sempre deixant a la dona a un pla inferior, son: ‘Epistre au Dieu d’Amours’ 1399 i ‘Epistres du Débat sur le Demand de la Rosa’, conegut com ‘Dit de la Rosa’.

Una altre de les obres més importants, escrita entre 1404 i 1405 és ‘La Città delle Dàme’, inspirat en ‘La Città di Dio’ de Sant Agustí. En aquesta obra demostra el seu gran nivell de coneixements i cultural, i és encara avui dia, un llibre d’actualitat i fascinant, tant pel tema com per la passió que posa al escriure i que es trasllada al lector.

El seu darrer treball, va ser ‘Ditte de Johanne D’Arc’, un poemari de 1429, quan encara la protagonista era viva, i essent de fet l’únic escrit en vida d’aquesta extraordinària lluitadora.

Finalment amb 65 anys es retira a un convent, pel que la data de la seva mort no està clara, però és fixa entorn 1430.

Per acabar, i donar constància de la importància d’aquesta gran dona, mare, escriptora i precursora del feminisme, desconeguda per molts, i per si la seva història us ha despertat interès, vull que sabeu, que l’any 2010 l’actriu Estefania Sandrelli, debuta com a directora amb la pel·lícula ‘Christina Cristina’ en la que la seva filla Amanda Sandrelli, fa de protagonista.

Per Nuria Barnes

Publicado el por — Deja un comentario

El Relato Caleidoscópico de Salvador Ramírez

Tras una semanas de parón retomamos el Relato Caleidoscópico de la mano de Salvador Ramírez dando comienzo a este nuevo ciclo en la vida de Elíseo.

Como adelanté el otro día con la creacción del primer punto intermedio de la historia, a partir de ahora solo guardaré los enlaces desde el primer intermedio, en el que podreís encontrar las referencias a todo lo anterior. Y para no complicar mucho los hashtags continuaremos la numeración desde el último día, es decir, el hashtag será #RCaleidoscópico22, que usaremos tanto en el twitter del Grupo Tierra Trivium (@TierraTrivium) como en el Facebook para comentar la entrada de hoy.

Primer Intermedio (Ignacio J. Dufour García)

Elíseo estaba a punto de dormirse cuando una idea cruzó por su mente— si me duermo olvidaré lo poco que recuerdo —hizo todo lo posible por intentar mantenerse despierto sin llegar a conseguirlo.

Se despertó en una habitación deshabitada de paredes que una vez fueron blancas, en las que se intuían las sombras de los antiguos muebles que una vez la poblaron, como los retazos de recuerdos que poblaban su mente de Nuevo Humano.

Recordaba vagamente el despertar del día anterior en la que creía que era su oficina, su vagar por distintos planos de la consciencia sin estar seguro de que había sido realidad y que había sido una ensoñación.

Las marcas en tobillos y muñecas eran lo único que le podía indicar que el encuentro con 223 había sido en este plano de la realidad, pero justo esa parte del día anterior era la que se había corrompido en la mente de Elíseo.

Se levantó y un tintineo le alertó de la caída de lo que tenía en el regazo, eran el bolígrafo y hoja que asía antes de que el sueño le venciese. En el papel se intuían restos de unas palabras, «DOP F/ SU NO?» que no le decían nada.

Día 22 (Salvador Ramírez)

—Debe haber un problema de circuitos. Esto no está funcionando…

—Sí, pero no entiendo qué puede ser. Hemos revisado todo. Otros han ido bien, pero éste… De repente recuerda algo, lo mezcla con sucesos extraños, viaja a la infancia… Y esa insistente interferencia de deseo sexual con la enfermera…

Entre tanto, Elíseo, aturdido en el nuevo escenario en que se encuentra, observa desconcertado el bolígrafo y el papel recién caídos al suelo. Su cabeza es ahora un remolino de confusión. Algunas ideas vagas le rondan, vienen y van, pero no logra atrapar ninguna.

Al otro lado, mientras le observan a través de una oculta cámara, las dos mujeres continúan la conversación.

—Es comprensible, Mayda. Son cosas que forman parte de su pasado, de fantasías, no sé, juegos infantiles, pesadillas, miedos… Y el deseo erótico es más normal, si cabe. Lo hemos visto ya en otros. Son pensamientos muy arraigados. Tú lo sabes bien, se ha discutido en el equipo, el propio Plan advertía de algo así. La Gran Transformación en Nuevos Humanos no iba a ser tan sencilla.

—Ya… sí… Lo sé, Alene, lo sé. Pero aquí hay algo más. Éste se resiste, cambia con demasiada frecuencia, lucha incluso con cierta conciencia de ello. Es como si no quisiera abandonar su pasado.

En ese momento, Elíseo gritó.

La semana que viene volverán las entrevistas de La Buhardilla de Tierra Trivium y en dos semanas volveremos a tener un nuevo relato de Elíseo.

Publicado el por — Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Rosa Parks

Avui a dones més enllà del temps i la història, parlarem d’una cosidora afroamericana que amb el gest més simple va fer que anys desprès canviés, almenys sobre el paper, la vida de tots els ciutadans nord-americans d’ètnia africana. Aquesta heroïna, de nom Rosa Parks, va incomplir una de les moltes lleis de segregació racial que en els seus temps existien als Estats Units, i no parlem del S.XIX, estem parlant de les acaballes de l’any 1955, just l’u de desembre quan ella anava asseguda a l’autobús, i la llei marcava que els negres havien de cedir-li el seient als blancs, va pujar un noi blanc i no li va dir res, però el xofer de l’autubús li va dir que s’aixeques, ella si va negar, el que després d’un “judici” li va suposar, 14$ de multa i anar a presó, Rosa Parks tenia llavors 42 anys, i no imaginava el que la seva negativa suposaria, sabia que incomplir una llei, tindria conseqüències, però no que seria l’espurna que prendria la flama del moviment americà contra les lleis discriminatòries contra els negres que existien als Estats Units, doncs malgrat la guerra de secessió, en la majoria d’Estats sudistes les coses no havien canviat massa péls avui anomenats afroamericans, només s’havien maquillat. Posaré alguns exemples d’aquestes lleis absurdes: als espais públics blancs i negres havien de seure separats o anar a lavabos diferents, el que suposava una contínua vexació contra aquests ciutadans quan de paper, els drets havien de ser els mateixos.

I va ser així com aquesta dona que pertanyia a l’Associació Nacional per l’avançament del Poble de Color va cridar l’atenció de Martin Luther King, que encara no era el líder que avuí dia recordem, i es fixes en ella, i crec, i és una opinió personal, que cap dels dos va imaginar que 54 anys després , el despatx oval de la Casa Blanca seria ocupat per un afroamericà, nascut a Hawai i de nom Barak Hussein Obama, essent els seus dos noms d’origen àrab, d’on procedeix i viu el seu pare.

Però, per què el cas de Rosa Parks va significar tant, quan hi havia precedents com els de Claudette Colvin aquell mateix any, o inclòs el de Ida B Wells 71 anys abans?

Molt senzill, perquè encara que alguns volen negar-ho era una activista cansada de que es trepitgessin els seus drets, no una cosidora cansada, i això va fer que el aleshores desconegut reverend metodista, Martin Luther King, comencés junt amb ella unes protestes i boicot contra els autobusos d’Alabama de 382 dies, que portarien a la Cort Suprema dels Estats Unit a declarar que la segregació racial en els transports anava contra la constitució del país.

I el moviment pels drets civils dels negres ja no es va aturar, Alabama, va ser el motor, el fet de que quasi la meitat de la població no utilitzes autubús suposava la ruïna de la companyia, i en guanyar aquesta batalla, sabedor del seu poder molts ciutadans més es van anar unint als grups i a la lluita pels drets civils, en la que tothom recorda a King, encara més pel fet de que fos assassinat o el moviment ‘Black power’ més radical de Malcolm X, i així els anys seixanta es van unir les protestes contra la guerra de Vietnam i les dels drets civils de la població negra d’Estat Units, a la que si van unir blancs i diuen que va ser font d’inspiració pel maig del 1968 a Europa.

El cas és que un no va fer esclatar la pólvora i que aquesta correria com una traca fins els nostres dies, perquè la lluita, malgrat els drets sobre el paper, no ha acabat, segueix existint el racisme a tots els nivells i a tot el món, el Ku Kux Clan segueix viu, tant com per a donar suport a la ultradreta en les eleccions d’abril, continuen morint molts joves negres a mans de la policia, i any rere any, veiem a les notícies grans manifestacions a diferents ciutats per la mort d’un jove afroamericà a mans de la policia sense causa justificada.

He volgut parlar de Rosa Parks, perquè al seu gest, masses li han volgut treure importància, dona i negra, l’espurna que portar a aconseguir els mateixos drets, aImenys sobre el paper de negres i blancs al país més poderós del món?

Ella va seguir la resta de la seva vida unida a la lluita, fins i tot a la campanya d’un candidat blanc i demòcrata a la presidència i va morir de mort natural a 2005 havent rebut les màximes condecoracions civils dels Estats Units, inclosa la medalla d’or del Congrés.

Però la raça humana no canvia, els colors tenen més o menys importància en funció del poder econòmic, en el cas dels musulmans els pobres que venen en patera són moros, els del petroli àrabs, o, si és futbolista és argelí, o si corre molt marroquí.

Dins de tots nosaltres hi ha una quantitat més o menys gran d’uns envers els altres. I tot això em recorda una gran pel.lícula carregada de grans actors, Sidney Pottier Katherine Hepburn o Spencer Tracy, suposo que la majoria la coneixeu ‘Endevina qui ve a sopar aquesta nit”, però a la que hi ha dos personatges secundaris meravellosos, la típica mami negra de les famílies amb poder econòmic com és el cas, protagonitzada per una meravellosa actriu Isabel Stanford en el paper de Tilli i un actor ja entrat en anys, que representa que és el capellà de confiança i íntim amic de la família, Cecil Kellaway, en el paper de Monsenyor Ryan.

No vull acabar aquest article, sense recordar que cap al 1988, un company meu d’universitat va fer de Monsenyor, quan sa germana que estudiava a l’URSS, portava a sopar al seu promès a casa, del que els pares ho sabien tot menys que era fill del vicepresident de Mali, i per tant negre.

Si tots repassem la nostra consciència en més o menys grau trobarem aquest punt racista, i si la repassem més, serà pels diners, que ens adonem comte que veiem més o menys el color, ètnia, religió… dels nostres congèneres, perquè tots som Sapiens Sapiens, encara que, i vaig a fer una mica de Mafalda, a alguns només se’ls hi suposa, com el valor a l’antic i obligatori servei militar.

Per Nuria Barnes

Publicado el por — Deja un comentario

Javier Joya visita La Buhardilla de Tierra Trivium

Javier Joya visita La Buhardilla de Tierra Trivium

Esta semana tenemos el placer de contar en La Buhardilla de Tierra Trivium con Javier Joya autor de las novelas Esperanza de Sangre y Paula X, la joven con el síndrome del corazón roto, recientemente publicada por el Grupo Tierra Trivum, así como de relatos entre los que se puede destacar El Pederasta publicado en la antología Premios Literarios Fusionarte. Podéis seguirle en Twitter (@Javi_Joya)

Ignacio J. Dufour García: Es un placer contar con tu presencia en La Buhardilla de Tierra Trivium, para charlar de tu última novela publicada, que formará un biología con tu siguiente novela, y de tu carrera literaria, ¿desde cuándo escribes? ¿Por qué?

Javier Joya: Empecé a escribir en el 2017, más o menos. La verdad es que mi contacto con la narrativa fue algo… digamos que «poético», me inspiró una película: El ladrón de palabras.

IJDG: En relación a la escritura… ¿en qué te beneficia tu profesión actual? ¿En qué te perjudica?

JJ: El ser policía y centrarme a escribir novela policíaca, negra o criminal (de momento), me da muchas ventajas a la hora de crear historias, por el simple hecho de ser conocedor de cómo funciona el sistema policial, judicial y palpar la realidad desde la perspectiva delincuencial.

La escritura ha creado en mí, una especie de adicción, y con ello, la reducción de mis horas de sueño y algún que otro reproche de mi mujer: «¿Otra vez estás escribiendo?».

IJDG: Nos gustaría saber cuál es el libro de literatura española independiente que más te ha gustado. ¿Qué te llevó a su lectura?

JJ: La última raya del escritor Javier Jorge Urbano. El libro me lo dejó un amigo y reconozco que me gustó la historia y el cómo la escribió.

IJDG: ¿Qué motivación necesitan los españoles para leer? ¿Por qué estamos por debajo de la media? Se aceptan ideas…

JJ: Leer tiene este poder: «Ver el mundo con otros ojos y desde otras perspectivas». Así que, la lectura tiene un alto componente empático que a la vez nos hace mejores seres humanos; por ello, me gusta decir que leer nos enriquece en sentimientos y emociones, y, nos aleja de lo analógico, mecánico y digital. ¿Hay algo más motivador que intentar ser mejor persona?

No hay que mirar ninguna estadística para saber que cada vez se le dedica menos tiempo a la lectura, sólo hay que viajar en un vagón de tren para ser consciente de ello. Demasiadas distracciones, un amplio ocio invitando dosis de euforia y… el gran peligro de la humanidad (para mí): el móvil; un «arma» que nos roba tiempo y anula los sentidos.

Creo que una forma amena y divertida de coger el hábito de leer, es apuntarte a un club de lectura, una manera de compartir momentos literarios, de hacer amigos e incluso ser tú mismo el propulsor para leer un libro. De esta forma, al igual que te apuntas a un gimnasio con el objetivo de fortalecer tu cuerpo, haces lo mismo en un club de lectura, solo que haces gimnasia cerebral…

IJDG: En relación a Paula X… ¿por qué una temática tan dura?

JJ: En esta historia me he inspirado en tres palabras: empatía, resiliencia y amor. He querido de esta forma representar a una víctima de acoso escolar, para que todos aquellos que leyeran el libro fueran conscientes que el bullying va más allá de lo físico y emocional… va directo al alma.

IJDG: Inspirada en hechos reales o fruto de la imaginación.

JJ: El acoso escolar, existe; el narcotráfico, existe; la prostitución, existe; la maldad, existe y… el amor, existe. El cóctel final es fruto de mi imaginación.

IJDG: ¿Cuál es la escena que más te gusta de tu libro? ¿Y la que menos?

JJ: Cuando «Javier» lee una poesía en el tanatorio, no es que sea esta la escena que más me guste, sino la que más me emociona. Respecto a la que menos, diré que una escena del capítulo 26, pero por su dureza.

IJDG: ¿Cuánto tiempo tardaste en escribirla?

JJ: Nueve meses, más o menos.

IJDG: ¿Te imaginas escribiendo poesía o comedia?

JJ: Escribo poesía pero es muy cotidiana. Estoy a siglos luz de los genios poetas que fueron bendecidos con el don de escribir con el alma. Sobre la comedia, ni me lo planteo; rotundamente, no.

IJDG: ¿Qué expectativas tienes sobre tu ópera prima?

JJ: El haber sido capaz de escribir este libro, ha hecho que rebosara mi orgullo. Pensar que algún día mis hijas puedan decir «esto lo ha escrito mi padre»… me emociona. Así que, con humildad y sin ser demasiado atrevido, si llegase a vender mil libros, para mí sería un éxito personal…, y no pido nada más que no sea salud.

Tras esta interesante charla con Javier Joya, le invitamos a visitar la Buhardilla de Tierra Trivium para hablar de la segunda parte de Paula X y confiamos en que ese día podamos celebrar que la primera parte haya llegado al millar de ejemplares vendidos.

La semana que viene vuelve el Relato Caleidoscopio con el primer texto tras el primer intermedio.

Publicado el por — Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Frida Kahlo

FRIDA KAHLO

Aquesta setmana he escollit una dona, a la que admiro profundament tant com ésser humà com per la seva obra. D’ella destacaria la capacitat de lluita contra tot i tots y la enorme sensibilitat amagada per un vel de passió en tot el que feia. Va ser tant ella, que potser aquesta sigui la clau de ser de les poques pintures reconegudes al llarg de la història i com tota una icona feminista i per molts la millor pintora del s.XX, quelcom, que estic gairebé segura que a ella l’importaria ben poc.

Neix un dia de juliol de 1907 a Coayacan, Mèxic, filla de Matilde una mare que li presta poca atenció, criada per una nana amb la que apareix a un dels seus quadres, volcà el seu amor en el seu pare Guillermo, fotògraf de professió i que segons ella, marcarà la seva obra.

Però si hi ha un fet que marca la vida d’aquesta dona, és la malaltia i la superació de la mateixa, malgrat que al final, portes a terme alguns intens de suïcidi i el seu gran amor.

A la edat de sis anys contrau poliomielitis, malaltia que la té nou mesos al llit, amb la que comença a conèixer que es el dolor i li deixa una cama més prima i una lleugera coixera, que l’apartarà una mica dels seus companys.

Sent una joveneta, ja sent gran admiració per Diego Rivera al que observa al 1922 mentre punts el mural del Amfiteatre Simón Bolívar de la Escola Nacional Preparatòria.

Però això seria abans de l’aconteixament que marcaria per sempre la seva vida i a la llarga seria la raó de la seva obra i probablement la conduiria a una mort massa jove.

El 17 de Setembre de 1925, Frida pateix un greu accident quan un tramvia xoca contra l’autobús en el que viatjava b el seu xicot Alejandro Gómez Arias. En aquest accident pateix gravíssimes lesions, ja que queda aixafada contra un mur, triple fractura de columna fractura de clavícula i triple fractura pélvica , fet que en un futur agreujarà els seus alts i baixos d’estat d’ànim al no poder ser mare i tenir dos avortaments. Va patir més lesions al peu, a la cama trencada en dotze parts, pel que va viure b fortíssima dolors tota la vida, i d’aquí sorgeix una de les seves frases més conegudes: “Pies para que los quiero si tengo alas pa’ volar”.

Frida abans de l’accident mostrava degut a la seva poliomielitis, més interès per l’esport que per l’art; però degut a la seva llarga convalescència, va demanar que li instal·lessin un mirall sobre el llit i li van fabricar un cavallet per poder pintar estirada. En aquest moment comencen a néixer els seus autoretrats i que mostren el seu complexa món psicològic, que es reflexa en la seva obra, de la que el propi André Breton queda enamorat i la inclou en el món del surrealisme portant-la fins i tot a exposar a París, ella torna totalment indignada b aquells intel·lectuals, afirmant contundentment que ella no pinta somnis, pinta realitats.

El que si està clar és que en la seva personalitat, més enllà del dolor, s’hi barregen altres característiques molt pròpies, d’una banda els grans coneixements antropològics i arqueològics del seu país el que fa que sempre vesteix-hi amb roba molt ètnica arrelada a la pròpia cultura i tradicions mexicanes, al igual passa amb els avalaria i els pentinats. D’altea banda, el seu feminisme que fa que mai és feliç i les celles i el llavi superior, era ara més polígama i mantenia relacions tant amb dones com amb homes, i finalment als seus cuadres apareix molt els anomenats “exvotos” dins del que es la imaginària mexicana i una de les formes més comuns dins de l’art popular mexicà, i ho fa per donar al desenvolupament narratiu de la seva obra, representant de forma sintètica els elements més significatius i de major càrrega expressiva.

Un exemple clar de la fusió entre el seu món personal i la imaginària popular, és el quadre que pinta després del seu segon avortament a Estats Units, “ Henry Ford Hospital” 1932. Però on millor queda representat l’ús dels “exvotos”, és justament al cuadres del seu accident on es pot veure un tramvia i in autobús que s’han estampat, una noia estirada a terra i com flotant una imatge de la Verge dels Dolors, la peça és diu “Retablo”.

El seu primer autoretrat, és de 1926, i és un regal pel qui havia estat el seu promès, Alejandro Gómez qui està amb ella el dia del fatídic accident, li va regalar recuperar el seu afecte i que la recordes, i darrera va escriure en alemany: “Avui és sempre encara”, aquí és on aprèn a reforçar els successos de la seva vida i els sentiments que li produeixen.

Al 1927 ja havia fet diversos retrats i freqüentava assíduament vigents polítics, intel·lectuals i artístics on va conèixer a Julio Antonio Melià in comunista cubà i la seva dona, la fotògrafa Tina Modotti, les dues és van fer bones amigues i Tina portava sovint a Frida a reunions del partit comunista al que finalment es va incorporar.

El 1928 és troba al gran amor de la seva vida, l’home que més va estimar i odiar a la seva vida. Van coincidir en vàries reunions on anàvem amb Tina, mai va parlar amb ell, però in día és va incorporar on estaven pintant in mural, per ensenyar-li algunes de les seves obres i ell va quedar fascinat i la va animar a, continuar i va ser convidat sovint a casa dels Kahlo Calderón.

El 1929 és casen i la seva relació és basa en amor, aventures b d’altres persones, creativitat i odi.

El 1930 queda abraçada per primer cop i te que avortar fet que la marcarà moltíssim. Degut a la feina de Diego viuen als Estats Units entre 1931 i 1934 al 1932 quan es traslladen a Detroit és quan pateix el segon avortament i pinta el quadre esmentat anteriorment.

El 1933 tornen a Mèxic la parella és complementa perfectament malgrat les seves relacions extramatrimonials, de les que Diego en te moltes, però hi ha una en concret que marcarà i destrossarà a Frida, la que te amb la seva germana petita Cristina i és aquí on ella començarà a tenir relacions tant amb homes com amb dones que continuaran la resta de la seva vida.

Entre 1937 i 1o39 León Trotski i la seva dona, viuran exiliats a Coayacan a la casa blava de Frida i Diego, i diuen que hi va haver un afer entre el polític i la pintora.

El 1939 és divorcia de Diego, s’instal·la a la casa blava i soferta amb alcohol les seves penes i els seus dolors, és té quan exposa a França convidada per Breton i coneix a Picasso.

Desprès de la seva separació Diego i Frida, van seguir coincidint en la vida social, ell marxa a Detroit el 1940 i ella el segueix al setembre. Dos mesos després és tornaven a casar, amb un pacte basat en l’amistat, compartir despeses, continuar la relació artística i suprimir la relació sexual de la parella

De França va tornar dient allò de que pensaven que jo era surrealista, però jo no vaig pintar mai els meus somnis, vaig pintar la meva realitat.

És en aquests anys quan es fa més coneguda, fa exposicions a diverses ciutats, i va donar classes a la coneguda escola Esmeralda el 1943.

El 1950 va estar hospitalitzada durant un any. El 1953 es celebra una gran exposició seva i els metges li prohibeixen assistir, però ella arriba amb una ambulància estirada a una llitera. La llitera va ser col·locada en el mig de la galeria d’art, i ella va beure, cantar i explicar acudits tota la tarda. El mateix any per una gangrena li han d’amputar una, això la va enfonsar de nou en la depressió amb varis intents de suïcidi. En aquest temps escriu poemes als seus diaris la majoria tenen a veure amb el patiment i el dolor

El 1954 escrivia, sobre els intents de suïcidi i que l’únic que la revenja era no mancar-li a Diego, el 19 de abril i el 6 de maig era internada per intents de suïcidi.

Finalment el 13 de juliol d’aquella mateix any va morir, va ser vetllada en el Palau de les Belles Arts de Mèxic, el seu cos va ser incinerat al crematori civil de Dolores, i les seves cendres resten a la casa blava de Coayacan, que la va veure néixer i créixer i que actualment es el seu museu.

Per confluir la història d’una dona sobre la que podríem parlar molt més, afegir que com a testament ens va deixar un darrer quadre que es un oli d’una síndria tallada pintada amb colors molt vius, i les següents paraules: “Espero alegre la salida y espero no volver jamás”

Aquestes paraules tan dures, d’una dona, que conegués l’èxit, ens mostren el grau de patiment no només a nivell de dolor físic, sinó també psicològic, des de el no sentir-se esestimada per la mare a aquells cels i inferns que la va portar, malgrat les seves aventures, el seu gran amor i la seva gran passió Diego Rivera.

Per Nuria Barnes