Publicado el Deja un comentario

Pequeñas Cosas por Enrique Garza

Empezamos la semana con una nueva sección de la mano de Enrique Garza, con la que abriremos cada semana con un nuevo poema.

Sin más preámbulos os dejo con el primer poema de Pequeñas Cosas:

SOLEDAD

Cae sobre mi alma
algodón de invierno.
Hermosa piel fina
me hiela su seno.

Quemas con tus manos
mi lecho, mis sueños.
Helados tus brazos
rodean mi cuello.
Hasta atenazarme
amores desiertos.

Aspid es la vida
Naufraga de besos.
No hay cálidas noches
expiran mis sueños

Caen como las hojas
que mata el inverno.
Muero en tu mirada
no me quedan sueños.

¿Para qué la vida?
¿es cielo o es infierno?
¿es noche o es día?:
Angustia, veneno.

Noches de desvelo
robando tus ojos
viviendo de sueños.

Crepúsculo, amargo
de caricias huecas
Y abrazos de hielo.

¿Puede ser el hombre
primavera y cielo?
¿puede ser, quizá, luces en tu mar?
¿brillo entre luceros?

¿No sé si la vida
es cielo o infierno?
¿Sin amor no es nada,
o solo es infierno?

No sé si los años
de juegos y sueños:
mi infancia, mi casa
¿es cielo? ¿es infierno?

¿Son luces o noches
aquellos momentos?
Entre los juguetes
pequeños recuerdos.

Regresan de adulto
con finos cuchillos
clavados al alma
de aquellos momentos.

Me quedan dos cosas:
son esos dos besos.
Que fueron dos rosas:
El cielo e infierno.

Pétalo y fragancia
espinas y duelo.
No levanta el alba
del amor eterno.

¡Ya llegó el invierno!
murieron los sueños
clavando cuchillos
partiéndome el alma
en cien mil fragmentos.

No hay amor ni vida
ni sueños ni vientos
ni montañas blancas
ni niño o recuerdos.

¡Ni lágrimas vivas!
también se perdieron.
Entre tus miradas y
con mis recuerdos.

Quiero tus abrazos
sueño con mis sueños.
Con tu beso ardiente
abrazaré el cielo.

¡No me dejes solo!
dame con tu abrigo
pequeños recuerdos:
Un niño, su casa, la calle.
El cielo.


Por Enrique Garza

Publicado el Deja un comentario

Nueva temporada de la Revista Tierra Trivium

Tras este ligero parón estival la Revista Tierra Trivium retoma su actividad con aires renovados y sin perder la esencia. Como ya habéis podido comprobar los viernes nos seguirá acompañando Sara Levesque con su columna Bohemia… siempre Bohemia, los sábados volverá La Buhardilla de Tierra Trivium y El Relato Caleidoscópico y contaremos con nuevos autores que nos animarán los lunes y los jueves con poesía, tendremos anécdotas los martes, más relatos los miércoles y los domingos tendremos nuestros Ecos de Tierra Trivium y relatos.

Como están de moda los periodos de adaptación en la vuelta al cole, nosotros no queremos ser menos y durante las próximas dos semanas se irán incorporando los nuevos colaboradores de la Revista Tierra Trivium.

Esperamos que os gusten las nuevas secciones de la Revista Tierra Trivium y os reservamos algunas sorpresas para estos próximos meses.

Publicado el Deja un comentario

Finalistas concurso #crimenperfecto

Como supongo que todos estáis esperando la resolución del concurso #crimenperfecto del Grupo Tierra Trivium así que sin más preámbulos paso a indicar los títulos de los diez relatos finalistas:

  • Eva
  • La pluma
  • Un ala rota
  • Las ventajas de revisar el asiento trasero
  • Le dicen «el recaudador»
  • Amor y pena
  • Distopía
  • Vida resuelta
  • Bajo el puente
  • Jode, joder, joder…

Enhorabuena a los finalistas y agradecer a todos los participantes su tiempo y su imaginación para crear crímenes perfectos.

Os recuerdo que el próximo lunes 9 de septiembre se publicará el ganador/a del concurso, mucha suerte a todos los finalistas.


Fe de erratas:

Debido a un error de transcripción del listado de relatos finalistas se habían omitido dos de ellos, siendo 10 relatos los finalistas. Los relatos que se omitieron eran:

Bajo el puente

Jode, joder joder…

Nuestras más sinceras disculpas a los autores de estos textos y al resto de participantes en el concurso. (08-09-2019)

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Katherine Hepburn

Benvolguts lectors d’aquests articles, el d’avui serà el darrer d’aquesta temporada, i per això he estriat una dona a la que admiro profundament, com actriu, per mí la millor de tots els temps, i per la que sento també gran admiració com a dona, doncs a partir d’un moment de la seva vida decideix viure de forma independent, però com a moltes, un gran amor pot trencar tots els teus principis, i sí, ell és Spencer Tracy, que junt amb els quatre Oscars de la Acadèmia sembla que resumeixin la seva vida, i no es així, ja a principis dels noranta em vaig llegir la seva primera biografia, “Me”, i el meu amor va créixer encara més.

Katherine neix en una família adinerada, el seu pare era un prestigiós metge i la seva mare una sufragista, que després de tenir sis fills, va començar a defensar la causa del control de la natalitat.

D’aquesta manera va tenir una educació lliberal, on es considerava la igualtat entre homes i dones. De fet com de petita era molt tímida, va estudiar a casa, però hi ha un fet que ho canvià tot. Quan Katherine tenia 13 anys, va trobar al seu adorat germà Tom penjat. Es va dictaminar suïcidi, però ella sempre va mantenir que va ser un moment de mala sort, preparant un truc que els hi volia ensenyar a ella i al seu pare. Va entrar en una profunda tristesa, i els seus pares la van enviar a la seva residència d’estiu, d’on va tornar totalment canviada, amb un caràcter fort i decidida a estudiar art dramàtic. El que no sabia ningú, era la seva determinant decisió de no estimar mai més a ningú per no patir, i ho va aconseguir, però no del tot.

La seva carrera començà en el món del teatre, i ja va començar demostrant el seu caràcter, ja que el dia després de graduar-se, va viatjar a Baltimore per entrevistar-se amb Edwin H Knopf, director de una companyia de teatre que en aquells moments assajava “The Czarina”, i desprès de molt insistir va aconseguir un petit paper. Aquest debut i el seu temperament, va fer que li posessin el mot de “la zarina”. Es aquí on es casa per primera vegada i última, i fins i tot fa canviar al seu marit el cognom, perquè Sra. Smith, li semblava molt vulgar, ell era conscient del seu gran talent, i de que el matrimoni duraria poc, perque eren més, dos bons amics que una parella, i sí el triomf arribà el 1931 amb la interpretació a Brodway de “A warrior’s housband”.

Les crítiques van ser tant bones que van arribar a Hollywood a oïdes del responsable de la RKO, David O Selznick, que li va oferir un contracte que ella mateixa va negociar, fins tenir una guanys d’estrella 1500$ setmanals, quan al teatre en guanyava cent, per aquesta quantitat, bé valia la pena traslladar-se a Hollywood.

Però, abans d’endinsar-nos en la seva carrera cinematogràfica i amorosa, cal a dir, que el seu caràcter fort i competitiu, lluitador, li ve també de ser una gran esportista, nadava, jugava al tenis, practicava equitació, i expliquen que un dia va arribar a un club de golf, demanant jugar amb el seu millor jugador, que va ser un home, i mentre jugaven els va passar una avioneta quasi a ran dels seus caps, ella va saber de seguida qui era, Howard Hugues, que es va afegir a la partida, i va dir als enfadats socis del club que ja pagaria les despeses. En aquest moment coneix, a quí descriurà en la seva segona biografia, feta amb una sèrie d’entrevistes, i que no va deixar publicar fins la seva mort, al que va definir com el seu millor amant, amb ell es va poder desinhibir i gaudir del sexe amb plenitud, ja que era una dona molt orgullosa del seu cos; de fet el seu marit li proposa fer-li fotos semi nua i ella diguer que totalment nua, i se sentia molt orgullosa d’aquelles fotografies. Un dels secrets per tenir aquell cos, es que practicava diàriament la natació a l’oceà fins el vuitanta anys.

La seva relació amb Hugues va ser meravellosa, no tenien cap compromís, per això tot i sabent la passió que tenia per les dones, quan estaven separats no patia, i fruïa de la mansió del seu amant on tenia xofer i cuiner a qualsevol hora del dia o la nit. Ell li va demanar matrimoni, però ella mai va respondre en cap sentit, va fruir d’aquella relació omplint-se de gelat desprès del sexe o ameritzant amb l’avioneta i llançant-se nua al mar o aprenent a pilotar-la ella mateixa. I va ser una bona decisió, perquè el final de Hugues, sobretot després del terrible accident d’avioneta, no va ser gens bo o no ho hauria estat per ella.

Ara sí entrem a la seva primera època a Hollywood, on la llista d’amants inclou a actors com Cary Grant, Douglas Fairbanks, James Stewart, George Cukor, Laurence Olivier… però encara va ser més gran el seu èxit com actriu, la seva primera pel·lícula es va rodar el 1932, “Doble Sacrificio” amb John Barrymore i dirigida per George Cuckor, amb qui va congenià immediatament, doncs va veure de seguida el seu talent intuïtiu i li va donar, com no, el paper de la masculina Jo a “Mujercitas”, el que va augmentar el mite de la seva androgínia, de fet en una etapa adolescent es vestia com un home, en un temps en que imperaven els mites de feminitat, com Mae West.

L’èxit d’aquesta pel.lícula, i la de “Gloria por un día” amb la que va guanyar el seu primer Oscar, inicia un ull en la seva carrera, que contra tot pronòstic va ser de curta durada, doncs va començar a davallar a mitjans de la dècada, de forma paral·lela al poc èxit comercial de les produccions en que va participar, i que avui es difícil d’entendre perquè entre d’altres va rodar: “Las damas del teatro” 1937 i “Vivir para gozar” o “La fiera de mi niña”, el 1938.

La seva relació amb la premsa tampoc no va ajudar, no era gens bona, no es deixava fotografiar, mai responia preguntes, de fet un dia un reporter li va preguntar per la seva vida privada i va respondre: “tinc cinc fills tres blancs i dos negres”.

La situació fa que Katherine torni a Brodaway, que va fer que la seva carrera de nou tornes a brillar interpretant “Historias de Filadelfia”, arribant a les 400 representacions amb gran èxit de crítica i públic, i Howard Hugues li va regalar els drets perquè només ella pogués fer la versió cinematogràfica.

Compra la llibertat de la RKO per la gens despreciable suma de 220.000$, oferint-li al zar de la Metro Goldwin Mayer, Louis B Mayer, portar la obra al cinema, a la que contra la seva voluntat va tenir de paterners a Cary Grant i James Stewart, i la química va funcionar a la perfecció. Va perdre l’Oscar injustament en favor de Ginger Rogers, però va guanyar el prestigi que mai l’abandonaria.

A la seva primera biografia de la que ja hem parlat, confessa que en aquella època, manté un romanç amb John Ford, casat, infeliç, catòlic i alcohòlic, fins que coneix l’amor de la seva vida Spencer Tracy, amb les mateixes característiques de Ford, casat, catòlic, infeliç i alcohòlic, i contra tot pronòstic, aquesta dona de gran caràcter sucumbeix a aquest amor, acceptant ser la segona i més una infermera que una amant. Els va unir “La mujer del año” 1942, i els va separar “Adivina quién viene a cenar esta noche” 1967, quan Tracy ja malalt mor pocs dies desprès de ffinalitzarel rodatge.

El va plorar a soles, a casa, per no violentar la seva dona, com havia estat la seva relació, en primer lloc la seva dona, i es que aquest gran amor, va ser l’únic que va domar a “La fiera de mi niña”.

Durant els anys 50 i 60 baixa el seu ritme de treball, el que no impedeix pel.lícules com “La reina de África” 1951, i la ja citada “Adivina quién viene a cenar esta noche” 1967 y “El león de invierno” 1968 que li donen dos Oscars consecutius. En les següents dècades, donada la seva avançada edat, va neixer el 1907, apareix en papers secundaris, tot just abans de retirar-se i deixarnos el seu testament cinematogràfic, quan el 1981, protagonitza amb un altre mite Henry Ford “En el estanque dorado” que li suposa el seu quart Oscar.

S’acomiada del cinema el 1994, i es retira a viure ja octogenària a la seva casa de camp de Connecticut, on l’acompanyaven sovint familiars i amics, i el seu biògraf, Scott Berg, que la visitava els caps de setmana, i que va finalitzar allà vint anys d’entrevistes, en una biografia anomenada “Kate remembered” que com ja hem esmentat, no es va publicar fins després de la seva mort el mateix any 2003.

I vull acabar aquesta biografia amb unes paraules de Frank Capra, quan rodava amb ella i Tracy, “El estado de la Unión” 1948, i la química entre els dos traspassava la pantalla: “ Hi ha dónes i a mes a més està Kate. Hi ha actrius i a més a més està Hepburn”.

Publicado el Deja un comentario

Descanso estival en la Revista Tierra Trivium

Con estos calores hemos decidido tomarnos un descanso en la Revista Tierra Trivium durante el mes de agosto.

Así que hasta septiembre no volverán el Relato Caleidoscópico y La Buhardilla de Tierra Trivium, y más novedades.

Y como aperitivo os adelanto una nueva sección mensual, Ecos de Tierra Trivium en la que recopilaremos reseñas de nuestros autores, entrevistas y todo tipo de noticias breves del universo Tierra Trivium.

ECOS DE TIERRA TRIVIUM

ENTREVISTAS

Paco Riera (Radio Puigcerdá)

Javier Joya (Capgrós, el diari digital de Mataró i el Maresme)

Rosario Curiel (Opinión.com.bo)

RESEÑAS

Cicatrices bajo la piel de Joan Roure por Tumateix Llibres, parlem de llibres

Hasta los andares de Laura Orens por Muntanyes de llibres

PRESENTACIONES

Lunes 29 de Julio a las 19:30 en la Librería Santos Ochoa de La Coruña presentación de Hasta los andares de Laura Orens.

PICADILLO

Cicatrices bajo la piel de Joan Roure entre las 20 novelas recomendadas por Negra y Mortal para este verano

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Mary Shelley

En molts casos de les dones que han passat en aquest trosset de mon, on nosaltres som protagonistes cada diumenge a la revista de Grupo TierraTrivium, hem vist, com els pares i la infantesa han marcat la història de moltes de les nostres protagonistes, però en el cas de la nostra protagonista d’avui són vitals.

Nascuda a Anglaterra el 1797, va ser filla de dos pares molt avançats a la seva època, sobre tot la seva mare. El seu pare era filosof i polític Willian Godwin i que dir de la seva mare, una de les pioneres feministes i filosofa Mary Wollstonecraft, que malgrat morir pocs dies després del part, va deixar a la seva filla una herència molt important, ja que el seu pare la va educar amb els principis de la mare, i va créixer en un ambient bohemi i profundament literari.

Diuen que sovint anava a la tomba de la seva mare, i que ella i la seva germanastre, doncs el pare es va casar ràpid, van aprendre a llegir al cementiri, tot llegint les làpides.

No és d’estranyar els comportaments de Mary, quan la seva mare, va ser la primera dona corresponsal a la revolució francesa, i va ser autora del llibre, “Vindicació dels drets de la dona” 1792, que fou un gran èxit de vendes. Revolucionaria i transgressora, va defendre fins a les últimes conseqüències la independència de la dona, totalment exclosa de la vida social al S.XVIII.

Amb el suport total del seu pare, ella i la seva mare van ser les dues cares d’una mateixa realitat: valentes, apassionades i visionaries.

Mary Shelley, va recuperar i llegir tots els escrits de la seva mare, i tot sovint repetia la frase: “El record de la meva mare, ha sigut l’orgull de la meva vida”.

Per tot això, no és d’estranyar, que s’enamori profundament del poeta Percy Shelley, el primer cop que el veu, i marxi amb ell del país cap a Itàlia perquè ell era casat. El seu pare no va posar cap impediment. No va fer el mateix l’esposa del poeta, que humiliada i embarassada va marxar darrere d’ells a l’Spezia, el poble on s’havien establert, i on no va trigar a arribar Lord Byron, amant d’aquest tipus d’embolics, i també ho feia la germana de Mary, i hi ha veus que diuen que el Lord va visitar la seva cambra més d’una vegada.

Pero la comunitat es desfà amb els suïcidis de la segona germana de Mary i l’esposa del poeta.

Així al 1816 es casaven, i van tenir quatre fills, però només va sobreviure un.

Però, qué va fer que Mary Shelley passes a la història ?

Diuen, que estan ella i el poeta vivint a una casa prop de Ginebra, Lord Byron i altres autors s’hi van afegir i el primer va fer una aposta, era la nit del 16 de juny de 1816 i estaven tancats a la casa per una tempesta, i aquí hi ha diferents versions, hi ha qui diu que van llegir contes de terror, d’altres diuen que l’aposta anava d’escriure aquestes històries de terror, de fet, d’aquella nit John Polidori va comentar la idea del vampir en la que anys després es convertiria en una influència per Bram Stocker i el seu Dràcula.

Fos com fos, el cas és que d’aquella nit i d’un malson, sorgeix la idea que la portarà a escriure l’obra que la farà passar a la història, Frankestein, per la que a més del malson, es va inspirar en el mite de Prometeu, i on també queda clara la influència de “El paradís perdut” de John Milton. I l’obra es va convertir en una de les més representatives del Romanticisme.

Torna a Anglaterra el setembre de 1816 i està embarassada, i durant els següents dos anys es van enfrontar a una pobre economia, a l’ostracisme social i la mort de la seva filla nascuda prematura.

A la primavera de 1817 es publica Frankestein, que és vegetarià, com ella, que era una gran amant dels animals, i que és un persontge en vers del qué s’han fet infinites interpretacions filosòfiques, on apareix la seva soledat, la lluita social… Però va ser publicada sota pseudònim i no li va produir guanys econòmics.

Desprès perd dos fills més, i finalment sobreviu el quart, Percy Florence Shelley, nascut el 1919. Mentres ells van canviant de residència entre Anglaterra i Itàlia, l’autora segueix escrivint, però mai més va tornar a tenir l’èxit obtingut amb Frankestein, i a més, el seu marit, mor a Itàlia el 1922, ofegat, curiosament com la seva primera dona, en enfonsar-se el veler en què navegava.

El dolor de la seva orfandat de mare, de la que en part es sentia culpable, la mort dels fills i desprès del seu marit, travessen totes les seves obres, inclosa Frankestein, no va tenir una vida fàcil, amb lluites econòmiques, vídua jove amb un nen petit, desavinences amb el pare, i tot queda plasmat a la seva obra posterior.

Però hi ha quelcom més, que sinò sobtant sí que es pot dir que mostra l’amor pel seu marit, que va ser incinerat menys el seu cor, que va ser embolicat amb un poema i va traslladar durant un quart de segle fins a la seva mort el 1953 d’un tumor al cap

Creadora per molts, del primer llibre de ciència-ficció, i que encara avui es considerat com un dels grans relats de terror de tots els temps, ha estat diverses vegades portada al cinema o al teatre, inclòs hi ha una pel.lícula espanyola,”Remando al viento” que tracta de la famosa nit del 16 de juny.

Desprès de la mort del seu marit es dedica a difondre la seva obra i segueix amb la seva.

Com veieu, una dona més que avançada al seu temps, gran creadora, feminista, animalista, vegetariana, podria ser una dona del nostre segle, i el seu pensament és molt més evolucionat que el de dones del S.XXI, igual que el de la seva mare.

Però sovint, en aquest tipus de dona hi ha sentiment, de soledat, culpa o pèrdua que marquen la seva vida i per tant la seva obra.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

La Buhardilla de Tierra Trivium

En este verano tan caluroso, me ha apetecido echar la mirada atrás a ese primer día de enero en el que comenzó la andadura de La Buhardilla de Tierra Trivium y ver como esa primera entrevista con Sara Muñoz al hilo de la publicación del Dietario Feminista fue un preludio de la tematica de las entrevistas que le siguieron. De esta forma hemos hablado de reivindicaciones como la inclusión de escritoras en el pavimento de la ciudad de Madrid, con referentes de la literatura juvenil actual, y de tantas autoras, cientificas e inventoras que han sido silenciadas por la historia.

Y para la próxima temporada que dará comienzo en agosto (queremos seguir yendo contracorriente y más en los tiempos que corren), entrevistaremos a más referentes del moviemiento feminista, a más artistas… Poniendo nuestro granito de arena para que tengamos que estar recuperando la memoria de aquellas que fueron olvidadas o borradas de la historia como hace mi compañera Nuria Barnes en su sección semanal.

Os adelanto que en esta temporada empezaran a volver algunos de los entrevistados para hablarnos de sus nuevas novelas, lo que supondrá un doble honor para nosotros.

Y para concluir esta visita por La Buhardilla os dejo los enlaces a todas las entrevistas publicadas, espero que las volvaís a disfrutar con la misma emoción que el día en el que se publicarón.

SARA MUÑOZ (Dietario Feminista)

PATRICIA MARTIN RIVAS (Saudade)

-ANA VIGO (La busqueda de los Dioses)

LAURA ORENS (Del revés)

JOSE MELLINAS Y ROSARIO CURIEL (Agapornis)

-LA VIDA DE COLOR CAOBA (Blog)

-ORBITA DIVERSA (Fancine Creadoras Letras)

FURIAS Y FEMINAS (Obra de teatro)

-JOSE JESUS GARCIA RUEDA (A Voz en Cuento)

-SARA LEVESQUE (Participación en Cuadernos de Medusa)

-RAQUEL LOPEZ MARTIN (Desnuda en versos)

EVA MARIA MEDINA (Relojes Muertos)

-MANUEL TRIGO (La Esfera Negra)

-PILU DEL RIO (Varios textos)

-JORDI ROSIÑOL LORENZO (Relatos al límite)

-JUANJO RAMIREZ MASCARO (Parte 1 y Parte 2)

-JUAN MANUEL SANCHEZ MORENO (Luces que parpadean)

-ESTIBALIZ BURGALETA (El ganador se lo lleva todo)

-AFRICA RUH (Parte 1 y Parte 2)

-TXARO CARDENAS (Revista digital Moon Magazine)

-CLARA CORTES (Clementine)

-HERSTORICAS PIONERAS (Juego de Cartas)

-IRIA G. PARENTE Y SELENE M. PASCUAL (El Orgullo del Dragón)

ORBITA DIVERSA (Escritoras que cambiaron el mundo)

-CREADORAS LETRAS

-NURIA BARNES (La cala, versión musical)

-JAVIER JOYA (Paula X)

-DAVID ALVAREZ SANCHEZ (Secretos en la vida de Paula)

Nos vemos en agosto con novedades y la semana que viene continúa el Relato Caleidoscópico.

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Anaïs Nin

Avui parlarem potser d’un dels personatges més controvertits dins el mon de la literatura, i inclús fora d’ell, i és que el nom de la nostra protagonista sempre ha estat íntimament lligat, al sexe, la llibertat,… i podríem dir que els convencionalismes de la seva època, no van arribar ni a tocar la seva pell, quasi, perquè la certesa només la te ella, podríem dir, que va fer sempre el que va voler, sense més.

El seu naixement ja es curiós, doncs neix al mar, encara que consta com nascuda a un ric barri parisenc, Neuilly-sur-Seine, i per la seva sang corren diverses cultures, va néixer el 21 de febrer de 1903, la seva mare era danesa i cantant d’òpera, el seu pare cubà d’ascendència catalana, pianista i compositor. Ella va tenir sempre nacionalitat francoestadounidenca.

El 1905, la família ha de fer un llarg viatge a Cuba, on neix el seu germà, tornen a París, però el 1908 es traslladen a Berlin, i el 1909 a un suburbi de Brussel·les. Amb sis anys l’Anaïs, ja havia viscut a quatre països diferents. El que fa els seus primers anys de vida una mica especials, per dir-ho d’alguna manera. Passen uns anys a Brussel·les, però degut a una malaltia d’ella, tornen a França, en aquest cas a la costa atlàntica, amb un clima més beneficiós per ella, era el 1913. A finals d’aquell any, el pare deixa a la mare per un altre dona, i li recomana que vagi a viure a Barcelona, on marxen la mare i els tres fills a casa dels sogres, però aquest no era el darrer viatge, perquè el 1914 mare i fills fan el salt i marxen als Estats Units, concretament a Nova York, per anar a viure a prop d’una tieta materna.

Està clar que la infantesa de la escriptora va ser de tot menys estable, i amb dos esdeveniments que podrien marcar la seva vida, la malaltia i l’abandó patern.

És en arribar als Estats Units, quan comença a escriure el seu diari, i ho farà durant quaranta anys, que curiosament va començar en francès i va acabar en anglès.

També dona un pas molt important cap el seu camí d’escriptora, s’inscriu a la biblioteca de Nova York i comença a escriure llibres començant per la lletra A.

Era una lectora voraç, però malgrat això, a l’adolescència deixa la escola per convertir-se en model de pintors.

Amb només vint anys, l’any 1923 contrau matrimoni a Hugh Parker Guiler, i al 1924 s’instal·len a Paris, on viuen fins el finals dels anys trenta. Allà el seu marit va prossegueix la seva carrera bancària i l’Anaïs es submergeix en la escriptura. La seva primera obra publicada va ser una avaluació crítica de D. H. Lawrence, amb el titol, “D. H. Lawrence, an unprofessional study”, que va escriure en només setze dies. Va aprofitar també per profunditzar en l’estudi de la psicoteràpia, estudiant principalment a Otto Rank, un deixeble de Jung.

Generalment, si heu llegit els articles anteriors us haureu donat compte, de que no em detinc tant en els primers anys de les protagonistes, en aquest cas ho he fet, perquè crec que marquen el desarrelament, tant familiar com de pertànyer a un lloc o a algú, l’ Anaïs Nin, només es pertanyia a ella mateixa. Això ho deixa patent en la següent frase: “Quan quedes atrapat en la destrucció, deus obrir una porta a la creació. Només m’importa el meu propi judici. Soc el que soc”.

La nostre protagonista, va deixar instruccions estrictes al seu segon marit, Rupert Pole, de no publicar els famosos diaris en la totalitat fins a la mort de Hugh Guiler, per discreció, doncs aquest no va ser només el seu marit, va ser el seu company inseparable i protector durant les dècades dels vint i els trenta a París, època en la qual desenvolupa part fonamental del seu treball literari.

Els diaris de l’Anaïs, com em dit, comencen al viatge a Estat Units, en una carta que envia al seu pare, pensant o pretenent que la separació de la seva mare sigui quelcom passatger, per això esmentava com afecta a l’autora aquest fet, però malgrat això, no tornarà a veure a son pare fins l’any 1933, a l’estiu, aquí comencen les quinze mil pàgines, publicades parcialment el 1966. Més tard al 1988 es publica el diari complert de 1931 a octubre de 1932, sota el títol de Henry Miller, la seva esposa i jo, i el maig de 1996 apareix Incest. Diari no esporgat, lògicament, en aquests anys High Guiler i quasi tots els protagonistes d’aquell moment son morts.

En torn a la vida d’Anaïs Nin s’ha forjat un gran mite, el de la “protectora de l’art i dels artistes”, principalment a ran de conèixer a Henry Miller, ja que va exercir per ell una espècie de mecenatge sense menyscabar l’afecte que tots dos es professaven, doncs la seva relació sempre va estar plena de matisos, des de l’afecte sincer de la vàlua del treball de l’un i l’altre, arriben a col·laborar a nivell creatiu amb gran serietat; fins a compartir la seva vida sexual, la camaraderia i una amistat profunda que els va unir durant molts anys.

Quan els seus propis medis econòmics foren insuficients per recolzar els joves escriptors, (que se li apropaven pel mite de la seva protecció incondicional), va voler la casualitat que miraculosament apareixes un col·leccionista de llibres, sol·licitant-li a Henry Miller que escrigués per a ell contes eròtics, Miller ho va començar a fer com a diversió, però desprès tots els amics necessitats es reunien i explicaven histories verdaderes o falses i fabricaven amb elles el material que demanava el mecenes, qui pagaria generosament a dòlar la pàgina, preu millor que el inicial, perquè quan li fa la proposta inicial a Henry Miller parlava d’estar disposat a rebre material per 100 dòlars mensuals. Tot el grup va participar segons les seves possibilitats i imaginació, malgrat tot, i desprès d’haver treballat molt durament en aquest projecte, Anaïs Nin lamentava que el col·leccionista insistís en demanar-los “menys anàlisi, menys filosofia, menys poesia” en els contes que li feien arribar, ella hagués desitjat que el seu mecenes compres tota la seva obra sense distinció de temes, però aquest desitjava només descripcions de temes merament físics. Es en el seu diari on l’autora expressa el seu descontent al reflexionar que la enunciació de relats estrictament descriptius, en lloc d’augmentar el plaer (estètic s’entén) el disminuïa. Moltes vegades, ofegada per les exigències pràctiques de la vida, es va posar en contacte amb el col·leccionista per resoldre problemes econòmics, que semblava que no s’acabaven. Havien arribat al límit, farts del que se’ls demanava que ja estava al tocar de la pornografia; els semblava empobridor continuar amb aquest treball, que li treia tot la màgia al fet eròtic, el contractant ignorava aquella subtilesa, i ells paulatinament es cansen del tema i li envien una carta al desembre de 1941, on li retreuen tot el que es perd al renunciar a la emoció, a la màgia més enllà del plaer estrictament sexual.

Una altre faceta important de l’escriptora es que va recórrer al psicoanàlisi buscant trobar-se a ella mateixa en tot el que envoltava la relació intima, el primer terapeuta no li va ser útil i va contactar com ja hem esmentat amb un deixeble de Jung, Otto Rank, especialitzat en artistes.

Durant la seva relació professional neix entre ells un fort sentiment d’amor. En aquella època sembla una dona feliç, sembla que en ell troba un home brillant que no nega els seus sentiments, sinó al contrari, comprenia el seu valor profund i que va ajudar a l’Anaïs amb el seu amor i el seu saber a superar les enormes contradiccions d’una experiència esgotadora, doncs sempre va voler crear un mon meravellós pels demés, donant el millor de si mateixa a totes les persones que havien compartit el seu espai i el seu temps.

Però no només li va donar la certesa de que les seves contradiccions eren legítimes en tant que trets humans, sinó que a més li va fer perdre la por de estar en poder d’un altre, ja que va comprendre totes les seves aspiracions com artista i com a dona en la cerca constant de la plenitud total i al mateix temps va trobar el company capaç d’intensitats equivalents a la seva, tant en lo físic com en lo emocional.

En quant a la seva obra principal, els diaris, ens permet veure lo profund d’aquesta ànima enamorada de la bellesa i del art, i ens recorda que entendre l’existència humana com digne matèria de l’art literari no ès un error. Erica Jung diu el següent: “ Anaïs Nin ha aconseguit expressar, tot el que els llibres escrits anteriorment per dones havien deixat de costat durant segles (…) no només va trencar el tabú sinó que va tenir l’audàcia de escriure-ho (…) El que Nin crea, no es res més que un mirall de la vida. Les fluctuacions d’estat d’ànim de l’odi a l’amor, que marquen la nostra fràgil humanitat son vistos en procés com mai abans. Feia el que Proust, Joyce i Miller estaven fent però des d’una perspectiva femenina. Sigui adorada o odiada, el que importa es que sigui llegida”

I aquí es on volia arribar per acabar amb aquesta escriptora que ha passat a la història, potser més pels homes de la seva vida, com Henry Miller, pel triangle amorós amb June, per la seva mentalitat oberta a tot tipus de relacions sexuals, que per una obra, que segurament escrita per un home, m’obligaria a dir coses ben diferents.

Aquí soc de l’opinió d’Erica Jung, considero la seva obra de lectura obligatòria mes enllà del morbo que desperta nomes pronunciar el seu nom, Anaïs Nin, era una ànima bella, marcada per tot el viscut i oberta a tot i a tots, potser, aquest fet i la seva obertura de ment, han perjudicat la seva obra, però mai s’ha deixat de parlar d’ella, i com sempre, recomano que cada lector jutgi per si mateix cada obra, perquè el que se sent amb qualsevol tipus d’art és diferent segons cada pell, cada cor i cada ànima.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

David Álvarez Sánchez visita La Buhardilla de Tierra Trivium

David Álvarez Sánchez visita La Buhardilla de Tierra Trivium

Esta semana Albahaca Martín entrevista en La Buhardilla de Tierra Trivium al escritor David Álvarez Sánchez con motivo de la publicación de su poemario Secretos en la Vida de Paula.

Albahaca Martín: Me gustaría saber ¿Por qué decides en un momento dado ponerte a escribir, emprender el camino literario?

David Álvarez Sánchez: Fue a raíz de la muerte de mi abuelo cuando tomé la decisión de empezar a escribir sobre el papel, en ese momento me emocioné recordando las historias que me solía contar en nuestros paseos.

AM: ¿Cómo realizas la planificación de la obra antes de escribirla, tienes todo atado antes de escribir o sin embargo vas dando pie a la improvisación?

DAS: Lo primero que hago es coger una libreta para empezar a escribir la idea que quiero transmitir al lector. A medida que va avanzando la historia que estoy contando sobre el papel suelo improvisar alguna idea que se me está ocurriendo en ese momento.

AM: Ciñéndonos a Secretos en la vida de Paula, ¿Qué ha sido lo más complicado a la hora de escribirla?

DAS: A la hora de desarrollar la historia, había momentos en los que no sabía cómo continuar, por suerte a mi lado tenia mi libreta.

AM: Creo que aparte de novelista también escribes poesía, en qué género te sientes más cómodo o te gusta más.

DAS: No sabría decirte, en un futuro me planteo escribir un libro de poemas.

AM: Tienes en mente nuevos proyectos literarios.

DAS: Ahora mismo estoy con la promoción de Secretos en la vida de Paula y lo compagino con las oposiciones a Correos. Estoy escribiendo una nueva historia que lleva por título Alma y su nueva vida para el concurso de Amazon.

Antes de despedirme quisiera dar las gracias a la editorial Grupo Tierra Trivium por darme la oportunidad de formar parte de ella.


La próxima semana retomaremos el Relato Caleidoscópico con un nuevo autor.

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Sofonisba Anguissola

Avui, en aquest article setmanal, probablement, descobrirem una dona per a molts desconeguda, inclosos els llicenciats en Art. El perquè és molt senzill, si la dona ha estat relegada i encara ho està en molts sectors, en el mon de les arts aquesta absència de valor al seu treball encara és més gran. Podem fer-ho fàcilment, penseu en cinc minuts en tres artistes dones, reconegudes en el mon de les arts… difícil, eh?

Doncs jo he decidit presentar-vos una, Sofonisba Anguissola, si, el nom és complicat, però si feu una mirada a la seva obra no te res a envejar a la dels homes del seu temps.

La nostra protagonista va néixer a Cremona cap el 1532, ple Renaixement, la més gran de set germans, i sis eren dones. El seu pare era membre de la noblesa genovesa i la seva mare també pertanyia a una família noble.

El pare, Amilcare, contràriament al que es feia normalment a la època, va animar a les seves filles a cultivar i perfeccionar els seus talents. Com Sofonisba, quatre de les germanes també van ser pintores, però no van tenir el talent de la germana gran, que va ser l’única que va arribar a ser reconeguda, excepte la petita Lucia, però malauradament va morir molt jove.

El seu primer mestre al 1545 va ser Bernardino Campi, i a partir de 1949 ho va ser Bernardino Gatti. Amb tots dos mestres, va aprendre l’art del retrat. Però, voleu saber perquè una dona no podia entrar d’aprenent sota les ordres d’un gran mestre en un taller?, perquè en acabar l’aprenentatge seria massa gran per casar-se, i com ja sabeu, inclòs avui dia en algunes cultures i en algunes veus de la nostra pròpia, hi ha qui afirma que la tasca de la dona, es casar-se, portar la llar i tenir fills, i mantenir-se allunyada de la resta.

Però, tornem amb la nostre protagonista, malgrat no poder fer l’aprenentatge d’un home, va arribar a dominar l’art del retrat millor que el seu propi mestre. D’ella mateixa, hi ha molts autoretrats fent tasques que li “son pròpies” o de la seva germana segona que es va fer monja, els posats dels retratats no eren cerimoniosos, eren desenfadats, i això va ser una gran innovació per l’època i justament per això comença a ser valorada. És del seu primer mestre de qui treu el gust pel retrat, encara que com deia donant-li aquesta volta més, fent aparèixer als retratats amb objectes de la vida quotidiana d’un noble volent explicar la història un punt més enllà. En canvi, del seu segon mestre, diuen que obté l’influencia de Corregio, que es deixaria sentir durant tot el segle a Cremona. Això fa que els objectes es suavitzin, perdin importància, i prenent-els el lloc l’estudi de la psique del retractat. A Cremona també porta a terme unes quantes obres religioses, més que res per satisfacció personal.

El 1559, va ser invitada a la cort de Felip II, sota la influencia del Duc d’Alba i el Duc de Sessa que era governador de Milà.

I aquí comença la història que van patir moltes altres artistes dones, i és que els seus retrats innovadors van fer que el propi Felip II, li encarregues un retrat de la seva dona Isabel de Valois subjectant un retrat seu, de qui feia de dona de companyia, i el d’ell mateix, que son els més exquisits dels que va fer a la cort i que casualment fins fa ben poc van ser atribuïts a un home, Juan Pantoja de la Cruz. Un fet, que a coetanis seus, com el reconegut primer crític d’art Giorgio Vasari, li hagués semblat inversemblant ja que en una visita a Cremona, ja va destacar les habilitats de Sofonisba, que a més va ser una dona molt més cosmopolita, residint a part d’Espanya, Napols, Palermo i Génova; sinó que fins i tot es podria dir de l’obra de Juan Pantoja de la Cruz que, en ocasions, va ser un simple copista de la pintora italiana.

Contradient les costums de la època, Anguissola va romandre soltera fins 1571, quan el propi rei, preocupat per aquesta inacceptable condició li va buscar un marit del seu gust, i la va casar amb Fabrizio de Moncada.

Malgrat això, aquesta dona, que contràriament a d’altres, potser a la majoria, va ser admirada pels seus coetanis, era molt conscient del que buscava, l’innovació en el retrat del Renaixement, i als seus pinzells barrejava una mica d’Itàlia i una mica de Flandes. Era tant conscient del seu compromís pictòric que va reiterar una i altra vegada, la pròpia imatge en molts autoretrats – de vegades acompanyada d’una dona gran, com demanava el protocol de la època- convertint això en una estratègia autoafirmació artística i, a la vegada, com a missatge de tranquil·litat dels seus coetanis. Però és un fet molt especial també d’aquesta artista, i ho recordava com una anècdota l’ historiador d’Art Cea Bermudez, com va ensenyar a pintar a Minerva, que va ser d’ un estrany ingeni tant en l’art com en les lletres, i a dues germanes petites, Lucia i Europa, de les que queden obres a Cremona, i de la primera una al museu del Prado. Tanmateix es va referir també al famós quadre on apareixen les germanes jugant al escacs, i un retrat de família. En el primer, un retrat de nenes jugant, diu l’ historiador, que les protagonistes semblaven vives i no els faltava més que parlar. I en el segon, on apareix ella, amb dos dels seus germans i els seu pare, estaven pintats amb tanta càrrega de vida que només els mancava respirar.

Sigui com sigui, per a la història, Sofonisba Anguissola, ha sigut una dama elegant i una mica excèntrica, rebel davant els costums de l’època, al trigar tant en casar-se i obstinar-se en pintar. En fi una excepció, la crítica ha parlat dels seus èxits, dels regals que rebia, del seu origen noble, bona educació, però queda com un misteri el viatge a Espanya, per exemple. Quan la història s’apropa a la producció d’una dona acostuma a emfatitzar la seva faceta cortès, econòmica o la seva vida privada, sense detenir-se en lo que va impressionar als seus contemporanis: la manera en la que abordava el retrat i l’innovava, la seva radicalitat inexcusable sota l’aspecte de noble dama de vida quasi tranquil·la.

Pero Sofonisba, va ser molt més que una celebritat, una dona d’èxit, una excepció, va ser una dona de mon, vivint a diversos països com dèiem anteriorment, i no únicament com acompanyant dels seus marits, ja que a la mort del primer es torna a casar amb Orlando Lomelli, fill d’una prestigiosa família genovesa. I això ho fa mitjançant els autoretrats, on se la pot veure en diferents moments d’una dona de la noblesa, culta i ben educada. Però això no era res més que un camuflatge, en el seu cas ho fa amb un quadre on es pot veure a Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola, on la rigidesa de les línees del seu cap contrasta amb les de Campi, realitzada amb l’habitual vivesa de l’artista, una espècie de joc, que com afirmava un estudiós, volia significar la manca de destresa del seu mestre. Es aquest mon tant seu, que s’expressa en les cares de les germanes jugant als escacs, una expressivitat que contrasta amb la rigidesa de les convencions pel retrat.

Aquest desvergonyiment inesperat, aquest llanço amb les ruptures del cànon, va ser el que va fascinar a Anton Van Dyck, quan va visitar a l’artista a Palermo al 1624. Era una dona de 94 anys, l’àvia que mostra el retrat del mestre flamenc, però com ell mateix recordava, malgrat la seva edat conservava una increïble capacitat per parlar de pintura i una portentosa sotilesa, que és la mateixa que tenen els seus quadres.

Desprès, l’historia, esborraria les empremtes de Sofonisba Anguissola, com ho ha fet amb tantes dones artistes, però l’agudesa de la seva mirada roman en tota la seva obra.

La dona que diuen va obrir la porta a moltes altres en el mon de l’art, encara que el patriarcalisme de la història les vulgui esborrar, va morir a Palermo el 16 de novembre de 1926, amb 96 anys, una edat més que longeva per la seva època.


Per Nuria Barnes