Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Sofonisba Anguissola

Avui, en aquest article setmanal, probablement, descobrirem una dona per a molts desconeguda, inclosos els llicenciats en Art. El perquè és molt senzill, si la dona ha estat relegada i encara ho està en molts sectors, en el mon de les arts aquesta absència de valor al seu treball encara és més gran. Podem fer-ho fàcilment, penseu en cinc minuts en tres artistes dones, reconegudes en el mon de les arts… difícil, eh?

Doncs jo he decidit presentar-vos una, Sofonisba Anguissola, si, el nom és complicat, però si feu una mirada a la seva obra no te res a envejar a la dels homes del seu temps.

La nostra protagonista va néixer a Cremona cap el 1532, ple Renaixement, la més gran de set germans, i sis eren dones. El seu pare era membre de la noblesa genovesa i la seva mare també pertanyia a una família noble.

El pare, Amilcare, contràriament al que es feia normalment a la època, va animar a les seves filles a cultivar i perfeccionar els seus talents. Com Sofonisba, quatre de les germanes també van ser pintores, però no van tenir el talent de la germana gran, que va ser l’única que va arribar a ser reconeguda, excepte la petita Lucia, però malauradament va morir molt jove.

El seu primer mestre al 1545 va ser Bernardino Campi, i a partir de 1949 ho va ser Bernardino Gatti. Amb tots dos mestres, va aprendre l’art del retrat. Però, voleu saber perquè una dona no podia entrar d’aprenent sota les ordres d’un gran mestre en un taller?, perquè en acabar l’aprenentatge seria massa gran per casar-se, i com ja sabeu, inclòs avui dia en algunes cultures i en algunes veus de la nostra pròpia, hi ha qui afirma que la tasca de la dona, es casar-se, portar la llar i tenir fills, i mantenir-se allunyada de la resta.

Però, tornem amb la nostre protagonista, malgrat no poder fer l’aprenentatge d’un home, va arribar a dominar l’art del retrat millor que el seu propi mestre. D’ella mateixa, hi ha molts autoretrats fent tasques que li “son pròpies” o de la seva germana segona que es va fer monja, els posats dels retratats no eren cerimoniosos, eren desenfadats, i això va ser una gran innovació per l’època i justament per això comença a ser valorada. És del seu primer mestre de qui treu el gust pel retrat, encara que com deia donant-li aquesta volta més, fent aparèixer als retratats amb objectes de la vida quotidiana d’un noble volent explicar la història un punt més enllà. En canvi, del seu segon mestre, diuen que obté l’influencia de Corregio, que es deixaria sentir durant tot el segle a Cremona. Això fa que els objectes es suavitzin, perdin importància, i prenent-els el lloc l’estudi de la psique del retractat. A Cremona també porta a terme unes quantes obres religioses, més que res per satisfacció personal.

El 1559, va ser invitada a la cort de Felip II, sota la influencia del Duc d’Alba i el Duc de Sessa que era governador de Milà.

I aquí comença la història que van patir moltes altres artistes dones, i és que els seus retrats innovadors van fer que el propi Felip II, li encarregues un retrat de la seva dona Isabel de Valois subjectant un retrat seu, de qui feia de dona de companyia, i el d’ell mateix, que son els més exquisits dels que va fer a la cort i que casualment fins fa ben poc van ser atribuïts a un home, Juan Pantoja de la Cruz. Un fet, que a coetanis seus, com el reconegut primer crític d’art Giorgio Vasari, li hagués semblat inversemblant ja que en una visita a Cremona, ja va destacar les habilitats de Sofonisba, que a més va ser una dona molt més cosmopolita, residint a part d’Espanya, Napols, Palermo i Génova; sinó que fins i tot es podria dir de l’obra de Juan Pantoja de la Cruz que, en ocasions, va ser un simple copista de la pintora italiana.

Contradient les costums de la època, Anguissola va romandre soltera fins 1571, quan el propi rei, preocupat per aquesta inacceptable condició li va buscar un marit del seu gust, i la va casar amb Fabrizio de Moncada.

Malgrat això, aquesta dona, que contràriament a d’altres, potser a la majoria, va ser admirada pels seus coetanis, era molt conscient del que buscava, l’innovació en el retrat del Renaixement, i als seus pinzells barrejava una mica d’Itàlia i una mica de Flandes. Era tant conscient del seu compromís pictòric que va reiterar una i altra vegada, la pròpia imatge en molts autoretrats – de vegades acompanyada d’una dona gran, com demanava el protocol de la època- convertint això en una estratègia autoafirmació artística i, a la vegada, com a missatge de tranquil·litat dels seus coetanis. Però és un fet molt especial també d’aquesta artista, i ho recordava com una anècdota l’ historiador d’Art Cea Bermudez, com va ensenyar a pintar a Minerva, que va ser d’ un estrany ingeni tant en l’art com en les lletres, i a dues germanes petites, Lucia i Europa, de les que queden obres a Cremona, i de la primera una al museu del Prado. Tanmateix es va referir també al famós quadre on apareixen les germanes jugant al escacs, i un retrat de família. En el primer, un retrat de nenes jugant, diu l’ historiador, que les protagonistes semblaven vives i no els faltava més que parlar. I en el segon, on apareix ella, amb dos dels seus germans i els seu pare, estaven pintats amb tanta càrrega de vida que només els mancava respirar.

Sigui com sigui, per a la història, Sofonisba Anguissola, ha sigut una dama elegant i una mica excèntrica, rebel davant els costums de l’època, al trigar tant en casar-se i obstinar-se en pintar. En fi una excepció, la crítica ha parlat dels seus èxits, dels regals que rebia, del seu origen noble, bona educació, però queda com un misteri el viatge a Espanya, per exemple. Quan la història s’apropa a la producció d’una dona acostuma a emfatitzar la seva faceta cortès, econòmica o la seva vida privada, sense detenir-se en lo que va impressionar als seus contemporanis: la manera en la que abordava el retrat i l’innovava, la seva radicalitat inexcusable sota l’aspecte de noble dama de vida quasi tranquil·la.

Pero Sofonisba, va ser molt més que una celebritat, una dona d’èxit, una excepció, va ser una dona de mon, vivint a diversos països com dèiem anteriorment, i no únicament com acompanyant dels seus marits, ja que a la mort del primer es torna a casar amb Orlando Lomelli, fill d’una prestigiosa família genovesa. I això ho fa mitjançant els autoretrats, on se la pot veure en diferents moments d’una dona de la noblesa, culta i ben educada. Però això no era res més que un camuflatge, en el seu cas ho fa amb un quadre on es pot veure a Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola, on la rigidesa de les línees del seu cap contrasta amb les de Campi, realitzada amb l’habitual vivesa de l’artista, una espècie de joc, que com afirmava un estudiós, volia significar la manca de destresa del seu mestre. Es aquest mon tant seu, que s’expressa en les cares de les germanes jugant als escacs, una expressivitat que contrasta amb la rigidesa de les convencions pel retrat.

Aquest desvergonyiment inesperat, aquest llanço amb les ruptures del cànon, va ser el que va fascinar a Anton Van Dyck, quan va visitar a l’artista a Palermo al 1624. Era una dona de 94 anys, l’àvia que mostra el retrat del mestre flamenc, però com ell mateix recordava, malgrat la seva edat conservava una increïble capacitat per parlar de pintura i una portentosa sotilesa, que és la mateixa que tenen els seus quadres.

Desprès, l’historia, esborraria les empremtes de Sofonisba Anguissola, com ho ha fet amb tantes dones artistes, però l’agudesa de la seva mirada roman en tota la seva obra.

La dona que diuen va obrir la porta a moltes altres en el mon de l’art, encara que el patriarcalisme de la història les vulgui esborrar, va morir a Palermo el 16 de novembre de 1926, amb 96 anys, una edat més que longeva per la seva època.


Per Nuria Barnes