Etiqueta: Nuria Barnes

Avui parlarem potser d’un dels personatges més controvertits dins el mon de la literatura, i inclús fora d’ell, i és que el nom de la nostra protagonista sempre ha estat íntimament lligat, al sexe, la llibertat,… i podríem dir que els convencionalismes de la seva època, no van arribar ni a tocar la seva pell, quasi, perquè la certesa només la te ella, podríem dir, que va fer sempre el que va voler, sense més.

El seu naixement ja es curiós, doncs neix al mar, encara que consta com nascuda a un ric barri parisenc, Neuilly-sur-Seine, i per la seva sang corren diverses cultures, va néixer el 21 de febrer de 1903, la seva mare era danesa i cantant d’òpera, el seu pare cubà d’ascendència catalana, pianista i compositor. Ella va tenir sempre nacionalitat francoestadounidenca.

El 1905, la família ha de fer un llarg viatge a Cuba, on neix el seu germà, tornen a París, però el 1908 es traslladen a Berlin, i el 1909 a un suburbi de Brussel·les. Amb sis anys l’Anaïs, ja havia viscut a quatre països diferents. El que fa els seus primers anys de vida una mica especials, per dir-ho d’alguna manera. Passen uns anys a Brussel·les, però degut a una malaltia d’ella, tornen a França, en aquest cas a la costa atlàntica, amb un clima més beneficiós per ella, era el 1913. A finals d’aquell any, el pare deixa a la mare per un altre dona, i li recomana que vagi a viure a Barcelona, on marxen la mare i els tres fills a casa dels sogres, però aquest no era el darrer viatge, perquè el 1914 mare i fills fan el salt i marxen als Estats Units, concretament a Nova York, per anar a viure a prop d’una tieta materna.

Està clar que la infantesa de la escriptora va ser de tot menys estable, i amb dos esdeveniments que podrien marcar la seva vida, la malaltia i l’abandó patern.

És en arribar als Estats Units, quan comença a escriure el seu diari, i ho farà durant quaranta anys, que curiosament va començar en francès i va acabar en anglès.

També dona un pas molt important cap el seu camí d’escriptora, s’inscriu a la biblioteca de Nova York i comença a escriure llibres començant per la lletra A.

Era una lectora voraç, però malgrat això, a l’adolescència deixa la escola per convertir-se en model de pintors.

Amb només vint anys, l’any 1923 contrau matrimoni a Hugh Parker Guiler, i al 1924 s’instal·len a Paris, on viuen fins el finals dels anys trenta. Allà el seu marit va prossegueix la seva carrera bancària i l’Anaïs es submergeix en la escriptura. La seva primera obra publicada va ser una avaluació crítica de D. H. Lawrence, amb el titol, “D. H. Lawrence, an unprofessional study”, que va escriure en només setze dies. Va aprofitar també per profunditzar en l’estudi de la psicoteràpia, estudiant principalment a Otto Rank, un deixeble de Jung.

Generalment, si heu llegit els articles anteriors us haureu donat compte, de que no em detinc tant en els primers anys de les protagonistes, en aquest cas ho he fet, perquè crec que marquen el desarrelament, tant familiar com de pertànyer a un lloc o a algú, l’ Anaïs Nin, només es pertanyia a ella mateixa. Això ho deixa patent en la següent frase: “Quan quedes atrapat en la destrucció, deus obrir una porta a la creació. Només m’importa el meu propi judici. Soc el que soc”.

La nostre protagonista, va deixar instruccions estrictes al seu segon marit, Rupert Pole, de no publicar els famosos diaris en la totalitat fins a la mort de Hugh Guiler, per discreció, doncs aquest no va ser només el seu marit, va ser el seu company inseparable i protector durant les dècades dels vint i els trenta a París, època en la qual desenvolupa part fonamental del seu treball literari.

Els diaris de l’Anaïs, com em dit, comencen al viatge a Estat Units, en una carta que envia al seu pare, pensant o pretenent que la separació de la seva mare sigui quelcom passatger, per això esmentava com afecta a l’autora aquest fet, però malgrat això, no tornarà a veure a son pare fins l’any 1933, a l’estiu, aquí comencen les quinze mil pàgines, publicades parcialment el 1966. Més tard al 1988 es publica el diari complert de 1931 a octubre de 1932, sota el títol de Henry Miller, la seva esposa i jo, i el maig de 1996 apareix Incest. Diari no esporgat, lògicament, en aquests anys High Guiler i quasi tots els protagonistes d’aquell moment son morts.

En torn a la vida d’Anaïs Nin s’ha forjat un gran mite, el de la “protectora de l’art i dels artistes”, principalment a ran de conèixer a Henry Miller, ja que va exercir per ell una espècie de mecenatge sense menyscabar l’afecte que tots dos es professaven, doncs la seva relació sempre va estar plena de matisos, des de l’afecte sincer de la vàlua del treball de l’un i l’altre, arriben a col·laborar a nivell creatiu amb gran serietat; fins a compartir la seva vida sexual, la camaraderia i una amistat profunda que els va unir durant molts anys.

Quan els seus propis medis econòmics foren insuficients per recolzar els joves escriptors, (que se li apropaven pel mite de la seva protecció incondicional), va voler la casualitat que miraculosament apareixes un col·leccionista de llibres, sol·licitant-li a Henry Miller que escrigués per a ell contes eròtics, Miller ho va començar a fer com a diversió, però desprès tots els amics necessitats es reunien i explicaven histories verdaderes o falses i fabricaven amb elles el material que demanava el mecenes, qui pagaria generosament a dòlar la pàgina, preu millor que el inicial, perquè quan li fa la proposta inicial a Henry Miller parlava d’estar disposat a rebre material per 100 dòlars mensuals. Tot el grup va participar segons les seves possibilitats i imaginació, malgrat tot, i desprès d’haver treballat molt durament en aquest projecte, Anaïs Nin lamentava que el col·leccionista insistís en demanar-los “menys anàlisi, menys filosofia, menys poesia” en els contes que li feien arribar, ella hagués desitjat que el seu mecenes compres tota la seva obra sense distinció de temes, però aquest desitjava només descripcions de temes merament físics. Es en el seu diari on l’autora expressa el seu descontent al reflexionar que la enunciació de relats estrictament descriptius, en lloc d’augmentar el plaer (estètic s’entén) el disminuïa. Moltes vegades, ofegada per les exigències pràctiques de la vida, es va posar en contacte amb el col·leccionista per resoldre problemes econòmics, que semblava que no s’acabaven. Havien arribat al límit, farts del que se’ls demanava que ja estava al tocar de la pornografia; els semblava empobridor continuar amb aquest treball, que li treia tot la màgia al fet eròtic, el contractant ignorava aquella subtilesa, i ells paulatinament es cansen del tema i li envien una carta al desembre de 1941, on li retreuen tot el que es perd al renunciar a la emoció, a la màgia més enllà del plaer estrictament sexual.

Una altre faceta important de l’escriptora es que va recórrer al psicoanàlisi buscant trobar-se a ella mateixa en tot el que envoltava la relació intima, el primer terapeuta no li va ser útil i va contactar com ja hem esmentat amb un deixeble de Jung, Otto Rank, especialitzat en artistes.

Durant la seva relació professional neix entre ells un fort sentiment d’amor. En aquella època sembla una dona feliç, sembla que en ell troba un home brillant que no nega els seus sentiments, sinó al contrari, comprenia el seu valor profund i que va ajudar a l’Anaïs amb el seu amor i el seu saber a superar les enormes contradiccions d’una experiència esgotadora, doncs sempre va voler crear un mon meravellós pels demés, donant el millor de si mateixa a totes les persones que havien compartit el seu espai i el seu temps.

Però no només li va donar la certesa de que les seves contradiccions eren legítimes en tant que trets humans, sinó que a més li va fer perdre la por de estar en poder d’un altre, ja que va comprendre totes les seves aspiracions com artista i com a dona en la cerca constant de la plenitud total i al mateix temps va trobar el company capaç d’intensitats equivalents a la seva, tant en lo físic com en lo emocional.

En quant a la seva obra principal, els diaris, ens permet veure lo profund d’aquesta ànima enamorada de la bellesa i del art, i ens recorda que entendre l’existència humana com digne matèria de l’art literari no ès un error. Erica Jung diu el següent: “ Anaïs Nin ha aconseguit expressar, tot el que els llibres escrits anteriorment per dones havien deixat de costat durant segles (…) no només va trencar el tabú sinó que va tenir l’audàcia de escriure-ho (…) El que Nin crea, no es res més que un mirall de la vida. Les fluctuacions d’estat d’ànim de l’odi a l’amor, que marquen la nostra fràgil humanitat son vistos en procés com mai abans. Feia el que Proust, Joyce i Miller estaven fent però des d’una perspectiva femenina. Sigui adorada o odiada, el que importa es que sigui llegida”

I aquí es on volia arribar per acabar amb aquesta escriptora que ha passat a la història, potser més pels homes de la seva vida, com Henry Miller, pel triangle amorós amb June, per la seva mentalitat oberta a tot tipus de relacions sexuals, que per una obra, que segurament escrita per un home, m’obligaria a dir coses ben diferents.

Aquí soc de l’opinió d’Erica Jung, considero la seva obra de lectura obligatòria mes enllà del morbo que desperta nomes pronunciar el seu nom, Anaïs Nin, era una ànima bella, marcada per tot el viscut i oberta a tot i a tots, potser, aquest fet i la seva obertura de ment, han perjudicat la seva obra, però mai s’ha deixat de parlar d’ella, i com sempre, recomano que cada lector jutgi per si mateix cada obra, perquè el que se sent amb qualsevol tipus d’art és diferent segons cada pell, cada cor i cada ànima.

Per Nuria Barnes