Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Anaïs Nin

Avui parlarem potser d’un dels personatges més controvertits dins el mon de la literatura, i inclús fora d’ell, i és que el nom de la nostra protagonista sempre ha estat íntimament lligat, al sexe, la llibertat,… i podríem dir que els convencionalismes de la seva època, no van arribar ni a tocar la seva pell, quasi, perquè la certesa només la te ella, podríem dir, que va fer sempre el que va voler, sense més.

El seu naixement ja es curiós, doncs neix al mar, encara que consta com nascuda a un ric barri parisenc, Neuilly-sur-Seine, i per la seva sang corren diverses cultures, va néixer el 21 de febrer de 1903, la seva mare era danesa i cantant d’òpera, el seu pare cubà d’ascendència catalana, pianista i compositor. Ella va tenir sempre nacionalitat francoestadounidenca.

El 1905, la família ha de fer un llarg viatge a Cuba, on neix el seu germà, tornen a París, però el 1908 es traslladen a Berlin, i el 1909 a un suburbi de Brussel·les. Amb sis anys l’Anaïs, ja havia viscut a quatre països diferents. El que fa els seus primers anys de vida una mica especials, per dir-ho d’alguna manera. Passen uns anys a Brussel·les, però degut a una malaltia d’ella, tornen a França, en aquest cas a la costa atlàntica, amb un clima més beneficiós per ella, era el 1913. A finals d’aquell any, el pare deixa a la mare per un altre dona, i li recomana que vagi a viure a Barcelona, on marxen la mare i els tres fills a casa dels sogres, però aquest no era el darrer viatge, perquè el 1914 mare i fills fan el salt i marxen als Estats Units, concretament a Nova York, per anar a viure a prop d’una tieta materna.

Està clar que la infantesa de la escriptora va ser de tot menys estable, i amb dos esdeveniments que podrien marcar la seva vida, la malaltia i l’abandó patern.

És en arribar als Estats Units, quan comença a escriure el seu diari, i ho farà durant quaranta anys, que curiosament va començar en francès i va acabar en anglès.

També dona un pas molt important cap el seu camí d’escriptora, s’inscriu a la biblioteca de Nova York i comença a escriure llibres començant per la lletra A.

Era una lectora voraç, però malgrat això, a l’adolescència deixa la escola per convertir-se en model de pintors.

Amb només vint anys, l’any 1923 contrau matrimoni a Hugh Parker Guiler, i al 1924 s’instal·len a Paris, on viuen fins el finals dels anys trenta. Allà el seu marit va prossegueix la seva carrera bancària i l’Anaïs es submergeix en la escriptura. La seva primera obra publicada va ser una avaluació crítica de D. H. Lawrence, amb el titol, “D. H. Lawrence, an unprofessional study”, que va escriure en només setze dies. Va aprofitar també per profunditzar en l’estudi de la psicoteràpia, estudiant principalment a Otto Rank, un deixeble de Jung.

Generalment, si heu llegit els articles anteriors us haureu donat compte, de que no em detinc tant en els primers anys de les protagonistes, en aquest cas ho he fet, perquè crec que marquen el desarrelament, tant familiar com de pertànyer a un lloc o a algú, l’ Anaïs Nin, només es pertanyia a ella mateixa. Això ho deixa patent en la següent frase: “Quan quedes atrapat en la destrucció, deus obrir una porta a la creació. Només m’importa el meu propi judici. Soc el que soc”.

La nostre protagonista, va deixar instruccions estrictes al seu segon marit, Rupert Pole, de no publicar els famosos diaris en la totalitat fins a la mort de Hugh Guiler, per discreció, doncs aquest no va ser només el seu marit, va ser el seu company inseparable i protector durant les dècades dels vint i els trenta a París, època en la qual desenvolupa part fonamental del seu treball literari.

Els diaris de l’Anaïs, com em dit, comencen al viatge a Estat Units, en una carta que envia al seu pare, pensant o pretenent que la separació de la seva mare sigui quelcom passatger, per això esmentava com afecta a l’autora aquest fet, però malgrat això, no tornarà a veure a son pare fins l’any 1933, a l’estiu, aquí comencen les quinze mil pàgines, publicades parcialment el 1966. Més tard al 1988 es publica el diari complert de 1931 a octubre de 1932, sota el títol de Henry Miller, la seva esposa i jo, i el maig de 1996 apareix Incest. Diari no esporgat, lògicament, en aquests anys High Guiler i quasi tots els protagonistes d’aquell moment son morts.

En torn a la vida d’Anaïs Nin s’ha forjat un gran mite, el de la “protectora de l’art i dels artistes”, principalment a ran de conèixer a Henry Miller, ja que va exercir per ell una espècie de mecenatge sense menyscabar l’afecte que tots dos es professaven, doncs la seva relació sempre va estar plena de matisos, des de l’afecte sincer de la vàlua del treball de l’un i l’altre, arriben a col·laborar a nivell creatiu amb gran serietat; fins a compartir la seva vida sexual, la camaraderia i una amistat profunda que els va unir durant molts anys.

Quan els seus propis medis econòmics foren insuficients per recolzar els joves escriptors, (que se li apropaven pel mite de la seva protecció incondicional), va voler la casualitat que miraculosament apareixes un col·leccionista de llibres, sol·licitant-li a Henry Miller que escrigués per a ell contes eròtics, Miller ho va començar a fer com a diversió, però desprès tots els amics necessitats es reunien i explicaven histories verdaderes o falses i fabricaven amb elles el material que demanava el mecenes, qui pagaria generosament a dòlar la pàgina, preu millor que el inicial, perquè quan li fa la proposta inicial a Henry Miller parlava d’estar disposat a rebre material per 100 dòlars mensuals. Tot el grup va participar segons les seves possibilitats i imaginació, malgrat tot, i desprès d’haver treballat molt durament en aquest projecte, Anaïs Nin lamentava que el col·leccionista insistís en demanar-los “menys anàlisi, menys filosofia, menys poesia” en els contes que li feien arribar, ella hagués desitjat que el seu mecenes compres tota la seva obra sense distinció de temes, però aquest desitjava només descripcions de temes merament físics. Es en el seu diari on l’autora expressa el seu descontent al reflexionar que la enunciació de relats estrictament descriptius, en lloc d’augmentar el plaer (estètic s’entén) el disminuïa. Moltes vegades, ofegada per les exigències pràctiques de la vida, es va posar en contacte amb el col·leccionista per resoldre problemes econòmics, que semblava que no s’acabaven. Havien arribat al límit, farts del que se’ls demanava que ja estava al tocar de la pornografia; els semblava empobridor continuar amb aquest treball, que li treia tot la màgia al fet eròtic, el contractant ignorava aquella subtilesa, i ells paulatinament es cansen del tema i li envien una carta al desembre de 1941, on li retreuen tot el que es perd al renunciar a la emoció, a la màgia més enllà del plaer estrictament sexual.

Una altre faceta important de l’escriptora es que va recórrer al psicoanàlisi buscant trobar-se a ella mateixa en tot el que envoltava la relació intima, el primer terapeuta no li va ser útil i va contactar com ja hem esmentat amb un deixeble de Jung, Otto Rank, especialitzat en artistes.

Durant la seva relació professional neix entre ells un fort sentiment d’amor. En aquella època sembla una dona feliç, sembla que en ell troba un home brillant que no nega els seus sentiments, sinó al contrari, comprenia el seu valor profund i que va ajudar a l’Anaïs amb el seu amor i el seu saber a superar les enormes contradiccions d’una experiència esgotadora, doncs sempre va voler crear un mon meravellós pels demés, donant el millor de si mateixa a totes les persones que havien compartit el seu espai i el seu temps.

Però no només li va donar la certesa de que les seves contradiccions eren legítimes en tant que trets humans, sinó que a més li va fer perdre la por de estar en poder d’un altre, ja que va comprendre totes les seves aspiracions com artista i com a dona en la cerca constant de la plenitud total i al mateix temps va trobar el company capaç d’intensitats equivalents a la seva, tant en lo físic com en lo emocional.

En quant a la seva obra principal, els diaris, ens permet veure lo profund d’aquesta ànima enamorada de la bellesa i del art, i ens recorda que entendre l’existència humana com digne matèria de l’art literari no ès un error. Erica Jung diu el següent: “ Anaïs Nin ha aconseguit expressar, tot el que els llibres escrits anteriorment per dones havien deixat de costat durant segles (…) no només va trencar el tabú sinó que va tenir l’audàcia de escriure-ho (…) El que Nin crea, no es res més que un mirall de la vida. Les fluctuacions d’estat d’ànim de l’odi a l’amor, que marquen la nostra fràgil humanitat son vistos en procés com mai abans. Feia el que Proust, Joyce i Miller estaven fent però des d’una perspectiva femenina. Sigui adorada o odiada, el que importa es que sigui llegida”

I aquí es on volia arribar per acabar amb aquesta escriptora que ha passat a la història, potser més pels homes de la seva vida, com Henry Miller, pel triangle amorós amb June, per la seva mentalitat oberta a tot tipus de relacions sexuals, que per una obra, que segurament escrita per un home, m’obligaria a dir coses ben diferents.

Aquí soc de l’opinió d’Erica Jung, considero la seva obra de lectura obligatòria mes enllà del morbo que desperta nomes pronunciar el seu nom, Anaïs Nin, era una ànima bella, marcada per tot el viscut i oberta a tot i a tots, potser, aquest fet i la seva obertura de ment, han perjudicat la seva obra, però mai s’ha deixat de parlar d’ella, i com sempre, recomano que cada lector jutgi per si mateix cada obra, perquè el que se sent amb qualsevol tipus d’art és diferent segons cada pell, cada cor i cada ànima.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Sofonisba Anguissola

Avui, en aquest article setmanal, probablement, descobrirem una dona per a molts desconeguda, inclosos els llicenciats en Art. El perquè és molt senzill, si la dona ha estat relegada i encara ho està en molts sectors, en el mon de les arts aquesta absència de valor al seu treball encara és més gran. Podem fer-ho fàcilment, penseu en cinc minuts en tres artistes dones, reconegudes en el mon de les arts… difícil, eh?

Doncs jo he decidit presentar-vos una, Sofonisba Anguissola, si, el nom és complicat, però si feu una mirada a la seva obra no te res a envejar a la dels homes del seu temps.

La nostra protagonista va néixer a Cremona cap el 1532, ple Renaixement, la més gran de set germans, i sis eren dones. El seu pare era membre de la noblesa genovesa i la seva mare també pertanyia a una família noble.

El pare, Amilcare, contràriament al que es feia normalment a la època, va animar a les seves filles a cultivar i perfeccionar els seus talents. Com Sofonisba, quatre de les germanes també van ser pintores, però no van tenir el talent de la germana gran, que va ser l’única que va arribar a ser reconeguda, excepte la petita Lucia, però malauradament va morir molt jove.

El seu primer mestre al 1545 va ser Bernardino Campi, i a partir de 1949 ho va ser Bernardino Gatti. Amb tots dos mestres, va aprendre l’art del retrat. Però, voleu saber perquè una dona no podia entrar d’aprenent sota les ordres d’un gran mestre en un taller?, perquè en acabar l’aprenentatge seria massa gran per casar-se, i com ja sabeu, inclòs avui dia en algunes cultures i en algunes veus de la nostra pròpia, hi ha qui afirma que la tasca de la dona, es casar-se, portar la llar i tenir fills, i mantenir-se allunyada de la resta.

Però, tornem amb la nostre protagonista, malgrat no poder fer l’aprenentatge d’un home, va arribar a dominar l’art del retrat millor que el seu propi mestre. D’ella mateixa, hi ha molts autoretrats fent tasques que li “son pròpies” o de la seva germana segona que es va fer monja, els posats dels retratats no eren cerimoniosos, eren desenfadats, i això va ser una gran innovació per l’època i justament per això comença a ser valorada. És del seu primer mestre de qui treu el gust pel retrat, encara que com deia donant-li aquesta volta més, fent aparèixer als retratats amb objectes de la vida quotidiana d’un noble volent explicar la història un punt més enllà. En canvi, del seu segon mestre, diuen que obté l’influencia de Corregio, que es deixaria sentir durant tot el segle a Cremona. Això fa que els objectes es suavitzin, perdin importància, i prenent-els el lloc l’estudi de la psique del retractat. A Cremona també porta a terme unes quantes obres religioses, més que res per satisfacció personal.

El 1559, va ser invitada a la cort de Felip II, sota la influencia del Duc d’Alba i el Duc de Sessa que era governador de Milà.

I aquí comença la història que van patir moltes altres artistes dones, i és que els seus retrats innovadors van fer que el propi Felip II, li encarregues un retrat de la seva dona Isabel de Valois subjectant un retrat seu, de qui feia de dona de companyia, i el d’ell mateix, que son els més exquisits dels que va fer a la cort i que casualment fins fa ben poc van ser atribuïts a un home, Juan Pantoja de la Cruz. Un fet, que a coetanis seus, com el reconegut primer crític d’art Giorgio Vasari, li hagués semblat inversemblant ja que en una visita a Cremona, ja va destacar les habilitats de Sofonisba, que a més va ser una dona molt més cosmopolita, residint a part d’Espanya, Napols, Palermo i Génova; sinó que fins i tot es podria dir de l’obra de Juan Pantoja de la Cruz que, en ocasions, va ser un simple copista de la pintora italiana.

Contradient les costums de la època, Anguissola va romandre soltera fins 1571, quan el propi rei, preocupat per aquesta inacceptable condició li va buscar un marit del seu gust, i la va casar amb Fabrizio de Moncada.

Malgrat això, aquesta dona, que contràriament a d’altres, potser a la majoria, va ser admirada pels seus coetanis, era molt conscient del que buscava, l’innovació en el retrat del Renaixement, i als seus pinzells barrejava una mica d’Itàlia i una mica de Flandes. Era tant conscient del seu compromís pictòric que va reiterar una i altra vegada, la pròpia imatge en molts autoretrats – de vegades acompanyada d’una dona gran, com demanava el protocol de la època- convertint això en una estratègia autoafirmació artística i, a la vegada, com a missatge de tranquil·litat dels seus coetanis. Però és un fet molt especial també d’aquesta artista, i ho recordava com una anècdota l’ historiador d’Art Cea Bermudez, com va ensenyar a pintar a Minerva, que va ser d’ un estrany ingeni tant en l’art com en les lletres, i a dues germanes petites, Lucia i Europa, de les que queden obres a Cremona, i de la primera una al museu del Prado. Tanmateix es va referir també al famós quadre on apareixen les germanes jugant al escacs, i un retrat de família. En el primer, un retrat de nenes jugant, diu l’ historiador, que les protagonistes semblaven vives i no els faltava més que parlar. I en el segon, on apareix ella, amb dos dels seus germans i els seu pare, estaven pintats amb tanta càrrega de vida que només els mancava respirar.

Sigui com sigui, per a la història, Sofonisba Anguissola, ha sigut una dama elegant i una mica excèntrica, rebel davant els costums de l’època, al trigar tant en casar-se i obstinar-se en pintar. En fi una excepció, la crítica ha parlat dels seus èxits, dels regals que rebia, del seu origen noble, bona educació, però queda com un misteri el viatge a Espanya, per exemple. Quan la història s’apropa a la producció d’una dona acostuma a emfatitzar la seva faceta cortès, econòmica o la seva vida privada, sense detenir-se en lo que va impressionar als seus contemporanis: la manera en la que abordava el retrat i l’innovava, la seva radicalitat inexcusable sota l’aspecte de noble dama de vida quasi tranquil·la.

Pero Sofonisba, va ser molt més que una celebritat, una dona d’èxit, una excepció, va ser una dona de mon, vivint a diversos països com dèiem anteriorment, i no únicament com acompanyant dels seus marits, ja que a la mort del primer es torna a casar amb Orlando Lomelli, fill d’una prestigiosa família genovesa. I això ho fa mitjançant els autoretrats, on se la pot veure en diferents moments d’una dona de la noblesa, culta i ben educada. Però això no era res més que un camuflatge, en el seu cas ho fa amb un quadre on es pot veure a Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola, on la rigidesa de les línees del seu cap contrasta amb les de Campi, realitzada amb l’habitual vivesa de l’artista, una espècie de joc, que com afirmava un estudiós, volia significar la manca de destresa del seu mestre. Es aquest mon tant seu, que s’expressa en les cares de les germanes jugant als escacs, una expressivitat que contrasta amb la rigidesa de les convencions pel retrat.

Aquest desvergonyiment inesperat, aquest llanço amb les ruptures del cànon, va ser el que va fascinar a Anton Van Dyck, quan va visitar a l’artista a Palermo al 1624. Era una dona de 94 anys, l’àvia que mostra el retrat del mestre flamenc, però com ell mateix recordava, malgrat la seva edat conservava una increïble capacitat per parlar de pintura i una portentosa sotilesa, que és la mateixa que tenen els seus quadres.

Desprès, l’historia, esborraria les empremtes de Sofonisba Anguissola, com ho ha fet amb tantes dones artistes, però l’agudesa de la seva mirada roman en tota la seva obra.

La dona que diuen va obrir la porta a moltes altres en el mon de l’art, encara que el patriarcalisme de la història les vulgui esborrar, va morir a Palermo el 16 de novembre de 1926, amb 96 anys, una edat més que longeva per la seva època.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Maria Callas

Avui, a dones més enllà del temps i la història, parlarem d’una dona, que probablement, les noves generacions, exceptuant els apassionats de la música, no coneixeran, o potser els hi sonarà, és per això que he volgut recuperar, la que per a molts i per a mi també ha estat la millor veu de l’òpera, parlant de soprano, de fet se la coneixia com “La divina” o “La diva absoluta”

Maria Callas neix a Nova York, als Estats Units, un 2 de desembre de 1923, sota el signe de sagitari, potser d’aquí una de les causes del seu temperament, pel que va ser també molt coneguda.

El seu pare era americà i la seva mare grega, però els seus pares es divorcien i torna a Grècia, on viu amb la mare, i aquí un dels fets que marquen la seva vida i caràcter, que sempre la compara amb sa germana i li diu que es grassa i lletja.

Però la mare, si que era conscient de la seva veu espectacular i va falsificar l’edat, ja que no tenia els anys necessaris, perquè entres i és formes al Conservatori Nacional d’Atenes, poc l’importava més que la seva filla triomfés i la mantingués i Maria Callas va tenir la sort de coincidir allà amb Elvira de Hidalgo, que la va formar en la tradició del bel canto romàntic italià.

Les pressions de la mare perquè arribés a aquest triomf es podien considerar fins i tot abusives, de fet, ja sent adulta, Maria va afirmar que mai es va sentir estimada, i potser aquesta fora una de les causes que l’empentessin a buscar l’amor desesperadament amb homes erronis.

Debuta professionalment l’any 1942, amb el Teatre Líric Nacional d’Atenes com a escenari i amb l’operetta de Bocaccio. Una ocasió que li va permetre donar el salt a la Òpera Nacional d’Atenes.

La seva vida semblava seguir el camí traçat per la seva mare, fins que la II Guerra Mundial arriba a Grècia i Maria decideix tornar als Estats Units amb el seu pare.

Un cop a New York, el director general del Metropolitan Òpera House, Edward Johnson, es va fixar en la seva veu, i va quedar tant enamorat, professionalment parlant, que no va dubtar en oferir-li els principals papers en dues produccions de la temporada, Fidelio i Madame Butterfly. El que Johnson no esperava, i aquí comencem a notar el caràcter de la cantant, és que renunciés. No volia cantar Fidelio en anglès i considerava que el rol de Butterfly no era el millor per debutar als Estats Units.

El 1947 comença la seva carrera, plena d’èxits a nivell internacional, i és aquí on es forja la diva i són els seus millors anys. L’any 1949 és casa amb Meneghini, un empresari trenta anys més gran que ella i que fa més la figura de pare que d’amant de la diva.

Mentre continua sorprenent en tots els escenaris del món, l’any 1954, succeeix quelcom important i determinant en la seva carrera per iinterpretar ‘Medea’ perd 40 quilos, però això incidirà en la seva veu. Alhora comença a portar una dilatada vida social i nocturna, que serà el principi de la fi de la carrera d’aquesta dona massa marcada per la seva vida personal.

El 1959 abandona al seu marit per Aristóteles Onassis, l’únic amor de veritat de la seva vida. Es retira dels escenaris quasi bé per complert, el seu declivi vocal era ja casi total només amb 36 anys.

Onassis, va marcar en certa manera el destí de Maria Callas al no complir mai la promesa de casar-se amb ella, en canvi si ho fa amb Jackie Kennedy al 1968, això i la mort d’ell, (arriba a afirmar fins i tot que ella és la seva vídua), la portan a una depressió que intenta superar amb somnífers i antidepressius.

Però abans de tot això hi ha una sèrie de fets que ens mostren més com era la Callas.

Per exemple, la nit del 2 de gener de 1958 abandona l’escenari davant la mala resposta del públic, l’Òpera de Roma vestia les seves millors gales per a la inauguració de la temporada. Cantava Norma de Bellini, junt amb Franco Corelli , Giulio Neri, i Miryam Pirazzini. Entre el públic estava fins i tot el President de la República, actrius i una severa crítica de la que desprès van acabar sent amigues.

No va anar bé el primer acte que inclou l’ària “Casta diva”, una de les més conegudes, fins i tot en pels profans de la matèria, doncs al caure el teló la soprano va ser acomiadada amb protestes del públic. No va tornar a escena. Desprès de refugiar-se entre llàgrimes al seu camerino, i escriure amb el seu llapis d’ulls una nota de disculpa, (que mai és va llegir al públic), va abandonar el Teatre i la representació va quedar sospesa.

L’escàndol va ser tant gran que la policia a cavall va haver de dissoldre les multituds que hi havia davant l’hotel on estava i fins i tot la oposició va demanar una explicació al President, malgrat les disculpes enviades per Maria Callas, a aquest mateix i a la direcció del teatre. L’endemà l’hotel continuava assetjat, ara per més periodistes que per gent, però les explicacions les va sortir a donar el seu marit Giovanni Battista Meneghini, que va excusar-la amb una bronquitis que havia afectat la seva esposa. I podia ser possible, perquè el dia 31 havia estat a la ràdio cantant “Casta diva” per felicitar el italians i l’aire i el fred podien haver afectat la seva gola, però els xiulets del públic encara la van afectar més.

Un any desprès sobre aquest fet i recollit al documental María by Callas, va declarar a la revista Life: ”No vull que se m’associï amb el mal gust o la baixa qualitat en el cant i la interpretació”.

Però va ser a l’Scala de Milan, interpretant Medea, després de la pèrdua de pes quan s’enfronta al públic, ella li ha de dir a Jason:”Crudel! Crudel! He cartó fort i te”, i la diva ho va dir encarant-se al públic, amb la mirada encesa i el puny desafiant. Va ser el seu, un acte de rebel·lia contra un públic al que havia donat lo millor d’ella durant una època.

Ja, per anar acabant, te una anècdota del seu caràcter, menys coneguda, i que mostra la seva generositat, i que explicava la mezzosoprano Teresa Berganza, que junt amb Alfredo Kraus, ha sigut la única intèrpret espanyola, que va coincidir amb ella. Explica que al principi tenia por, però la diva li va,dir que l’anomenés María i la tuteges, i afegeix que era l’artista més seria i professional que havia conegut. En aquella producció havia de baixar unes escales, Maria no veia bé i encara no portaven lentilles, així que anava al teatre a les 9 del matí i les baixava vint vegades. Afegeix que era una dona generosa, en aquella obra, hi havia una ària que cantaven juntes i que ella acabava abraçada a María d’esquenes al públic, apareix que la van aplaudir molt, i que a Teresa li demanaven que es girés, i com que no ho feia, la pròpia María Callas, la va girar cap el públic agafant la per les espatlles i dient-li que aquells aplaudiments eren per a ella.

Maria Callas va ser una dona que ho tingué tot a nivell professional e inclòs econòmic, però li va fallar lo essencial, l’amor d’una mare, i sobretot, l’amor de veritat del seu gran amor Onassis

Va morir reclosa al seu apartament de Paris, deixant-se morir de tristesa i soledat el 16 de setembre de 1977, només tenia 53 anys.

I finalment una opinió personal, molts creuen erròniament que la fama i els diners ho són tot, o només els diners, i si ajuda i molt tenir una economia sanejada, però no ho es tot. Per això he estriat a María Callas, la meva soprano preferida d’abans i d’ara, adoro la seva “Casta diva”, i és que de vegades es pot tenir tot i no tenir res.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Cristina de Pizzano

Avui, a dones més enllà del temps i la història, parlarem de la primera escriptora professional a França, que tot i que va néixer a Itàlia, a Venècia el 1364, se la coneix més pel nom de Chiristine de Pisan, ja que la seva obra es va escriure a França, i és també coneguda com la primera protofeminista, ja que els seus tractats filosòfics, van començar amb ‘Querella días femmes’, també va ser poeta, i la seva dedicació a la literatura va ser complerta i amb ella va mantenir els seus fills.

El fet de que se la conegui amb un nom francès, és degut a que el seu pare, un prohom reconegut en diferents àrees va ser cridat a la cort francesa, el 1368 per Carles V.

Es casa jove amb un notari i secretari del rei, Etienne de Castel amb quinze anys, però queda vídua també massa ràpid, el seu marit mor a causa d’una epidèmia al 1390.

La seva forma d’expressar el dolor per la pèrdua és mitjançant la poesia, la més coneguda es ‘Soulete sui’. Amb la responsabilitat de tres fills i la mare a la esquena i havent-la deixat el marit en una relativa pobresa, decideix dedicar-se de ple a l’estudi i la escriptura, tant produint com venent, arribant a vendre cent balades en només dos anys. Encara que en un principi es dedica més a copiar i dirigir l’escriptori d’un mestre menor.

Però és amb el seu llibre escrit entre 1400 i 1403 ‘Livre de la mutacion de fortuna’, on explica la vida d’una dona que sobreviu al seu marit, on es converteix en la primera escriptora professional d’Europa. I és la gran responsabilitat que cau sobre ella, el que la porta a donar aquest pas. Encara avui se la consulta, per la seva experiència de vida, més enllà de la mitologia i les creences religioses.

En aquest context, i en la seva lluita constant contra la misogínia imperant, Cristina és considerada un antecedent del feminisme o una protofeminista com dèiem al principi.

Altres obres on es reforça la seva lluita contra el masclisme i les costums establertes, sempre deixant a la dona a un pla inferior, son: ‘Epistre au Dieu d’Amours’ 1399 i ‘Epistres du Débat sur le Demand de la Rosa’, conegut com ‘Dit de la Rosa’.

Una altre de les obres més importants, escrita entre 1404 i 1405 és ‘La Città delle Dàme’, inspirat en ‘La Città di Dio’ de Sant Agustí. En aquesta obra demostra el seu gran nivell de coneixements i cultural, i és encara avui dia, un llibre d’actualitat i fascinant, tant pel tema com per la passió que posa al escriure i que es trasllada al lector.

El seu darrer treball, va ser ‘Ditte de Johanne D’Arc’, un poemari de 1429, quan encara la protagonista era viva, i essent de fet l’únic escrit en vida d’aquesta extraordinària lluitadora.

Finalment amb 65 anys es retira a un convent, pel que la data de la seva mort no està clara, però és fixa entorn 1430.

Per acabar, i donar constància de la importància d’aquesta gran dona, mare, escriptora i precursora del feminisme, desconeguda per molts, i per si la seva història us ha despertat interès, vull que sabeu, que l’any 2010 l’actriu Estefania Sandrelli, debuta com a directora amb la pel·lícula ‘Christina Cristina’ en la que la seva filla Amanda Sandrelli, fa de protagonista.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Rosa Parks

Avui a dones més enllà del temps i la història, parlarem d’una cosidora afroamericana que amb el gest més simple va fer que anys desprès canviés, almenys sobre el paper, la vida de tots els ciutadans nord-americans d’ètnia africana. Aquesta heroïna, de nom Rosa Parks, va incomplir una de les moltes lleis de segregació racial que en els seus temps existien als Estats Units, i no parlem del S.XIX, estem parlant de les acaballes de l’any 1955, just l’u de desembre quan ella anava asseguda a l’autobús, i la llei marcava que els negres havien de cedir-li el seient als blancs, va pujar un noi blanc i no li va dir res, però el xofer de l’autubús li va dir que s’aixeques, ella si va negar, el que després d’un “judici” li va suposar, 14$ de multa i anar a presó, Rosa Parks tenia llavors 42 anys, i no imaginava el que la seva negativa suposaria, sabia que incomplir una llei, tindria conseqüències, però no que seria l’espurna que prendria la flama del moviment americà contra les lleis discriminatòries contra els negres que existien als Estats Units, doncs malgrat la guerra de secessió, en la majoria d’Estats sudistes les coses no havien canviat massa péls avui anomenats afroamericans, només s’havien maquillat. Posaré alguns exemples d’aquestes lleis absurdes: als espais públics blancs i negres havien de seure separats o anar a lavabos diferents, el que suposava una contínua vexació contra aquests ciutadans quan de paper, els drets havien de ser els mateixos.

I va ser així com aquesta dona que pertanyia a l’Associació Nacional per l’avançament del Poble de Color va cridar l’atenció de Martin Luther King, que encara no era el líder que avuí dia recordem, i es fixes en ella, i crec, i és una opinió personal, que cap dels dos va imaginar que 54 anys després , el despatx oval de la Casa Blanca seria ocupat per un afroamericà, nascut a Hawai i de nom Barak Hussein Obama, essent els seus dos noms d’origen àrab, d’on procedeix i viu el seu pare.

Però, per què el cas de Rosa Parks va significar tant, quan hi havia precedents com els de Claudette Colvin aquell mateix any, o inclòs el de Ida B Wells 71 anys abans?

Molt senzill, perquè encara que alguns volen negar-ho era una activista cansada de que es trepitgessin els seus drets, no una cosidora cansada, i això va fer que el aleshores desconegut reverend metodista, Martin Luther King, comencés junt amb ella unes protestes i boicot contra els autobusos d’Alabama de 382 dies, que portarien a la Cort Suprema dels Estats Unit a declarar que la segregació racial en els transports anava contra la constitució del país.

I el moviment pels drets civils dels negres ja no es va aturar, Alabama, va ser el motor, el fet de que quasi la meitat de la població no utilitzes autubús suposava la ruïna de la companyia, i en guanyar aquesta batalla, sabedor del seu poder molts ciutadans més es van anar unint als grups i a la lluita pels drets civils, en la que tothom recorda a King, encara més pel fet de que fos assassinat o el moviment ‘Black power’ més radical de Malcolm X, i així els anys seixanta es van unir les protestes contra la guerra de Vietnam i les dels drets civils de la població negra d’Estat Units, a la que si van unir blancs i diuen que va ser font d’inspiració pel maig del 1968 a Europa.

El cas és que un no va fer esclatar la pólvora i que aquesta correria com una traca fins els nostres dies, perquè la lluita, malgrat els drets sobre el paper, no ha acabat, segueix existint el racisme a tots els nivells i a tot el món, el Ku Kux Clan segueix viu, tant com per a donar suport a la ultradreta en les eleccions d’abril, continuen morint molts joves negres a mans de la policia, i any rere any, veiem a les notícies grans manifestacions a diferents ciutats per la mort d’un jove afroamericà a mans de la policia sense causa justificada.

He volgut parlar de Rosa Parks, perquè al seu gest, masses li han volgut treure importància, dona i negra, l’espurna que portar a aconseguir els mateixos drets, aImenys sobre el paper de negres i blancs al país més poderós del món?

Ella va seguir la resta de la seva vida unida a la lluita, fins i tot a la campanya d’un candidat blanc i demòcrata a la presidència i va morir de mort natural a 2005 havent rebut les màximes condecoracions civils dels Estats Units, inclosa la medalla d’or del Congrés.

Però la raça humana no canvia, els colors tenen més o menys importància en funció del poder econòmic, en el cas dels musulmans els pobres que venen en patera són moros, els del petroli àrabs, o, si és futbolista és argelí, o si corre molt marroquí.

Dins de tots nosaltres hi ha una quantitat més o menys gran d’uns envers els altres. I tot això em recorda una gran pel.lícula carregada de grans actors, Sidney Pottier Katherine Hepburn o Spencer Tracy, suposo que la majoria la coneixeu ‘Endevina qui ve a sopar aquesta nit”, però a la que hi ha dos personatges secundaris meravellosos, la típica mami negra de les famílies amb poder econòmic com és el cas, protagonitzada per una meravellosa actriu Isabel Stanford en el paper de Tilli i un actor ja entrat en anys, que representa que és el capellà de confiança i íntim amic de la família, Cecil Kellaway, en el paper de Monsenyor Ryan.

No vull acabar aquest article, sense recordar que cap al 1988, un company meu d’universitat va fer de Monsenyor, quan sa germana que estudiava a l’URSS, portava a sopar al seu promès a casa, del que els pares ho sabien tot menys que era fill del vicepresident de Mali, i per tant negre.

Si tots repassem la nostra consciència en més o menys grau trobarem aquest punt racista, i si la repassem més, serà pels diners, que ens adonem comte que veiem més o menys el color, ètnia, religió… dels nostres congèneres, perquè tots som Sapiens Sapiens, encara que, i vaig a fer una mica de Mafalda, a alguns només se’ls hi suposa, com el valor a l’antic i obligatori servei militar.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Frida Kahlo

FRIDA KAHLO

Aquesta setmana he escollit una dona, a la que admiro profundament tant com ésser humà com per la seva obra. D’ella destacaria la capacitat de lluita contra tot i tots y la enorme sensibilitat amagada per un vel de passió en tot el que feia. Va ser tant ella, que potser aquesta sigui la clau de ser de les poques pintures reconegudes al llarg de la història i com tota una icona feminista i per molts la millor pintora del s.XX, quelcom, que estic gairebé segura que a ella l’importaria ben poc.

Neix un dia de juliol de 1907 a Coayacan, Mèxic, filla de Matilde una mare que li presta poca atenció, criada per una nana amb la que apareix a un dels seus quadres, volcà el seu amor en el seu pare Guillermo, fotògraf de professió i que segons ella, marcarà la seva obra.

Però si hi ha un fet que marca la vida d’aquesta dona, és la malaltia i la superació de la mateixa, malgrat que al final, portes a terme alguns intens de suïcidi i el seu gran amor.

A la edat de sis anys contrau poliomielitis, malaltia que la té nou mesos al llit, amb la que comença a conèixer que es el dolor i li deixa una cama més prima i una lleugera coixera, que l’apartarà una mica dels seus companys.

Sent una joveneta, ja sent gran admiració per Diego Rivera al que observa al 1922 mentre punts el mural del Amfiteatre Simón Bolívar de la Escola Nacional Preparatòria.

Però això seria abans de l’aconteixament que marcaria per sempre la seva vida i a la llarga seria la raó de la seva obra i probablement la conduiria a una mort massa jove.

El 17 de Setembre de 1925, Frida pateix un greu accident quan un tramvia xoca contra l’autobús en el que viatjava b el seu xicot Alejandro Gómez Arias. En aquest accident pateix gravíssimes lesions, ja que queda aixafada contra un mur, triple fractura de columna fractura de clavícula i triple fractura pélvica , fet que en un futur agreujarà els seus alts i baixos d’estat d’ànim al no poder ser mare i tenir dos avortaments. Va patir més lesions al peu, a la cama trencada en dotze parts, pel que va viure b fortíssima dolors tota la vida, i d’aquí sorgeix una de les seves frases més conegudes: “Pies para que los quiero si tengo alas pa’ volar”.

Frida abans de l’accident mostrava degut a la seva poliomielitis, més interès per l’esport que per l’art; però degut a la seva llarga convalescència, va demanar que li instal·lessin un mirall sobre el llit i li van fabricar un cavallet per poder pintar estirada. En aquest moment comencen a néixer els seus autoretrats i que mostren el seu complexa món psicològic, que es reflexa en la seva obra, de la que el propi André Breton queda enamorat i la inclou en el món del surrealisme portant-la fins i tot a exposar a París, ella torna totalment indignada b aquells intel·lectuals, afirmant contundentment que ella no pinta somnis, pinta realitats.

El que si està clar és que en la seva personalitat, més enllà del dolor, s’hi barregen altres característiques molt pròpies, d’una banda els grans coneixements antropològics i arqueològics del seu país el que fa que sempre vesteix-hi amb roba molt ètnica arrelada a la pròpia cultura i tradicions mexicanes, al igual passa amb els avalaria i els pentinats. D’altea banda, el seu feminisme que fa que mai és feliç i les celles i el llavi superior, era ara més polígama i mantenia relacions tant amb dones com amb homes, i finalment als seus cuadres apareix molt els anomenats “exvotos” dins del que es la imaginària mexicana i una de les formes més comuns dins de l’art popular mexicà, i ho fa per donar al desenvolupament narratiu de la seva obra, representant de forma sintètica els elements més significatius i de major càrrega expressiva.

Un exemple clar de la fusió entre el seu món personal i la imaginària popular, és el quadre que pinta després del seu segon avortament a Estats Units, “ Henry Ford Hospital” 1932. Però on millor queda representat l’ús dels “exvotos”, és justament al cuadres del seu accident on es pot veure un tramvia i in autobús que s’han estampat, una noia estirada a terra i com flotant una imatge de la Verge dels Dolors, la peça és diu “Retablo”.

El seu primer autoretrat, és de 1926, i és un regal pel qui havia estat el seu promès, Alejandro Gómez qui està amb ella el dia del fatídic accident, li va regalar recuperar el seu afecte i que la recordes, i darrera va escriure en alemany: “Avui és sempre encara”, aquí és on aprèn a reforçar els successos de la seva vida i els sentiments que li produeixen.

Al 1927 ja havia fet diversos retrats i freqüentava assíduament vigents polítics, intel·lectuals i artístics on va conèixer a Julio Antonio Melià in comunista cubà i la seva dona, la fotògrafa Tina Modotti, les dues és van fer bones amigues i Tina portava sovint a Frida a reunions del partit comunista al que finalment es va incorporar.

El 1928 és troba al gran amor de la seva vida, l’home que més va estimar i odiar a la seva vida. Van coincidir en vàries reunions on anàvem amb Tina, mai va parlar amb ell, però in día és va incorporar on estaven pintant in mural, per ensenyar-li algunes de les seves obres i ell va quedar fascinat i la va animar a, continuar i va ser convidat sovint a casa dels Kahlo Calderón.

El 1929 és casen i la seva relació és basa en amor, aventures b d’altres persones, creativitat i odi.

El 1930 queda abraçada per primer cop i te que avortar fet que la marcarà moltíssim. Degut a la feina de Diego viuen als Estats Units entre 1931 i 1934 al 1932 quan es traslladen a Detroit és quan pateix el segon avortament i pinta el quadre esmentat anteriorment.

El 1933 tornen a Mèxic la parella és complementa perfectament malgrat les seves relacions extramatrimonials, de les que Diego en te moltes, però hi ha una en concret que marcarà i destrossarà a Frida, la que te amb la seva germana petita Cristina i és aquí on ella començarà a tenir relacions tant amb homes com amb dones que continuaran la resta de la seva vida.

Entre 1937 i 1o39 León Trotski i la seva dona, viuran exiliats a Coayacan a la casa blava de Frida i Diego, i diuen que hi va haver un afer entre el polític i la pintora.

El 1939 és divorcia de Diego, s’instal·la a la casa blava i soferta amb alcohol les seves penes i els seus dolors, és té quan exposa a França convidada per Breton i coneix a Picasso.

Desprès de la seva separació Diego i Frida, van seguir coincidint en la vida social, ell marxa a Detroit el 1940 i ella el segueix al setembre. Dos mesos després és tornaven a casar, amb un pacte basat en l’amistat, compartir despeses, continuar la relació artística i suprimir la relació sexual de la parella

De França va tornar dient allò de que pensaven que jo era surrealista, però jo no vaig pintar mai els meus somnis, vaig pintar la meva realitat.

És en aquests anys quan es fa més coneguda, fa exposicions a diverses ciutats, i va donar classes a la coneguda escola Esmeralda el 1943.

El 1950 va estar hospitalitzada durant un any. El 1953 es celebra una gran exposició seva i els metges li prohibeixen assistir, però ella arriba amb una ambulància estirada a una llitera. La llitera va ser col·locada en el mig de la galeria d’art, i ella va beure, cantar i explicar acudits tota la tarda. El mateix any per una gangrena li han d’amputar una, això la va enfonsar de nou en la depressió amb varis intents de suïcidi. En aquest temps escriu poemes als seus diaris la majoria tenen a veure amb el patiment i el dolor

El 1954 escrivia, sobre els intents de suïcidi i que l’únic que la revenja era no mancar-li a Diego, el 19 de abril i el 6 de maig era internada per intents de suïcidi.

Finalment el 13 de juliol d’aquella mateix any va morir, va ser vetllada en el Palau de les Belles Arts de Mèxic, el seu cos va ser incinerat al crematori civil de Dolores, i les seves cendres resten a la casa blava de Coayacan, que la va veure néixer i créixer i que actualment es el seu museu.

Per confluir la història d’una dona sobre la que podríem parlar molt més, afegir que com a testament ens va deixar un darrer quadre que es un oli d’una síndria tallada pintada amb colors molt vius, i les següents paraules: “Espero alegre la salida y espero no volver jamás”

Aquestes paraules tan dures, d’una dona, que conegués l’èxit, ens mostren el grau de patiment no només a nivell de dolor físic, sinó també psicològic, des de el no sentir-se esestimada per la mare a aquells cels i inferns que la va portar, malgrat les seves aventures, el seu gran amor i la seva gran passió Diego Rivera.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Marlene Dietrich

MARLENE DIETRICH

De Marlene Dietrich són moltes les coses a dir o destacar, la seva vida es pot enfocar de moltes maneres, el que està clar, és que aquesta berlinesa va fruir d’ una vida molt longeva, 91 anys de vida, que van començar al 1901 i van acabar a París al 1992.

Podríem començar amb unes paraules que li va dedicar Ernest Hemingway quan li va escriure una vegada: “La mort és quelcom que a tu no et concerneix, Marlene. Tu ets immortal”. I de fet així ha estat, filla de una família benestant, va aprendre a tocar l’anomenat “xerrac cantant”, gràcies a Igo Sym, un músic bavar que és va emperrar en ensenyar-li a temperar una gran tira de metall que es tocava amb una arc de truges greixades i emetia una música lànguida i planyívola. D’aquí a una gran carrera com a violinista, només hi va haver un pretext de lesió al canell, i una inscripció a la escola teatral del prestigiós Max Reinhardt al segon intent, i que va suposar un enfrontament obert amb la seva mare.

Aquesta dona es pot considerar una persona avançada als seus temps doncs les seves aficions més conegudes són, a banda de tocar la ja esmentada serra musical, i cuinar pels seus amants, tenir relacions sexuals amb homes i dones, es diu fins i tot que va compartit una de les seves amants amb Greta Garbo.

Va viure i va morir com va voler, i això no era fàcil en aquells anys, però el seu posat davant la càmera ja ho deia tot d’ella, com a personatge i com a ésser humà. Sense tenir el que s’anomena una bellesa clàssica, omplia amb els seus ulls i tot un conjunt diferent de mirades, que penetraven en qui la contemplava fins i tot a la gran pantalla, i el seu posat que sempre tenia un punt reptador més o menys marcats.

Aquest posat ja li venia de la més tendra joventut, en aquell Berlín del anys 20, que va definir Bertolt Brecht com “una meravellosa aventura, desbordant de coses amb el gust més espantós ̫… Però quant fast!” i ella era el personatge ideal per aquell moment, algú que havia anat a l’escola amb una nos de plomons o un barret cridaner o inclòs un gos que arrossegava lànguidament, encaixava com una peça de puzle en aquell Berlín dels nous teatres, els cabarets, els cafès d’artistes, les festes salvatges, i la prostitució als carrers, en aquella ‘Babel del món, com la va definir Stefan Zweig, i així va començar la seva carrera teatral Marlene Dietrich, diuen que amb més obstinació que facultats, i malgrat això va tenir una llarga carrera cinematogràfica i està considerada la novena millor actriu de la història.

És va estrenar al cinema alemany amb una breu intervenció a Tragèdies d’amor, dirigida per Joe May, i la seva aparició no hagués estat més que una anècdota de no haver conegut al rodatge al que seria el seu únic marit i pare de la seva filla María, del que mai no és va separar , malgrat la seva incomptable quantitat d’amants, Rudolf Sieber.

Com hem dit abans a més d’un crític no se li va escapar la caiguda d’ulls i el posat d’aquesta gran actriu encara que apareixen en petits papers, a segon pla, de dona coqueta o de vida alegra. Tampoc passava desapercebuda a la nit berlinesa, en una fotografia d’aquella època se la pot veure en un club de dones, amb un esmòquing d’home i no va passar desapercebut el sensual tango que va ballar amb Carol Noher.

Cal a dir que van ser uns anys de petits papers, molts amants, alguns sonats, que van fer que el seu marit empentat inclòs per ella, prengués el mateix camí, i visquessin molt temps separats, anys de viatges junts amb els seus respectius amants, però sempre li reservava uns dies per Nadal el que va fer que sempre fossin amics. En aquella època va intervenir en 16 pel·lícules i unes quantes obres teatrals i a alguns crítics no se’ls va escapar que podia ser una següent Greta Garbo amb la seva actitud somnàmbula i aquella mirada amb els ulls mig tancats.

Encara que molts estan d’acord en que el director Joseph von Sternberg va ser qui va crear la Marlene Dietrich dona fatal, ell mateix assegurava que la màgia ja estava en ella de forma letal, afegint que no li va donar res que no tingués, només va fer ressaltar tot allò que ja tenia perquè ho pogués veure tothom.

La seva gran pel·lícula, la que tothom relaciona amb el seu nom és ‘El ángel azul’ i el seu paper el de la cabaretera Lola-Lola, que acaba arrossegant a la degradació a l’honrat professor Rath. Aquí és va crear un gran binomi en el que ella inclòs semblava la seva criada proveint-lo constantment de tot el que necessitava, arribant a no oposar cap resistència al domini del director en la seva actuació. Amb ell va aprendre a il·luminar el seu rostre, a traçar una línia plantejada sobre el seu nas, col·locar un focus sobre el seu cap que incidís sobre la línia per reduir l’amplitud del seu nas eslau “Sense tu, jo no sóc ningú” li escriuria moltes vegades.

I realment va ser amb el seu pigmalion i firmant per la Paramount, deixant per “uns mesos” marit i filla a Berlín, que va fer de tot, per aconseguir ser la gran estrella de Hollywood que volia ser. Amb la seva disciplina prussiana es va aprimar 15 quilos, es va deixar extreure els queixals del seny, cosa que sempre va negar, va accentuar la seva pal·lidesa, i és va depilar les celles com Greta Garbo. Les seves excentricitats seguien, però amb aquest binomi director actriu entre 1930 i 1935 es van filmar set títols memorables: El ángel azul, Mateixos, Fatalidad, El expreso a Shangai, La venus rubia, Capricho Imperial i El diablo és una mujer.

El barroquisme del director, ple de fetitxismes i escenaris exòtics, va contribuir a engrandir la llegenda de la Dietrich, que ja no podria passar sense pells, plomes, joies i maquillatges sofisticats. Cabareteres, vampiresses, espies i dones aventureres amb una clara ambigüitat sexual la portaran a un corraló sense sortida quan els espectadors es van cansar de les actrius de mirada caiguda del anys 30.

Mentre treballava amb Sternberg, el seu marit i la seva filla es van traslladar a Califòrnia, però la seva llista d’afers no va mai disminuir incloent noms com Gary Cooper, Mercedes de Acosta, Greta Garbo o Edith Piaff. De fet hi han unes paraules d’ella en una de les seves pel·lícules que la defineixen bé, a ‘El expreso a Shangai: “Necesité muchos hombres en mi vida para convertirme en Shangai Lili”. I quan se la criticava per la seva bisexualitat tranquil·lament responia:’ A Berlín importa poc si és home o dona. Fem l’amor amb qualsevol que ens sembli atractiu”.

Després de trencar amb Sternberg va rodar amb diversos directors però els crítics coincideixen que només hi ha dues pel·lícules en què es deixi d’interpretar a ella mateixa, ‘Arizona’ on interpreta a una madura noia de Saloon i a una petita col·laboració a ‘Sed de mal’ de Orson Welles, interpretant una gitana endevinadora.

Declarada anti nazi va demanar fins i tot la nacionalitat nord-americana i al 1943, abandona la seva carrera, es vesteix de militar i va a animar a les tropes nord-americanes a la primera línia de foc. Curiosament la seva cançó Lili Marlene, és va convertir en un símbol pels soldats de tots dos bàndols. Va conviure amb els soldats a primera línia i animar íntimament als generals Patton i Gavin, va patir bombardejos, va passar un pulmonia i quasi se li congelen les mans a les Àrdenas. Tot això li valer que al 1947 li fos concedida la Medalla de la Llibertat, la més alta condecoració civil que es donava als Estats Units.

A finals dels 50, s’instal·la a París i es dedica a donar concerts. Però aquesta gran dona es va saber enfrontar a tot menys a envellir i quan els miralls de casa seva li van començar a tornar una imatge que no volia veure retornada va baixar totes les persianes i no va tornar a sortir mai més

Va declarar:” Mai estic sola” i va viure entre els records del que va ser, fins que va morir l’any 1992 i va ser enterrada a la seva ciutat de naixement, perquè va tornar a sentir-se berlinesa en contemplar la caiguda del mur.

Gran actriu, dona avançada als seus temps, mai va amagar res ni tenir por de res, curiosament, només va tenir por d’ella mateixa, quan el seu rostre va deixar de ser el que el cinema, Steinberg i ella mateixa havien creat.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

Víctor Català en Mujeres más allá del tiempo y la historia

Mujeres más allá del tiempo y la historia

VÍCTOR CATALÀ O CATERINA ALBERT I PARADÍS

Aquesta setmana, m’endinsaré en un fet, que donarà peu a molts articles posteriors, i és el paper de la dona a la literatura, però que es por aplicar a totes les arts en general.

Desde que el patriarcat, s’instaure com a ‘modus vivendi’ a la societat, la dona queda relegada a la llar, per fer el paper de mare, esposa i dedicar-se a tenir cura de que tot el que té a veure amb que la casa funcioni. Queda doncs apartada, no sols del món del poder i la política, sinó de qualsevol altre aspecte que vagi més enllà dels murs on ha estat engarjolada.

Però al llarg de la história, moltes d’elles s’han oposat de ferm a aquest paper, desde les primeres sufragistes, a pintores i escriptores, que són les que avuí ens atanyen.

A nivell internacional, són moltes i conegudes, desde Jane Austen, a les germanes Bronte, de fet, Charlotte Bronte, li va enviar amb vint anys una selecció dels seus poemes al poeta britànic Robert Southey, i la resposta d’aquest, va ser: “La literatura, no pot ser assumpte d’una dona”, ja en podem donar gràcies, a que la autora de Jane Eyre no li fes cas, i com les seves germanes públiques amb nom d’home, en el seu cas Currer Bell.

Però encara avuí, diversos estudis demostren, que es més difícil per la dona, no només publicar, sino apareixer en revistas especialitzades i guanyar concursos, sobretot els sis més prestigiosos a nivell mundial.

Però anem al grà, quí era Caterina Albert i Paradís, doncs és una d’aquestes dones que va tenir que optar per un nom d’home per publicar, i que ho va tenir més magre, perquè escrivia en una llengua minoritària , el catalå, ella és l’autora de “Solitud” signada com a Víctor Català.

I ara és quan una gran majoria dels lectors, no saben de qui parlo, i és així per reunir les condicions que abans esmentava, ella encara ha quedat més al marge, fins i tot ara, quan les dones que van publicar com homes, en molts casos són reconegudes autores con Jane Austin, les germanes Bronte, o un cas curiós, el de Amantine Lúcile Aurore Dudevan, que segur si dic George Sand, el nom masculí que usava tothom la coneix més.

És per aquest fet, que he volgut parlar d’aquesta empordanesa, de l’Escala, amb una llarga vida, 1869 a 1966. La seva gran obre i més coneguda és la que ja us he esmentat “Solitud”

Pertanyia a una família de propietaris rurals, i el seu pare, esperonà les seves aficions artístiques. És subscriu al diari i a la revista La Renaixença, d’altres satíriques i guanya els jocs florals, tradició catalana arrelada al dia de Sant Jordi, amb un monòleg teatral La infanticida a Olot l’any 1898, i ràpidament esclata l’escandol en saber que era escrit per “una senyoreta de l’Escala”, el que va fer que ella optés per un pseudònim masculí, i que l’obra no és representés fins 1967.

A partir d’aquell moment, ella decideix viure dos mons, el de Caterina, senyoreta benestant del món rural, aferrada a la seva solteria, i el de Victor Català, un escriptor que centre la seva temàtica de la dona i el món rural, traspassant a una visio amarga de l’individu i la societat, molt lluny de les visions bucolíques de la terra de Maupassant i Ibsen.

Per ella és tracte del determinisme naturalista, juntament amb una concepció simbòlica que ens porta a un fatalisme cosmic, que engloba i domina el sentit de la vida humana.

Malgrat ser autora de poesia, en alguns casos molt propera al monóleg teatral, i de fet s’han representa moltes d’elles, la seva obra més coneguda és la narrativa, amb obres com Drames rurals, Caires vius i Solitud. I és amb la publicació de la primera el 1902, que li arriba el gran reconeixement, sobretot per una temàtica rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l’embogiment.

Finalment, vull destacar, que la seva obra més important, Solitud, va començar a publicar-se els anys 1904 i 1905, com un fulletó a la revista Joventut. Finalment l’any 1909, es publica la tercera edició definitiva amb la que obté el premi Fastenrath en la seva primera edició, aquesta obra ha estat traduïda a set llengües, hi ha una versió teatral, al 1954 i dues cinematogràfiques.

És un clàssic de la narrativa catalana, on l’autora no surt d’aquest entorn rural, sinó que sembla com ella mateixa puja i baixa una muntanya, és la recerca de la individualitat de la dona i com pot portar una vida separada i lliure per ella mateixa. Estem parlant doncs, d’una de les primeres autores amb temàtica feminista.

Desprès d’una época amagada pels noucentistes, la seva obra resorgeix i pot veure les seves obres completes publicades, en una segona edició amb pròleg de Maria Aurélia Capmany. Recentment, donada la temàtica de les seves obres, els estudis de gènere, han aportat més llum a l’obra de Caterina Albert i Paradís.


Per Nuria Barnes

Publicado el 1 comentario

Clara Campoamor en Mujeres más allá del tiempo y la historia

Mujeres más allá del tiempo y la historia

CLARA CAMPOAMOR

 

Com començar a parlar d’una dona, que va lluitar tant perquè les dones d’aquest país tinguéssim veu?

Hi hauria tant a dir, que se`m fa difícil resumir-ho en un article amb uns cents de paraules, per això, començaré amb unes d’ella.Lla font és el diari “La verdad” de Albacete.

“Defendí en las Cortes Constituyentes los derechos femeninos. Deber indeclinable de mujer que no puede traicionar a su sexo, si, como yo, se juzga capaz de actuación, a virtud de un sentimiento sencillo y una idea clara que rechazan por igual: la hipótesis de constituir un ente excepcional, fenomenal; merecedor por excepción entre las otras, de inmiscuirse en funciones privativas del varón (…).”

I així va ser. Dona d’idees molt clares, el 1929 forma part del comitè organitzador de la Organización Liberal Socialista, passant més tard a pertànyer al grup polític Acción Republicana que posteriorment s’uniria al Partido Radical.

Junt amb Margarita Nelken i Victòria Kent, van ser les primeres dones en obtindre un escó en el primer Parlament republicà l’any 1931. Però un cop al parlament, erigida com principal defensora del vot femení (qüestió per ella principal i que la va enfrontar a Victòria Kent, que com molts d’altres del seu propi partit deien que la dona influenciada per l’església donaria vots a les dretes) no es va deixar vèncer en cap moment i per fi, i per un mínim marge de vots, es van imposar els partidaris del vot femení pel que la Constitució, aprovada per les Corts republicanes reconeixia la plena igualtat jurídica i política dels homes i les dones. I gràcies a Clara Campoamor el vot femení va tirar endavant. Així , el 1933 va ser l’any en què per primera vegada les dones van poder votar a Espanya i curiosament, tant la nostre protagonista com Victòria Kent van perdre el seu escó.

Clara Campoamor va néixer el 1888 al madrileny barri actualment conegut com Malasaña. Filla de família treballadora comença a treballar aviat, als 13 anys, ajudant a la seva mare com a modista i més tard desenvolupant altres feines. Això no va impedir que el 1924, amb 36 anys, obtingués la carrera de dret, el que demostra la tenacitat, i força d’una dona que massa sovint es va trobar sola lluitant pels drets de la dona i que fa que a causa del poc recolzament que rep del seu partit en aquest camp, abandoni el 1935 el Partit Radical. I és just en aquesta època quan és nomenada Presidenta de l’Organització Pro Infància Obrera, per atendre els nens i les nenes asturians.

Com que no troba cap partit que recolzi clarament els drets de les dones, intenta sense èxit formar un partit polític independent i després se li nega accedir al partit Izquierda Republicana.

Amb el cop d’Estat de 1936 i la derrota de la República, marxa a l’exili a França, Buenos Aires i finalment estableix la seva llar a Lausana fins la seva mort l’any 1972, ja que mai se li va permetre el seu retorn a Espanya.

Cal insistir que era tan fidel a les seves idees, entre elles que la República era l’única forma raonable de govern, que durant la monarquia va rebutjar ‘La Gran Cruz de Alfonso XII’, que altres republicans van acceptar. I no només això, durant la dictadura es va negar a acceptar un càrrec que la va fer perdre cent llocs en l’escalafó de funcionaris així com altres mèrits que se li volien donar.

Reconeguda avui en dia com una de les ‘mares’ del feminisme espanyol, ja que fins i tot va impulsar la llei de divorci, la seva figura torna a ser més vigent que mai just en un moment en què sorgeixen veus que volen tornar a tancar a les dones a les cuines.

Com a dones, no debem oblidar mai que va haver moltes altres que van lluitar i fins i tot donar la vida pels drets que ara gaudim, i que no només per nosaltres, sinó en homenatge en elles, no podem permetre ni un pas enrere.


Per Nuria Barnés

Publicado el Deja un comentario

Corín Tellado en Mujeres más allá del tiempo y la historia

Mujeres más allá del tiempo y la historia

CORÍN TELLADO

Corin_Tellado_cropped.jpg: doilacara.net derivative work: Chabacano (talk) - Corin_Tellado_cropped.jpg

Planeta de libros 6 de febrero de 2019: «VUELVE CORIN TELLADO: Descubre a la gran representante de la novela de amor en español, que nos sumerge en unas apasionantes historias románticas».

Y muchos os preguntaréis, ¿a estas alturas Corín Tellado? La respuesta es sencilla, ¿qué diferencia a esta autora de la ola de libros de novela romántica que se consumen a millares en todo el mundo?, la censura. Está autora tenía que contar historias de amor, sin poder mostrar ni siquiera un beso. Escribió 5000 libros, aproximadamente, y en 1962 la UNESCO la certificó como la autora en lengua española más leída del mundo

Esta asturiana, tiene ya de por sí una vida contradictoria, entre lo que cree y lo que hace, pero su gran mérito desde mi punto de vista, es que ella, con sus novelas, incitó a miles de mujeres a la lectura, y en la España de aquellos años, es un gran mérito.

Corín Tellado, su nombre es Socorro, pero la familia la llama por ese diminutivo, nace en 1927, en principio no es una estudiante muy aplicada, pero sus complejos, la hacen una gran lectora de los clásicos. Terminada la guerra civil, el padre de la autora, es destinado a Cádiz y en plena adolescencia, estudia en un colegio de monjas, lo que influye positivamente en su disciplina y su memoria.

El padre de Corín, enferma gravemente, y es ahí, mientras le cuida cuando escribe su primera historia, corría el año 1945, y en esos días nace Atrevida apuesta dónde pese a la censura, la escritora consigue colar tres besos, la novela es publicada por Bruguera en 1946. Cobra 3000 pesetas en dos plazos, está primera novela, se ha vuelto a reeditar 40 veces.

Finalmente en 1948 firma por Bruguera como escritora de plantilla, la familia ya ha regresado a Asturias y su sueldo de 1500 pesetas, un buen sueldo para la época, que es la base de la economía familiar. Pocos meses después, sus libros se vendían sin parar en todos los quioscos, las mujeres de la época, o bien recluidas en el rol de ama de casa o en trabajos precarios o anodinos, necesitaban soñar, y Corín Teclado, con un sueldo de 18000 pesetas a inicios de los 50, era la reina de sus sueños.

Pero la vida real, a veces nada tiene que ver con las novelas, y en el caso de esta mujer fue así, se enamoró profundamente de un hombre que se casó con otra, y la mujer que sumía a las españolas en sueños de amor, se casó con el primero que se lo pidió. A pesar de que tuvieron dos hijos, aquel matrimonio no era de novela, y ella, en aquella España, 1962, y estando muy cercana al Opus Dei, su hijo estudió en uno de sus colegios, se deshizo de su marido, no podía divorciarse, ni lo habría hecho por sus creencias, nunca más tuvo pareja, y aquí está la paradoja, siguió escribiendo hasta el final historias de amor.

Podríamos contar sus desavenencias idas y venidas con Bruguera, pero en este caso lo que nos atrae, es como está mujer es pura contradicción, entre ella y lo que escribe, al igual que en su vida, era una mujer independiente, con una gran disciplina, se levantaba a las cinco de la mañana y para la hora del desayuno, tenía cincuenta páginas escritas, y una cajetilla de tabaco seguramente consumida, pues hay quien llega a decir que fumaba cinco al día; y no me extraña escribir novela romántica, con un censor de un montón de palabras, sin sexo y casi sin besos, y enganchar a su público de una manera tan fiel, tiene un gran mérito.

Pero, aún hay más contradicciones en su vida, con la llegada de la democracia, la escritora a la que se le supone profundas creencias religiosas, escribe novela erótica bajo el nombre de Ada Miller, debido a su gusto por Henry Miller.

Sin embargo, la autora ha sido denostada por los críticos durante muchos años, siendo el cubano Guillermo Cabrera Infante, el que se atribuye el mérito de tenerla en cuenta.

Y ahora llega el momento de la reflexión, el porqué de esta autora en esta serie de artículos, para mí es muy sencillo, ella fue la que hizo que la mujer española en masa se lanzará a leer, de esas lecturas en algunos casos saldrían otras, lo importante es crear esa relación mujer-libro, en un momento de la historia de España, en que la mujer era un cero a la izquierda, ni siquiera podía tener una cuenta bancaria a su nombre.

Además, si a la ola de novela erótico festiva, que ahora se vende como churros, le quitamos toda la parte con más o menos carga erótica desde el BDSM o sado, el compartir pareja, y todas las escenas de sexo, ¿que nos queda?, una novela de Corín Tellado, con mujeres más o menos bellas, afortunadas, ricas etc , viviendo historias de amor más o menos interesantes y bien escritas, con hombres de una apariencia perfecta y siempre con una cartilla con ceros que se eternizan.

La historia se repite, y en estos tiempos convulsos a nivel mundial, a todos nos apetece soñar, de aquí el éxito de todas las herederas de esta escritora, y es que al fin y al cabo ya lo decía Calderón de la Barca, que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.


Por Nuria Barnés