Publicado el 1 comentario

COMUNICADO

Por motivos de calidad, Grupo Tierra Trivium deja de trabajar con el modelo de Autoedición.

Gracias y disculpad las molestias.

SEMBRAMOS

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Anaïs Nin

Avui parlarem potser d’un dels personatges més controvertits dins el mon de la literatura, i inclús fora d’ell, i és que el nom de la nostra protagonista sempre ha estat íntimament lligat, al sexe, la llibertat,… i podríem dir que els convencionalismes de la seva època, no van arribar ni a tocar la seva pell, quasi, perquè la certesa només la te ella, podríem dir, que va fer sempre el que va voler, sense més.

El seu naixement ja es curiós, doncs neix al mar, encara que consta com nascuda a un ric barri parisenc, Neuilly-sur-Seine, i per la seva sang corren diverses cultures, va néixer el 21 de febrer de 1903, la seva mare era danesa i cantant d’òpera, el seu pare cubà d’ascendència catalana, pianista i compositor. Ella va tenir sempre nacionalitat francoestadounidenca.

El 1905, la família ha de fer un llarg viatge a Cuba, on neix el seu germà, tornen a París, però el 1908 es traslladen a Berlin, i el 1909 a un suburbi de Brussel·les. Amb sis anys l’Anaïs, ja havia viscut a quatre països diferents. El que fa els seus primers anys de vida una mica especials, per dir-ho d’alguna manera. Passen uns anys a Brussel·les, però degut a una malaltia d’ella, tornen a França, en aquest cas a la costa atlàntica, amb un clima més beneficiós per ella, era el 1913. A finals d’aquell any, el pare deixa a la mare per un altre dona, i li recomana que vagi a viure a Barcelona, on marxen la mare i els tres fills a casa dels sogres, però aquest no era el darrer viatge, perquè el 1914 mare i fills fan el salt i marxen als Estats Units, concretament a Nova York, per anar a viure a prop d’una tieta materna.

Està clar que la infantesa de la escriptora va ser de tot menys estable, i amb dos esdeveniments que podrien marcar la seva vida, la malaltia i l’abandó patern.

És en arribar als Estats Units, quan comença a escriure el seu diari, i ho farà durant quaranta anys, que curiosament va començar en francès i va acabar en anglès.

També dona un pas molt important cap el seu camí d’escriptora, s’inscriu a la biblioteca de Nova York i comença a escriure llibres començant per la lletra A.

Era una lectora voraç, però malgrat això, a l’adolescència deixa la escola per convertir-se en model de pintors.

Amb només vint anys, l’any 1923 contrau matrimoni a Hugh Parker Guiler, i al 1924 s’instal·len a Paris, on viuen fins el finals dels anys trenta. Allà el seu marit va prossegueix la seva carrera bancària i l’Anaïs es submergeix en la escriptura. La seva primera obra publicada va ser una avaluació crítica de D. H. Lawrence, amb el titol, “D. H. Lawrence, an unprofessional study”, que va escriure en només setze dies. Va aprofitar també per profunditzar en l’estudi de la psicoteràpia, estudiant principalment a Otto Rank, un deixeble de Jung.

Generalment, si heu llegit els articles anteriors us haureu donat compte, de que no em detinc tant en els primers anys de les protagonistes, en aquest cas ho he fet, perquè crec que marquen el desarrelament, tant familiar com de pertànyer a un lloc o a algú, l’ Anaïs Nin, només es pertanyia a ella mateixa. Això ho deixa patent en la següent frase: “Quan quedes atrapat en la destrucció, deus obrir una porta a la creació. Només m’importa el meu propi judici. Soc el que soc”.

La nostre protagonista, va deixar instruccions estrictes al seu segon marit, Rupert Pole, de no publicar els famosos diaris en la totalitat fins a la mort de Hugh Guiler, per discreció, doncs aquest no va ser només el seu marit, va ser el seu company inseparable i protector durant les dècades dels vint i els trenta a París, època en la qual desenvolupa part fonamental del seu treball literari.

Els diaris de l’Anaïs, com em dit, comencen al viatge a Estat Units, en una carta que envia al seu pare, pensant o pretenent que la separació de la seva mare sigui quelcom passatger, per això esmentava com afecta a l’autora aquest fet, però malgrat això, no tornarà a veure a son pare fins l’any 1933, a l’estiu, aquí comencen les quinze mil pàgines, publicades parcialment el 1966. Més tard al 1988 es publica el diari complert de 1931 a octubre de 1932, sota el títol de Henry Miller, la seva esposa i jo, i el maig de 1996 apareix Incest. Diari no esporgat, lògicament, en aquests anys High Guiler i quasi tots els protagonistes d’aquell moment son morts.

En torn a la vida d’Anaïs Nin s’ha forjat un gran mite, el de la “protectora de l’art i dels artistes”, principalment a ran de conèixer a Henry Miller, ja que va exercir per ell una espècie de mecenatge sense menyscabar l’afecte que tots dos es professaven, doncs la seva relació sempre va estar plena de matisos, des de l’afecte sincer de la vàlua del treball de l’un i l’altre, arriben a col·laborar a nivell creatiu amb gran serietat; fins a compartir la seva vida sexual, la camaraderia i una amistat profunda que els va unir durant molts anys.

Quan els seus propis medis econòmics foren insuficients per recolzar els joves escriptors, (que se li apropaven pel mite de la seva protecció incondicional), va voler la casualitat que miraculosament apareixes un col·leccionista de llibres, sol·licitant-li a Henry Miller que escrigués per a ell contes eròtics, Miller ho va començar a fer com a diversió, però desprès tots els amics necessitats es reunien i explicaven histories verdaderes o falses i fabricaven amb elles el material que demanava el mecenes, qui pagaria generosament a dòlar la pàgina, preu millor que el inicial, perquè quan li fa la proposta inicial a Henry Miller parlava d’estar disposat a rebre material per 100 dòlars mensuals. Tot el grup va participar segons les seves possibilitats i imaginació, malgrat tot, i desprès d’haver treballat molt durament en aquest projecte, Anaïs Nin lamentava que el col·leccionista insistís en demanar-los “menys anàlisi, menys filosofia, menys poesia” en els contes que li feien arribar, ella hagués desitjat que el seu mecenes compres tota la seva obra sense distinció de temes, però aquest desitjava només descripcions de temes merament físics. Es en el seu diari on l’autora expressa el seu descontent al reflexionar que la enunciació de relats estrictament descriptius, en lloc d’augmentar el plaer (estètic s’entén) el disminuïa. Moltes vegades, ofegada per les exigències pràctiques de la vida, es va posar en contacte amb el col·leccionista per resoldre problemes econòmics, que semblava que no s’acabaven. Havien arribat al límit, farts del que se’ls demanava que ja estava al tocar de la pornografia; els semblava empobridor continuar amb aquest treball, que li treia tot la màgia al fet eròtic, el contractant ignorava aquella subtilesa, i ells paulatinament es cansen del tema i li envien una carta al desembre de 1941, on li retreuen tot el que es perd al renunciar a la emoció, a la màgia més enllà del plaer estrictament sexual.

Una altre faceta important de l’escriptora es que va recórrer al psicoanàlisi buscant trobar-se a ella mateixa en tot el que envoltava la relació intima, el primer terapeuta no li va ser útil i va contactar com ja hem esmentat amb un deixeble de Jung, Otto Rank, especialitzat en artistes.

Durant la seva relació professional neix entre ells un fort sentiment d’amor. En aquella època sembla una dona feliç, sembla que en ell troba un home brillant que no nega els seus sentiments, sinó al contrari, comprenia el seu valor profund i que va ajudar a l’Anaïs amb el seu amor i el seu saber a superar les enormes contradiccions d’una experiència esgotadora, doncs sempre va voler crear un mon meravellós pels demés, donant el millor de si mateixa a totes les persones que havien compartit el seu espai i el seu temps.

Però no només li va donar la certesa de que les seves contradiccions eren legítimes en tant que trets humans, sinó que a més li va fer perdre la por de estar en poder d’un altre, ja que va comprendre totes les seves aspiracions com artista i com a dona en la cerca constant de la plenitud total i al mateix temps va trobar el company capaç d’intensitats equivalents a la seva, tant en lo físic com en lo emocional.

En quant a la seva obra principal, els diaris, ens permet veure lo profund d’aquesta ànima enamorada de la bellesa i del art, i ens recorda que entendre l’existència humana com digne matèria de l’art literari no ès un error. Erica Jung diu el següent: “ Anaïs Nin ha aconseguit expressar, tot el que els llibres escrits anteriorment per dones havien deixat de costat durant segles (…) no només va trencar el tabú sinó que va tenir l’audàcia de escriure-ho (…) El que Nin crea, no es res més que un mirall de la vida. Les fluctuacions d’estat d’ànim de l’odi a l’amor, que marquen la nostra fràgil humanitat son vistos en procés com mai abans. Feia el que Proust, Joyce i Miller estaven fent però des d’una perspectiva femenina. Sigui adorada o odiada, el que importa es que sigui llegida”

I aquí es on volia arribar per acabar amb aquesta escriptora que ha passat a la història, potser més pels homes de la seva vida, com Henry Miller, pel triangle amorós amb June, per la seva mentalitat oberta a tot tipus de relacions sexuals, que per una obra, que segurament escrita per un home, m’obligaria a dir coses ben diferents.

Aquí soc de l’opinió d’Erica Jung, considero la seva obra de lectura obligatòria mes enllà del morbo que desperta nomes pronunciar el seu nom, Anaïs Nin, era una ànima bella, marcada per tot el viscut i oberta a tot i a tots, potser, aquest fet i la seva obertura de ment, han perjudicat la seva obra, però mai s’ha deixat de parlar d’ella, i com sempre, recomano que cada lector jutgi per si mateix cada obra, perquè el que se sent amb qualsevol tipus d’art és diferent segons cada pell, cada cor i cada ànima.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

David Álvarez Sánchez visita La Buhardilla de Tierra Trivium

David Álvarez Sánchez visita La Buhardilla de Tierra Trivium

Esta semana Albahaca Martín entrevista en La Buhardilla de Tierra Trivium al escritor David Álvarez Sánchez con motivo de la publicación de su poemario Secretos en la Vida de Paula.

Albahaca Martín: Me gustaría saber ¿Por qué decides en un momento dado ponerte a escribir, emprender el camino literario?

David Álvarez Sánchez: Fue a raíz de la muerte de mi abuelo cuando tomé la decisión de empezar a escribir sobre el papel, en ese momento me emocioné recordando las historias que me solía contar en nuestros paseos.

AM: ¿Cómo realizas la planificación de la obra antes de escribirla, tienes todo atado antes de escribir o sin embargo vas dando pie a la improvisación?

DAS: Lo primero que hago es coger una libreta para empezar a escribir la idea que quiero transmitir al lector. A medida que va avanzando la historia que estoy contando sobre el papel suelo improvisar alguna idea que se me está ocurriendo en ese momento.

AM: Ciñéndonos a Secretos en la vida de Paula, ¿Qué ha sido lo más complicado a la hora de escribirla?

DAS: A la hora de desarrollar la historia, había momentos en los que no sabía cómo continuar, por suerte a mi lado tenia mi libreta.

AM: Creo que aparte de novelista también escribes poesía, en qué género te sientes más cómodo o te gusta más.

DAS: No sabría decirte, en un futuro me planteo escribir un libro de poemas.

AM: Tienes en mente nuevos proyectos literarios.

DAS: Ahora mismo estoy con la promoción de Secretos en la vida de Paula y lo compagino con las oposiciones a Correos. Estoy escribiendo una nueva historia que lleva por título Alma y su nueva vida para el concurso de Amazon.

Antes de despedirme quisiera dar las gracias a la editorial Grupo Tierra Trivium por darme la oportunidad de formar parte de ella.


La próxima semana retomaremos el Relato Caleidoscópico con un nuevo autor.

Publicado el Deja un comentario

Girasol

Girasol

girasol

Un girasol para ti, para que gires el Sol a tu antojo e ilumine tu camino hasta de noche. No tenemos mucho en contra, tan solo un charco. Un bendito charco a base de lluvia y lágrimas que ha inundado parte de la travesía. Una inmensidad que vamos reduciendo a base de morder limones entre ceviche y berrinche. No son bocados ácidos… o sí, pero también muy agradables, porque no somos de dulces salvo en el carácter. Para mí es más acaramelado tu romanticismo del siglo XXI y que, en vez de flores, me lleves a perderme junto a ti a la punta de un acantilado del color de los lobos, mientras las fresas empapan mi calzado y tu risa canta a mi lado.

Me saca una sonrisa tu espontaneidad porque se sale de lo normal. Y es que a mí nunca me ha gustado lo “habitual”, “lo que toca”, lo “predecible” ni nada “corriente”. La única corriente que me atrae es la que eriza mi piel cuando baila tu pelo sobre mi cuerpo.

Mi conclusión es que soy rebelde desde siempre y tú eres un desastre. Y juntas formamos el caos más loco, hermoso, divertido y placentero que jamás morirá.

 

Gracias a Tierra Trivium por abrazar mis letras.

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Sofonisba Anguissola

Avui, en aquest article setmanal, probablement, descobrirem una dona per a molts desconeguda, inclosos els llicenciats en Art. El perquè és molt senzill, si la dona ha estat relegada i encara ho està en molts sectors, en el mon de les arts aquesta absència de valor al seu treball encara és més gran. Podem fer-ho fàcilment, penseu en cinc minuts en tres artistes dones, reconegudes en el mon de les arts… difícil, eh?

Doncs jo he decidit presentar-vos una, Sofonisba Anguissola, si, el nom és complicat, però si feu una mirada a la seva obra no te res a envejar a la dels homes del seu temps.

La nostra protagonista va néixer a Cremona cap el 1532, ple Renaixement, la més gran de set germans, i sis eren dones. El seu pare era membre de la noblesa genovesa i la seva mare també pertanyia a una família noble.

El pare, Amilcare, contràriament al que es feia normalment a la època, va animar a les seves filles a cultivar i perfeccionar els seus talents. Com Sofonisba, quatre de les germanes també van ser pintores, però no van tenir el talent de la germana gran, que va ser l’única que va arribar a ser reconeguda, excepte la petita Lucia, però malauradament va morir molt jove.

El seu primer mestre al 1545 va ser Bernardino Campi, i a partir de 1949 ho va ser Bernardino Gatti. Amb tots dos mestres, va aprendre l’art del retrat. Però, voleu saber perquè una dona no podia entrar d’aprenent sota les ordres d’un gran mestre en un taller?, perquè en acabar l’aprenentatge seria massa gran per casar-se, i com ja sabeu, inclòs avui dia en algunes cultures i en algunes veus de la nostra pròpia, hi ha qui afirma que la tasca de la dona, es casar-se, portar la llar i tenir fills, i mantenir-se allunyada de la resta.

Però, tornem amb la nostre protagonista, malgrat no poder fer l’aprenentatge d’un home, va arribar a dominar l’art del retrat millor que el seu propi mestre. D’ella mateixa, hi ha molts autoretrats fent tasques que li “son pròpies” o de la seva germana segona que es va fer monja, els posats dels retratats no eren cerimoniosos, eren desenfadats, i això va ser una gran innovació per l’època i justament per això comença a ser valorada. És del seu primer mestre de qui treu el gust pel retrat, encara que com deia donant-li aquesta volta més, fent aparèixer als retratats amb objectes de la vida quotidiana d’un noble volent explicar la història un punt més enllà. En canvi, del seu segon mestre, diuen que obté l’influencia de Corregio, que es deixaria sentir durant tot el segle a Cremona. Això fa que els objectes es suavitzin, perdin importància, i prenent-els el lloc l’estudi de la psique del retractat. A Cremona també porta a terme unes quantes obres religioses, més que res per satisfacció personal.

El 1559, va ser invitada a la cort de Felip II, sota la influencia del Duc d’Alba i el Duc de Sessa que era governador de Milà.

I aquí comença la història que van patir moltes altres artistes dones, i és que els seus retrats innovadors van fer que el propi Felip II, li encarregues un retrat de la seva dona Isabel de Valois subjectant un retrat seu, de qui feia de dona de companyia, i el d’ell mateix, que son els més exquisits dels que va fer a la cort i que casualment fins fa ben poc van ser atribuïts a un home, Juan Pantoja de la Cruz. Un fet, que a coetanis seus, com el reconegut primer crític d’art Giorgio Vasari, li hagués semblat inversemblant ja que en una visita a Cremona, ja va destacar les habilitats de Sofonisba, que a més va ser una dona molt més cosmopolita, residint a part d’Espanya, Napols, Palermo i Génova; sinó que fins i tot es podria dir de l’obra de Juan Pantoja de la Cruz que, en ocasions, va ser un simple copista de la pintora italiana.

Contradient les costums de la època, Anguissola va romandre soltera fins 1571, quan el propi rei, preocupat per aquesta inacceptable condició li va buscar un marit del seu gust, i la va casar amb Fabrizio de Moncada.

Malgrat això, aquesta dona, que contràriament a d’altres, potser a la majoria, va ser admirada pels seus coetanis, era molt conscient del que buscava, l’innovació en el retrat del Renaixement, i als seus pinzells barrejava una mica d’Itàlia i una mica de Flandes. Era tant conscient del seu compromís pictòric que va reiterar una i altra vegada, la pròpia imatge en molts autoretrats – de vegades acompanyada d’una dona gran, com demanava el protocol de la època- convertint això en una estratègia autoafirmació artística i, a la vegada, com a missatge de tranquil·litat dels seus coetanis. Però és un fet molt especial també d’aquesta artista, i ho recordava com una anècdota l’ historiador d’Art Cea Bermudez, com va ensenyar a pintar a Minerva, que va ser d’ un estrany ingeni tant en l’art com en les lletres, i a dues germanes petites, Lucia i Europa, de les que queden obres a Cremona, i de la primera una al museu del Prado. Tanmateix es va referir també al famós quadre on apareixen les germanes jugant al escacs, i un retrat de família. En el primer, un retrat de nenes jugant, diu l’ historiador, que les protagonistes semblaven vives i no els faltava més que parlar. I en el segon, on apareix ella, amb dos dels seus germans i els seu pare, estaven pintats amb tanta càrrega de vida que només els mancava respirar.

Sigui com sigui, per a la història, Sofonisba Anguissola, ha sigut una dama elegant i una mica excèntrica, rebel davant els costums de l’època, al trigar tant en casar-se i obstinar-se en pintar. En fi una excepció, la crítica ha parlat dels seus èxits, dels regals que rebia, del seu origen noble, bona educació, però queda com un misteri el viatge a Espanya, per exemple. Quan la història s’apropa a la producció d’una dona acostuma a emfatitzar la seva faceta cortès, econòmica o la seva vida privada, sense detenir-se en lo que va impressionar als seus contemporanis: la manera en la que abordava el retrat i l’innovava, la seva radicalitat inexcusable sota l’aspecte de noble dama de vida quasi tranquil·la.

Pero Sofonisba, va ser molt més que una celebritat, una dona d’èxit, una excepció, va ser una dona de mon, vivint a diversos països com dèiem anteriorment, i no únicament com acompanyant dels seus marits, ja que a la mort del primer es torna a casar amb Orlando Lomelli, fill d’una prestigiosa família genovesa. I això ho fa mitjançant els autoretrats, on se la pot veure en diferents moments d’una dona de la noblesa, culta i ben educada. Però això no era res més que un camuflatge, en el seu cas ho fa amb un quadre on es pot veure a Bernardino Campi pintant a Sofonisba Anguissola, on la rigidesa de les línees del seu cap contrasta amb les de Campi, realitzada amb l’habitual vivesa de l’artista, una espècie de joc, que com afirmava un estudiós, volia significar la manca de destresa del seu mestre. Es aquest mon tant seu, que s’expressa en les cares de les germanes jugant als escacs, una expressivitat que contrasta amb la rigidesa de les convencions pel retrat.

Aquest desvergonyiment inesperat, aquest llanço amb les ruptures del cànon, va ser el que va fascinar a Anton Van Dyck, quan va visitar a l’artista a Palermo al 1624. Era una dona de 94 anys, l’àvia que mostra el retrat del mestre flamenc, però com ell mateix recordava, malgrat la seva edat conservava una increïble capacitat per parlar de pintura i una portentosa sotilesa, que és la mateixa que tenen els seus quadres.

Desprès, l’historia, esborraria les empremtes de Sofonisba Anguissola, com ho ha fet amb tantes dones artistes, però l’agudesa de la seva mirada roman en tota la seva obra.

La dona que diuen va obrir la porta a moltes altres en el mon de l’art, encara que el patriarcalisme de la història les vulgui esborrar, va morir a Palermo el 16 de novembre de 1926, amb 96 anys, una edat més que longeva per la seva època.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

El Relato Caleidoscópico de Eva Palomares

Esta semana la encargada de los designios de Elíseo es Eva Palomares. Y como comenté hace un par de semanas la historia continúa desde el primer punto intermedi, siendo el hashtag de hoy #RCaleidoscópico23, tanto en el twitter del Grupo Tierra Trivium (@TierraTrivium) como en el Facebook para comentar la entrada de hoy.

Primer Intermedio (Ignacio J. Dufour García)

Elíseo estaba a punto de dormirse cuando una idea cruzó por su mente— si me duermo olvidaré lo poco que recuerdo —hizo todo lo posible por intentar mantenerse despierto sin llegar a conseguirlo.

Se despertó en una habitación deshabitada de paredes que una vez fueron blancas, en las que se intuían las sombras de los antiguos muebles que una vez la poblaron, como los retazos de recuerdos que poblaban su mente de Nuevo Humano.

Recordaba vagamente el despertar del día anterior en la que creía que era su oficina, su vagar por distintos planos de la consciencia sin estar seguro de que había sido realidad y que había sido una ensoñación.

Las marcas en tobillos y muñecas eran lo único que le podía indicar que el encuentro con 223 había sido en este plano de la realidad, pero justo esa parte del día anterior era la que se había corrompido en la mente de Elíseo.

Se levantó y un tintineo le alertó de la caída de lo que tenía en el regazo, eran el bolígrafo y hoja que asía antes de que el sueño le venciese. En el papel se intuían restos de unas palabras, «DOP F/ SU NO?» que no le decían nada.

Día 22 (Salvador Ramírez)

—Debe haber un problema de circuitos. Esto no está funcionando…

—Sí, pero no entiendo qué puede ser. Hemos revisado todo. Otros han ido bien, pero éste… De repente recuerda algo, lo mezcla con sucesos extraños, viaja a la infancia… Y esa insistente interferencia de deseo sexual con la enfermera…

Entre tanto, Elíseo, aturdido en el nuevo escenario en que se encuentra, observa desconcertado el bolígrafo y el papel recién caídos al suelo. Su cabeza es ahora un remolino de confusión. Algunas ideas vagas le rondan, vienen y van, pero no logra atrapar ninguna.

Al otro lado, mientras le observan a través de una oculta cámara, las dos mujeres continúan la conversación.

—Es comprensible, Mayda. Son cosas que forman parte de su pasado, de fantasías, no sé, juegos infantiles, pesadillas, miedos… Y el deseo erótico es más normal, si cabe. Lo hemos visto ya en otros. Son pensamientos muy arraigados. Tú lo sabes bien, se ha discutido en el equipo, el propio Plan advertía de algo así. La Gran Transformación en Nuevos Humanos no iba a ser tan sencilla.

—Ya… sí… Lo sé, Alene, lo sé. Pero aquí hay algo más. Éste se resiste, cambia con demasiada frecuencia, lucha incluso con cierta conciencia de ello. Es como si no quisiera abandonar su pasado.

En ese momento, Elíseo gritó.

Día 23 (Eva Palomares)

Y Elíseo se escuchó a sí mismo.

Pero él no había abierto la boca para proferir ningún sonido. Los gritos provenían de todas direcciones. Múltiples gargantas de Elíseos invisibles se colaban en su tímpano a través de los muros que delimitaban aquella habitación.

¿Qué era aquello? ¿Una broma macabra? Rápidamente, los ojos de Elíseo recorrieron la estancia en busca de una salida. No la halló. No existía.

Estaba emparedado en aquella habitación. La única pista que podría sacarle de allí pendía de su mano agarrotada. Y estaba tan exaltado que no se dio cuenta de cómo el sudor le corría por la muñeca, humedeciendo el trazo de bolígrafo que, hasta ese momento y, sin que él lo supiera, era su «as en la manga».

Se apoyó en las paredes y escuchó. Ruidos, alguien caminaba. Oía su propia voz al otro lado.

Elíseo se dio cuenta de que estaba en una ratonera de alguna mente psicótica. Allí había otros Elíseos repartidos en dios sabe cuantas habitaciones iguales a la suya.

Se acercó a una de las paredes y la tocó. La pintura rugosa revelaba algo escrito.

Fijó la vista. Un código igual al que se aferraba su mano. Otro, otro, otro más… Aquellos muros estaban repletos de códigos.


La semana que viene vuelve La Buhardilla de Tierra Trivium y en dos semanas volveremos a tener un nuevo relato de Elíseo.



Publicado el Deja un comentario

Rabia de loba

Rabia de loba

rabia de loba 2

La Vida te ha bendecido con un don. El don de la Libertad.

De tus pasos eres la única dueña, aunque a veces su huella duela. Debes ser fuerte y pelear con rabia de loba. Esa loba que se agarra a la esperanza cuando todo es de color miedo y se le escurre el valor. Esa loba que se levanta sacando los dientes cada vez que la duda la aprieta contra el suelo sin compasión. Esa loba que muerde las injusticias y desgarra la sinrazón. Esa loba que aúlla los Orgasmos a la Luna desde el fondo de su ser y a mí me Enamora el Corazón.

Habrá partes de tu batalla en que yo pueda pelear contigo. Otras solo se me permitirá acompañarte desde la retaguardia, ya que deberás luchas tú sola. ¿Sabes por qué? Porque son combates contra tu pasado. Pero no olvides que el Sol siempre estará a tu lado. Y yo también. Sobre todo para recordarte que tu Corazón no es rojo sino blanco, porque guarda todos los colores del arcoíris.

La Vida te ha bendecido con un don. El don de la Libertad. Nunca dejes de luchar con tu rabia de loba, rebosante de bondad.

 

Gracias a Tierra Trivium por abrazar mis letras.

 

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Maria Callas

Avui, a dones més enllà del temps i la història, parlarem d’una dona, que probablement, les noves generacions, exceptuant els apassionats de la música, no coneixeran, o potser els hi sonarà, és per això que he volgut recuperar, la que per a molts i per a mi també ha estat la millor veu de l’òpera, parlant de soprano, de fet se la coneixia com “La divina” o “La diva absoluta”

Maria Callas neix a Nova York, als Estats Units, un 2 de desembre de 1923, sota el signe de sagitari, potser d’aquí una de les causes del seu temperament, pel que va ser també molt coneguda.

El seu pare era americà i la seva mare grega, però els seus pares es divorcien i torna a Grècia, on viu amb la mare, i aquí un dels fets que marquen la seva vida i caràcter, que sempre la compara amb sa germana i li diu que es grassa i lletja.

Però la mare, si que era conscient de la seva veu espectacular i va falsificar l’edat, ja que no tenia els anys necessaris, perquè entres i és formes al Conservatori Nacional d’Atenes, poc l’importava més que la seva filla triomfés i la mantingués i Maria Callas va tenir la sort de coincidir allà amb Elvira de Hidalgo, que la va formar en la tradició del bel canto romàntic italià.

Les pressions de la mare perquè arribés a aquest triomf es podien considerar fins i tot abusives, de fet, ja sent adulta, Maria va afirmar que mai es va sentir estimada, i potser aquesta fora una de les causes que l’empentessin a buscar l’amor desesperadament amb homes erronis.

Debuta professionalment l’any 1942, amb el Teatre Líric Nacional d’Atenes com a escenari i amb l’operetta de Bocaccio. Una ocasió que li va permetre donar el salt a la Òpera Nacional d’Atenes.

La seva vida semblava seguir el camí traçat per la seva mare, fins que la II Guerra Mundial arriba a Grècia i Maria decideix tornar als Estats Units amb el seu pare.

Un cop a New York, el director general del Metropolitan Òpera House, Edward Johnson, es va fixar en la seva veu, i va quedar tant enamorat, professionalment parlant, que no va dubtar en oferir-li els principals papers en dues produccions de la temporada, Fidelio i Madame Butterfly. El que Johnson no esperava, i aquí comencem a notar el caràcter de la cantant, és que renunciés. No volia cantar Fidelio en anglès i considerava que el rol de Butterfly no era el millor per debutar als Estats Units.

El 1947 comença la seva carrera, plena d’èxits a nivell internacional, i és aquí on es forja la diva i són els seus millors anys. L’any 1949 és casa amb Meneghini, un empresari trenta anys més gran que ella i que fa més la figura de pare que d’amant de la diva.

Mentre continua sorprenent en tots els escenaris del món, l’any 1954, succeeix quelcom important i determinant en la seva carrera per iinterpretar ‘Medea’ perd 40 quilos, però això incidirà en la seva veu. Alhora comença a portar una dilatada vida social i nocturna, que serà el principi de la fi de la carrera d’aquesta dona massa marcada per la seva vida personal.

El 1959 abandona al seu marit per Aristóteles Onassis, l’únic amor de veritat de la seva vida. Es retira dels escenaris quasi bé per complert, el seu declivi vocal era ja casi total només amb 36 anys.

Onassis, va marcar en certa manera el destí de Maria Callas al no complir mai la promesa de casar-se amb ella, en canvi si ho fa amb Jackie Kennedy al 1968, això i la mort d’ell, (arriba a afirmar fins i tot que ella és la seva vídua), la portan a una depressió que intenta superar amb somnífers i antidepressius.

Però abans de tot això hi ha una sèrie de fets que ens mostren més com era la Callas.

Per exemple, la nit del 2 de gener de 1958 abandona l’escenari davant la mala resposta del públic, l’Òpera de Roma vestia les seves millors gales per a la inauguració de la temporada. Cantava Norma de Bellini, junt amb Franco Corelli , Giulio Neri, i Miryam Pirazzini. Entre el públic estava fins i tot el President de la República, actrius i una severa crítica de la que desprès van acabar sent amigues.

No va anar bé el primer acte que inclou l’ària “Casta diva”, una de les més conegudes, fins i tot en pels profans de la matèria, doncs al caure el teló la soprano va ser acomiadada amb protestes del públic. No va tornar a escena. Desprès de refugiar-se entre llàgrimes al seu camerino, i escriure amb el seu llapis d’ulls una nota de disculpa, (que mai és va llegir al públic), va abandonar el Teatre i la representació va quedar sospesa.

L’escàndol va ser tant gran que la policia a cavall va haver de dissoldre les multituds que hi havia davant l’hotel on estava i fins i tot la oposició va demanar una explicació al President, malgrat les disculpes enviades per Maria Callas, a aquest mateix i a la direcció del teatre. L’endemà l’hotel continuava assetjat, ara per més periodistes que per gent, però les explicacions les va sortir a donar el seu marit Giovanni Battista Meneghini, que va excusar-la amb una bronquitis que havia afectat la seva esposa. I podia ser possible, perquè el dia 31 havia estat a la ràdio cantant “Casta diva” per felicitar el italians i l’aire i el fred podien haver afectat la seva gola, però els xiulets del públic encara la van afectar més.

Un any desprès sobre aquest fet i recollit al documental María by Callas, va declarar a la revista Life: ”No vull que se m’associï amb el mal gust o la baixa qualitat en el cant i la interpretació”.

Però va ser a l’Scala de Milan, interpretant Medea, després de la pèrdua de pes quan s’enfronta al públic, ella li ha de dir a Jason:”Crudel! Crudel! He cartó fort i te”, i la diva ho va dir encarant-se al públic, amb la mirada encesa i el puny desafiant. Va ser el seu, un acte de rebel·lia contra un públic al que havia donat lo millor d’ella durant una època.

Ja, per anar acabant, te una anècdota del seu caràcter, menys coneguda, i que mostra la seva generositat, i que explicava la mezzosoprano Teresa Berganza, que junt amb Alfredo Kraus, ha sigut la única intèrpret espanyola, que va coincidir amb ella. Explica que al principi tenia por, però la diva li va,dir que l’anomenés María i la tuteges, i afegeix que era l’artista més seria i professional que havia conegut. En aquella producció havia de baixar unes escales, Maria no veia bé i encara no portaven lentilles, així que anava al teatre a les 9 del matí i les baixava vint vegades. Afegeix que era una dona generosa, en aquella obra, hi havia una ària que cantaven juntes i que ella acabava abraçada a María d’esquenes al públic, apareix que la van aplaudir molt, i que a Teresa li demanaven que es girés, i com que no ho feia, la pròpia María Callas, la va girar cap el públic agafant la per les espatlles i dient-li que aquells aplaudiments eren per a ella.

Maria Callas va ser una dona que ho tingué tot a nivell professional e inclòs econòmic, però li va fallar lo essencial, l’amor d’una mare, i sobretot, l’amor de veritat del seu gran amor Onassis

Va morir reclosa al seu apartament de Paris, deixant-se morir de tristesa i soledat el 16 de setembre de 1977, només tenia 53 anys.

I finalment una opinió personal, molts creuen erròniament que la fama i els diners ho són tot, o només els diners, i si ajuda i molt tenir una economia sanejada, però no ho es tot. Per això he estriat a María Callas, la meva soprano preferida d’abans i d’ara, adoro la seva “Casta diva”, i és que de vegades es pot tenir tot i no tenir res.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

Reseña de Barba Azul de Juan Gómez-Jurado por Laura Orens

Reseña Barba Azul de Amélie Nothomb

Este año con la llegada del verano La Buhardilla no va a cerrar sus puertas, pero si que va a aprovechar para hacer algunas reformas e incluir otras secciones como las reseñas de Laura Orens, que esta semana nos habla de la novela Barba Azul de Amélie Nothomb, novela de la que ya hablo en su blog personal (Entramada) y sin más preambulos le cedo la pluma a Laura Orens:

BARBA AZUL. De Amélie Nothomb.

Amélie Nothomb, cuya biografía parece un relato más (infancia en el lejano oriente, aderezado con raíces belgas), digiere el clásico para tejer un universo propio: sin prejuicios.

Humana y literaria, lúcida y ácida, alimenta un particular juego de puertas; las abiertas y aquellas que se teme y se desea abrir con la misma intensidad, las que anticipan monstruos en la oscuridad, inteligentemente guardados sin llave, cuestión de confianza.

La premisa; París, presente indefinido. Saturnine Puissant, joven belga, se presenta a una entrevista para un coninquilinato lleno de ventajas. Encuentra a Elimiro Nibal y Mílcar, grande de España, hasta las entrañas, inspirado en el Gran Duque de Alba (Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel), con cierto encanto, literariamente hablando.

De todas las mujeres aspirantes, Don Elimiro se decanta por la joven, a quien parece no impresionar la reputación que arrastra de desaparición de ocho mujeres y que agita la curiosidad de las candidatas; la misma que alimenta la trama desde tiempos de Perrault 1697, como moscas a la miel, no así a la candidata belga.

La única prohibición: entrar al cuarto oscuro donde se revelan secretos y fotografías cuya entrada tendrá consecuencias.

A partir de aquí: la curiosidad -femenina- versus el derecho al secreto.

La curiosidad, históricamente denostada, ha sido sin embargo la causa de avances, de nuevas miradas, incluso de cierta inteligencia intuitiva.

¿Acaso tiene género?

En este caso, la ácida mirada de Nothomb la conjuga en esta intimista investigación de la joven belga sin perder un gramo de surrealismo hambriento. Hambriento, sí, como la curiosidad que bate hasta hacer tortilla, mientras trama una fábula tan apetitosa como sugerente, sin avergonzarse ni disculparse con todos los ingredientes de Elimiro, culto seductor, maniático, de obsesiones teológicas arraigadas, tráfico de indulgencias y todo agitado con mucho, mucho huevo.

A la mesa, Saturnine, comparte asiento con Tánatos, que planea como un invitado más, observador del duelo dialéctico de digestiones lentas, donde se disponen: alimentos como herramientas de cambio; «la cocina es un arte y un poder», la atracción masoquista femenina hacia el seductor protagonista «el miedo forma parte del placer» y el amor.

Un amor como proceso de transformación, no idealizado, descarnado, el que Elimiro construye tejiendo ausencias, quizás decepciones, las que coloreó sin sustituir las consecuencias de sus duelos, amando sus secuelas.

El de Saturnine que parte de su rechazo «¿Tan pronto? ¿Y por tan poco?», se alimenta a la sombra del lujo que rodea a Elimiro, que cual alquimista, convierte la seducción en civilización; de alimentos en la cocina, de tejidos en la confección para una mujer que se ve obligado a inventar en su búsqueda de «la frontera entre la amada y uno mismo».

«Pensar un vestido para un cuerpo y un alma, cortarlo, juntarlo, es el acto de amor por excelencia». «Cada mujer exige una ropa distinta. Se requiere una atención suprema para sentirlo: hay que escuchar, mirar. Sobre todo no imponer los propios gustos. Para Émeline, fue un vestido de color de día. Ese detalle del cuento Piel de asno la tenía obsesionada. Faltaba decidir de qué día se trataba: un día parisino, un día chino ¿y de qué estación? Dispongo aquí del catálogo universal de los colores, taxonomía establecida en 1867 por la metafísica Amélie Casus Belli: un compendio indispensable. Para Proserpine, fue una chistera de encaje de Calais. Me dejé las cejas confiriéndole a tan frágil material la rigidez adecuada, pero también la capacidad de escamoteo que exige este tipo de sombrero. Me atrevo a decir que lo conseguí. Séverine, una sévrienne algo severa, tenía la delicadeza del cristal de Sèvres: creé para ella una capa catalpa cuyo tejido tenía el sutil azul de la caída de las flores de ese árbol en primavera. Incardine era una chica de fuego: esa criatura nervaliana merecía una chaqueta llama, auténtica pirotecnia de organdí. Cuando se la ponía, me incendiaba. Térébenthine había escrito una tesis sobre el hevea. Pinché un neumático para recuperar la dúctil sustancia y poder realizar un cinturón-corpiño que le confería un porte admirable. Mélusine tenía los ojos y la silueta de una serpiente: completé su figura con un vestido tubo sin mangas, de cuello alto, que le llegaba a los tobillos. Estuve a punto de aprender a tocar la flauta para encantarla cuando se vestía así. Albumine, por motivos que no creo que deba explicar, fue la razón que me llevó a concebir una blusa cáscara de huevo de cuello merengue, en poliestireno expandido: una auténtica gorguera. Soy partidario del regreso de la gorguera española, no hay nada más apropiado. En cuanto a Digitaline, de venenosa belleza, inventé para ella un guante medidor. Unos largos guantes de tafetán púrpura que ascendían hasta más allá del codo y que gradué para ilustrar el adagio latino de Paracelso «Dosis sola facit venenum»: sólo la dosis hace al veneno.»

«El amor es una cuestión de fe, ésta es una cuestión de riesgo»

«Ponemos a prueba lo que amamos. Elimiro.

Uno protege los que ama. Saturnine».

Y en ese rincón entre las dos miradas del amor, dispares, incluso lejanas, ambos se encuentran en un rincón habitado por el color dorado, el mismo que agita las contradicciones de la belga en cada copa de champagne, suerte que invade al resto de sentidos en su enamoramiento bizantino, pura sinestesia.

«¿Qué es el color? El color no es el símbolo del placer, es el último placer. Es tan auténtico que en japonés color puede ser sinónimo de amor».

Saturnine cae en su propia trampa, desarmada, descubre ese amor con color propio y líquido, el que inventa para ella, amarillo número 87, el del forro de acetato de la falda que acaricia su piel, regándola de oro como las veladas que alimentan su curiosidad donde los matices del tejido «componen el amarillo asintótico; el color metafísico por excelencia».

Después de negociar consigo misma su enamoramiento, justifica al que desea no sea un asesino, apenas un tipo excéntrico que acaso ¿guarde un secreto atroz sin ser culpable?

Ser o no culpable.

Ser o no víctima.

Saturnine no es víctima ni culpable.

Elimiro le reconoce que «también se puede amar el mal» y se descubre ante ella, la invita a entrar al cuarto oscuro que revela el último aliento de aquellas que le precedieron, se preguntaron «amor mío ¿cómo puedes no acudir a salvarme?».

Allí donde sus fantasmas se convirtieron en un muestrario de retratos incompleto, de vestidos y colores, al otro lado de la doble óptica de la Hasselblad que multiplica las miradas de Saturnine, donde ella elige no formar parte del mosaico inacabado de las desaparecidas, muertas por su curiosidad y retratadas para siempre en su falta, en la que se encuentra consigo después de descubrirse poliédrica en las fotografías tomadas por Elimiro:

«¡Qué agradable era no ya ser otra, sino ser cincuenta otras distintas!»

Final.

Ser y no ser una y todas, piensa Saturnine, lo anhela con la misma intensidad con la que Elimiro necesita su retrato que complete su colección. Quizás aquello que les unió, fuera lo que los separe.

Dos personajes que avanzan a través de sus anhelos, de sus sombras y también de sus pérdidas.

Como el poso de una y varias lecturas, donde la metáfora se alimenta a capas en este juego de puertas abiertas y a medio cerrar, que es la in-existencia.


Por Laura Orens

Publicado el Deja un comentario

Familia original

Familia original

familia original.JPG

Érase una familia de siete desconocidos. Igual que cualquier otra, contaba con la figura del padre, la madre, y el número de hijos que la Vida regale. En este caso, cinco.

La primera me recuerda a esa colega tan vital que te levanta el ánimo con su risa llena de energía; al verla reír a carcajadas, no puedes evitar contagiarte de su alegría.

La segunda es como esa hermana mayor que te corrige con algo de seriedad porque quiere lo mejor para ti; te acompaña de la mano y acoge tus titubeos con su voz de miel, recordándote que todo saldrá bien.

La tercera siempre te protege con su dulzura. Cada vez que necesitas ayuda, su sonrisa es como un abrazo que transmite una Paz que de verdad dura, desterrando cada una de tus dudas.

La cuarta es la figura más fuerte, como la madre de todos. Esa de palabras firmes y actos inalterables en los días más duros; esa que, con su entereza, te acompaña para salir del apuro; esa de miradas esperanzadoras para que nos sintamos cómodos y seguros.

El quinto es quien más se parece a un padre; de rostro risueño, carácter alternativo y acciones entretenidas, establece ese encanto en el día a día, solucionando los problemas con impecable osadía.

El sexto es como ese amigo que intenta pasar desapercibido, pero en realidad es el pilar que lo sujeta todo. Como el bajo de una canción que casi nunca se oye pero, sin él, la canción no es música. Con ese sosiego y la armonía de sus palabras, regala esa calma tan necesaria en los días en que todos están como cabras.

Y por último, yo. Solo alcanzo a decir que, aunque tenga tropiezos, fallos y algún error, el ambiente que me transmite esta familia original no es de terror. Me sentí tranquila y feliz por trabajar en un lugar que, más que un gabinete, parecía un hogar…

 

Gracias a Tierra Trivium por abrazar mis letras.

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Cristina de Pizzano

Avui, a dones més enllà del temps i la història, parlarem de la primera escriptora professional a França, que tot i que va néixer a Itàlia, a Venècia el 1364, se la coneix més pel nom de Chiristine de Pisan, ja que la seva obra es va escriure a França, i és també coneguda com la primera protofeminista, ja que els seus tractats filosòfics, van començar amb ‘Querella días femmes’, també va ser poeta, i la seva dedicació a la literatura va ser complerta i amb ella va mantenir els seus fills.

El fet de que se la conegui amb un nom francès, és degut a que el seu pare, un prohom reconegut en diferents àrees va ser cridat a la cort francesa, el 1368 per Carles V.

Es casa jove amb un notari i secretari del rei, Etienne de Castel amb quinze anys, però queda vídua també massa ràpid, el seu marit mor a causa d’una epidèmia al 1390.

La seva forma d’expressar el dolor per la pèrdua és mitjançant la poesia, la més coneguda es ‘Soulete sui’. Amb la responsabilitat de tres fills i la mare a la esquena i havent-la deixat el marit en una relativa pobresa, decideix dedicar-se de ple a l’estudi i la escriptura, tant produint com venent, arribant a vendre cent balades en només dos anys. Encara que en un principi es dedica més a copiar i dirigir l’escriptori d’un mestre menor.

Però és amb el seu llibre escrit entre 1400 i 1403 ‘Livre de la mutacion de fortuna’, on explica la vida d’una dona que sobreviu al seu marit, on es converteix en la primera escriptora professional d’Europa. I és la gran responsabilitat que cau sobre ella, el que la porta a donar aquest pas. Encara avui se la consulta, per la seva experiència de vida, més enllà de la mitologia i les creences religioses.

En aquest context, i en la seva lluita constant contra la misogínia imperant, Cristina és considerada un antecedent del feminisme o una protofeminista com dèiem al principi.

Altres obres on es reforça la seva lluita contra el masclisme i les costums establertes, sempre deixant a la dona a un pla inferior, son: ‘Epistre au Dieu d’Amours’ 1399 i ‘Epistres du Débat sur le Demand de la Rosa’, conegut com ‘Dit de la Rosa’.

Una altre de les obres més importants, escrita entre 1404 i 1405 és ‘La Città delle Dàme’, inspirat en ‘La Città di Dio’ de Sant Agustí. En aquesta obra demostra el seu gran nivell de coneixements i cultural, i és encara avui dia, un llibre d’actualitat i fascinant, tant pel tema com per la passió que posa al escriure i que es trasllada al lector.

El seu darrer treball, va ser ‘Ditte de Johanne D’Arc’, un poemari de 1429, quan encara la protagonista era viva, i essent de fet l’únic escrit en vida d’aquesta extraordinària lluitadora.

Finalment amb 65 anys es retira a un convent, pel que la data de la seva mort no està clara, però és fixa entorn 1430.

Per acabar, i donar constància de la importància d’aquesta gran dona, mare, escriptora i precursora del feminisme, desconeguda per molts, i per si la seva història us ha despertat interès, vull que sabeu, que l’any 2010 l’actriu Estefania Sandrelli, debuta com a directora amb la pel·lícula ‘Christina Cristina’ en la que la seva filla Amanda Sandrelli, fa de protagonista.


Per Nuria Barnes