Avui a dones més enllà del temps i la història, parlarem d’una cosidora afroamericana que amb el gest més simple va fer que anys desprès canviés, almenys sobre el paper, la vida de tots els ciutadans nord-americans d’ètnia africana. Aquesta heroïna, de nom Rosa Parks, va incomplir una de les moltes lleis de segregació racial que en els seus temps existien als Estats Units, i no parlem del S.XIX, estem parlant de les acaballes de l’any 1955, just l’u de desembre quan ella anava asseguda a l’autobús, i la llei marcava que els negres havien de cedir-li el seient als blancs, va pujar un noi blanc i no li va dir res, però el xofer de l’autubús li va dir que s’aixeques, ella si va negar, el que després d’un “judici» li va suposar, 14$ de multa i anar a presó, Rosa Parks tenia llavors 42 anys, i no imaginava el que la seva negativa suposaria, sabia que incomplir una llei, tindria conseqüències, però no que seria l’espurna que prendria la flama del moviment americà contra les lleis discriminatòries contra els negres que existien als Estats Units, doncs malgrat la guerra de secessió, en la majoria d’Estats sudistes les coses no havien canviat massa péls avui anomenats afroamericans, només s’havien maquillat. Posaré alguns exemples d’aquestes lleis absurdes: als espais públics blancs i negres havien de seure separats o anar a lavabos diferents, el que suposava una contínua vexació contra aquests ciutadans quan de paper, els drets havien de ser els mateixos.
I va ser així com aquesta dona que pertanyia a l’Associació Nacional per l’avançament del Poble de Color va cridar l’atenció de Martin Luther King, que encara no era el líder que avuí dia recordem, i es fixes en ella, i crec, i és una opinió personal, que cap dels dos va imaginar que 54 anys després , el despatx oval de la Casa Blanca seria ocupat per un afroamericà, nascut a Hawai i de nom Barak Hussein Obama, essent els seus dos noms d’origen àrab, d’on procedeix i viu el seu pare.
Però, per què el cas de Rosa Parks va significar tant, quan hi havia precedents com els de Claudette Colvin aquell mateix any, o inclòs el de Ida B Wells 71 anys abans?
Molt senzill, perquè encara que alguns volen negar-ho era una activista cansada de que es trepitgessin els seus drets, no una cosidora cansada, i això va fer que el aleshores desconegut reverend metodista, Martin Luther King, comencés junt amb ella unes protestes i boicot contra els autobusos d’Alabama de 382 dies, que portarien a la Cort Suprema dels Estats Unit a declarar que la segregació racial en els transports anava contra la constitució del país.
I el moviment pels drets civils dels negres ja no es va aturar, Alabama, va ser el motor, el fet de que quasi la meitat de la població no utilitzes autubús suposava la ruïna de la companyia, i en guanyar aquesta batalla, sabedor del seu poder molts ciutadans més es van anar unint als grups i a la lluita pels drets civils, en la que tothom recorda a King, encara més pel fet de que fos assassinat o el moviment ‘Black power’ més radical de Malcolm X, i així els anys seixanta es van unir les protestes contra la guerra de Vietnam i les dels drets civils de la població negra d’Estat Units, a la que si van unir blancs i diuen que va ser font d’inspiració pel maig del 1968 a Europa.
El cas és que un no va fer esclatar la pólvora i que aquesta correria com una traca fins els nostres dies, perquè la lluita, malgrat els drets sobre el paper, no ha acabat, segueix existint el racisme a tots els nivells i a tot el món, el Ku Kux Clan segueix viu, tant com per a donar suport a la ultradreta en les eleccions d’abril, continuen morint molts joves negres a mans de la policia, i any rere any, veiem a les notícies grans manifestacions a diferents ciutats per la mort d’un jove afroamericà a mans de la policia sense causa justificada.
He volgut parlar de Rosa Parks, perquè al seu gest, masses li han volgut treure importància, dona i negra, l’espurna que portar a aconseguir els mateixos drets, aImenys sobre el paper de negres i blancs al país més poderós del món?
Ella va seguir la resta de la seva vida unida a la lluita, fins i tot a la campanya d’un candidat blanc i demòcrata a la presidència i va morir de mort natural a 2005 havent rebut les màximes condecoracions civils dels Estats Units, inclosa la medalla d’or del Congrés.
Però la raça humana no canvia, els colors tenen més o menys importància en funció del poder econòmic, en el cas dels musulmans els pobres que venen en patera són moros, els del petroli àrabs, o, si és futbolista és argelí, o si corre molt marroquí.
Dins de tots nosaltres hi ha una quantitat més o menys gran d’uns envers els altres. I tot això em recorda una gran pel.lícula carregada de grans actors, Sidney Pottier Katherine Hepburn o Spencer Tracy, suposo que la majoria la coneixeu ‘Endevina qui ve a sopar aquesta nit», però a la que hi ha dos personatges secundaris meravellosos, la típica mami negra de les famílies amb poder econòmic com és el cas, protagonitzada per una meravellosa actriu Isabel Stanford en el paper de Tilli i un actor ja entrat en anys, que representa que és el capellà de confiança i íntim amic de la família, Cecil Kellaway, en el paper de Monsenyor Ryan.
No vull acabar aquest article, sense recordar que cap al 1988, un company meu d’universitat va fer de Monsenyor, quan sa germana que estudiava a l’URSS, portava a sopar al seu promès a casa, del que els pares ho sabien tot menys que era fill del vicepresident de Mali, i per tant negre.
Si tots repassem la nostra consciència en més o menys grau trobarem aquest punt racista, i si la repassem més, serà pels diners, que ens adonem comte que veiem més o menys el color, ètnia, religió… dels nostres congèneres, perquè tots som Sapiens Sapiens, encara que, i vaig a fer una mica de Mafalda, a alguns només se’ls hi suposa, com el valor a l’antic i obligatori servei militar.
Per Nuria Barnes