Neus Català I Pallejà, va morir aquesta setmana als 103 anys d’edat. Va ser una activista antifeixista, membre de les joventuts del PSUC, Partit Socialista Unificat de Catalunya, que era més o menys l’equivalent al PCE Partit Comunista d’Espanya, durant la guerra civil, en què va desembocar el cop d’Estat del General Franco.
Posteriorment, va pertànyer al Partit dels i les comunistes de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa. Una dada curiosa, es que va néixer el 6 d’Octubre però en formar-se els arxius de l’Ajuntament de Barcelona, la seva padrina la va posar com nascuda el 15 de Juny, data que és va utilitzar per celebrar els seus 100 anys.
Ella neix a la comarca del Priorat, però quan comença la guerra civil, es trasllada a Barcelona, i el 1939, creua la frontera francesa pels Pirineus amb 180 nens orfes de la Colònia de las Acacias, on es trobaven els anomenats nens de Negrín, que estaven al seu càrrec.
Un cop a França, col·laborar amb les activitats de la resistència als nazis, centralitzat a casa seva la transmissió i recepció de missatges, armes i documentació i amagant refugiats polítics. Però in apotecari de Parlar, la va denunciar als nazis i va ser detinguda junt amb el seu marit , el 1943.
Primer va ser reduïda i maltractada a Llemotges, i l’any 1944 va ser traslladada a Revensbrück on va ser obligada a treballar en la indústria armamentística, que era un camp de concentració nazi per dones, on ella i un grup conegudes com ‘les gandules’ és dedicaven a boicotejar la fabricació, fent un prejudici important.
Va aconseguir sobreviure, i el més important és el seu testimoni sobre les pitjors atrocitats humanes, i vaig a reproduir unes paraules seves que són aclaparadores:
‘“Vull veure-ho tot.
Veure per poder-ho explicar.
Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure.
Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort.
El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai».
Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni,.. Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida.”
Al camp de concentració de Ravensbrück, a 90km de Berlín hi havia registrats 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents. Hi van morir 92.000 persones.
Posteriorment la van traslladar al camp de Holleischen, en conjunt va sobreviure 15 mesos als camps de la mort com ella els anomenava.
Però això no la va aturar, desde l’exi va seguir lluitant contra el franquisme i difonen t el que havia vist i viscut.
Els seus records, estàn enregistrats en el llibre ‘Un cel de plom’ escrit per Carme Martí, amb autèntiques lliçons de vida, convertides en una història que no pots deixar de llegir.
A part de no plorar mai davant d’un nazi, recorda com un si va plorar, quan ella i el seu primer parit és van creuar en uns trens que anaven en direcció oposada, i és van dir de tot, tot el que aquell moment infinit en la memòria de la Neus ha quedat per sempre. D’altres banda, deia, que les parelles que sobrevivien tots dos, no podien seguir junts, perquè és veien com germans. I és que als camps de la mot van conèixer l’infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits.
Altre mal tràngol que va tenir que passar, es que com la resta de dones va ser esterilitzada, però anys més tard, miraculosament va tenir dos fills que viuen a França.
Té un llibre publicat, ‘De la resistència y la deportación: testimonis de mujeres españolas. Memorial de mujeres españolas en la segunda guerra mundial’
Els darrers anys de la seva vida, els ha passat en un geriàtric, del poble del Priorat on va néixer, Guiamets, on va morir el passat 13 d’abril.
No em vui estendre més, en les situacions de la Neus al camp de concentració, queda clar, que va ser una dona molt forta i lluitadora mentre les forces van poder aguantar.
Però en l’article d’avui, i com homenatge a tots els que van passar pels camps de la mort, van morir o van sobreviure; us vull explicar una història personal. Per circumstàncies de la vida, la mara de la millor amiga de la germana i amiga meva, es italiana, i quan jo era petita, ells sempre és referien als avis en italià el nono i la nona, quan el veia a ell, tan alt, tan prim, hi havia quelcom en ell, que em cridava l’atenció, caminava en un altre món, el saludables i llavors et responia sempre amb un somriure. Anys més tard, vaig saber que era Auswitch, que era un partisano, un lluitador contra el feixisme de Mussolini i els seus camises negres, i que per aquest motiu, ell havia estat en el que per vergonya del ‘ésser humà’ és un dels llocs amb més assassinats en més poc temps, ell és va salvar, perquè el dia que li tocava morir, els americans van alliberar el camp.
Mai he oblidat ni el seu rostre ni la seva cara, mai ho he parlat amb ningú de la seva família, però crec que cada matí, aquell home, en veure reflexat el seu rostre al mirall, només podia veure el rostre de la mort.
Per això l’he inclòs a aquest article, perquè encara hi ha gent, que té la gosadia de negar la veritat històrica