FRIDA KAHLO
Aquesta setmana he escollit una dona, a la que admiro profundament tant com ésser humà com per la seva obra. D’ella destacaria la capacitat de lluita contra tot i tots y la enorme sensibilitat amagada per un vel de passió en tot el que feia. Va ser tant ella, que potser aquesta sigui la clau de ser de les poques pintures reconegudes al llarg de la història i com tota una icona feminista i per molts la millor pintora del s.XX, quelcom, que estic gairebé segura que a ella l’importaria ben poc.
Neix un dia de juliol de 1907 a Coayacan, Mèxic, filla de Matilde una mare que li presta poca atenció, criada per una nana amb la que apareix a un dels seus quadres, volcà el seu amor en el seu pare Guillermo, fotògraf de professió i que segons ella, marcarà la seva obra.
Però si hi ha un fet que marca la vida d’aquesta dona, és la malaltia i la superació de la mateixa, malgrat que al final, portes a terme alguns intens de suïcidi i el seu gran amor.
A la edat de sis anys contrau poliomielitis, malaltia que la té nou mesos al llit, amb la que comença a conèixer que es el dolor i li deixa una cama més prima i una lleugera coixera, que l’apartarà una mica dels seus companys.
Sent una joveneta, ja sent gran admiració per Diego Rivera al que observa al 1922 mentre punts el mural del Amfiteatre Simón Bolívar de la Escola Nacional Preparatòria.
Però això seria abans de l’aconteixament que marcaria per sempre la seva vida i a la llarga seria la raó de la seva obra i probablement la conduiria a una mort massa jove.
El 17 de Setembre de 1925, Frida pateix un greu accident quan un tramvia xoca contra l’autobús en el que viatjava b el seu xicot Alejandro Gómez Arias. En aquest accident pateix gravíssimes lesions, ja que queda aixafada contra un mur, triple fractura de columna fractura de clavícula i triple fractura pélvica , fet que en un futur agreujarà els seus alts i baixos d’estat d’ànim al no poder ser mare i tenir dos avortaments. Va patir més lesions al peu, a la cama trencada en dotze parts, pel que va viure b fortíssima dolors tota la vida, i d’aquí sorgeix una de les seves frases més conegudes: “Pies para que los quiero si tengo alas pa’ volar”.
Frida abans de l’accident mostrava degut a la seva poliomielitis, més interès per l’esport que per l’art; però degut a la seva llarga convalescència, va demanar que li instal·lessin un mirall sobre el llit i li van fabricar un cavallet per poder pintar estirada. En aquest moment comencen a néixer els seus autoretrats i que mostren el seu complexa món psicològic, que es reflexa en la seva obra, de la que el propi André Breton queda enamorat i la inclou en el món del surrealisme portant-la fins i tot a exposar a París, ella torna totalment indignada b aquells intel·lectuals, afirmant contundentment que ella no pinta somnis, pinta realitats.
El que si està clar és que en la seva personalitat, més enllà del dolor, s’hi barregen altres característiques molt pròpies, d’una banda els grans coneixements antropològics i arqueològics del seu país el que fa que sempre vesteix-hi amb roba molt ètnica arrelada a la pròpia cultura i tradicions mexicanes, al igual passa amb els avalaria i els pentinats. D’altea banda, el seu feminisme que fa que mai és feliç i les celles i el llavi superior, era ara més polígama i mantenia relacions tant amb dones com amb homes, i finalment als seus cuadres apareix molt els anomenats “exvotos» dins del que es la imaginària mexicana i una de les formes més comuns dins de l’art popular mexicà, i ho fa per donar al desenvolupament narratiu de la seva obra, representant de forma sintètica els elements més significatius i de major càrrega expressiva.
Un exemple clar de la fusió entre el seu món personal i la imaginària popular, és el quadre que pinta després del seu segon avortament a Estats Units, “ Henry Ford Hospital» 1932. Però on millor queda representat l’ús dels “exvotos», és justament al cuadres del seu accident on es pot veure un tramvia i in autobús que s’han estampat, una noia estirada a terra i com flotant una imatge de la Verge dels Dolors, la peça és diu “Retablo».
El seu primer autoretrat, és de 1926, i és un regal pel qui havia estat el seu promès, Alejandro Gómez qui està amb ella el dia del fatídic accident, li va regalar recuperar el seu afecte i que la recordes, i darrera va escriure en alemany: “Avui és sempre encara», aquí és on aprèn a reforçar els successos de la seva vida i els sentiments que li produeixen.
Al 1927 ja havia fet diversos retrats i freqüentava assíduament vigents polítics, intel·lectuals i artístics on va conèixer a Julio Antonio Melià in comunista cubà i la seva dona, la fotògrafa Tina Modotti, les dues és van fer bones amigues i Tina portava sovint a Frida a reunions del partit comunista al que finalment es va incorporar.
El 1928 és troba al gran amor de la seva vida, l’home que més va estimar i odiar a la seva vida. Van coincidir en vàries reunions on anàvem amb Tina, mai va parlar amb ell, però in día és va incorporar on estaven pintant in mural, per ensenyar-li algunes de les seves obres i ell va quedar fascinat i la va animar a, continuar i va ser convidat sovint a casa dels Kahlo Calderón.
El 1929 és casen i la seva relació és basa en amor, aventures b d’altres persones, creativitat i odi.
El 1930 queda abraçada per primer cop i te que avortar fet que la marcarà moltíssim. Degut a la feina de Diego viuen als Estats Units entre 1931 i 1934 al 1932 quan es traslladen a Detroit és quan pateix el segon avortament i pinta el quadre esmentat anteriorment.
El 1933 tornen a Mèxic la parella és complementa perfectament malgrat les seves relacions extramatrimonials, de les que Diego en te moltes, però hi ha una en concret que marcarà i destrossarà a Frida, la que te amb la seva germana petita Cristina i és aquí on ella començarà a tenir relacions tant amb homes com amb dones que continuaran la resta de la seva vida.
Entre 1937 i 1o39 León Trotski i la seva dona, viuran exiliats a Coayacan a la casa blava de Frida i Diego, i diuen que hi va haver un afer entre el polític i la pintora.
El 1939 és divorcia de Diego, s’instal·la a la casa blava i soferta amb alcohol les seves penes i els seus dolors, és té quan exposa a França convidada per Breton i coneix a Picasso.
Desprès de la seva separació Diego i Frida, van seguir coincidint en la vida social, ell marxa a Detroit el 1940 i ella el segueix al setembre. Dos mesos després és tornaven a casar, amb un pacte basat en l’amistat, compartir despeses, continuar la relació artística i suprimir la relació sexual de la parella
De França va tornar dient allò de que pensaven que jo era surrealista, però jo no vaig pintar mai els meus somnis, vaig pintar la meva realitat.
És en aquests anys quan es fa més coneguda, fa exposicions a diverses ciutats, i va donar classes a la coneguda escola Esmeralda el 1943.
El 1950 va estar hospitalitzada durant un any. El 1953 es celebra una gran exposició seva i els metges li prohibeixen assistir, però ella arriba amb una ambulància estirada a una llitera. La llitera va ser col·locada en el mig de la galeria d’art, i ella va beure, cantar i explicar acudits tota la tarda. El mateix any per una gangrena li han d’amputar una, això la va enfonsar de nou en la depressió amb varis intents de suïcidi. En aquest temps escriu poemes als seus diaris la majoria tenen a veure amb el patiment i el dolor
El 1954 escrivia, sobre els intents de suïcidi i que l’únic que la revenja era no mancar-li a Diego, el 19 de abril i el 6 de maig era internada per intents de suïcidi.
Finalment el 13 de juliol d’aquella mateix any va morir, va ser vetllada en el Palau de les Belles Arts de Mèxic, el seu cos va ser incinerat al crematori civil de Dolores, i les seves cendres resten a la casa blava de Coayacan, que la va veure néixer i créixer i que actualment es el seu museu.
Per confluir la història d’una dona sobre la que podríem parlar molt més, afegir que com a testament ens va deixar un darrer quadre que es un oli d’una síndria tallada pintada amb colors molt vius, i les següents paraules: “Espero alegre la salida y espero no volver jamás»
Aquestes paraules tan dures, d’una dona, que conegués l’èxit, ens mostren el grau de patiment no només a nivell de dolor físic, sinó també psicològic, des de el no sentir-se esestimada per la mare a aquells cels i inferns que la va portar, malgrat les seves aventures, el seu gran amor i la seva gran passió Diego Rivera.
Per Nuria Barnes