Avui, en dones més enllà del temps i la història, parlem d’una gallega que va escriure des de novel·la a assaig, i és considerada la millor escriptora del S.XIX
Però, a més a més de tenir en compte la seva obra, la mirarem des de el prisma d’una dona avançada al seu temps i feminista, una dona que va tenir sempre clar el que volia, saltant-se si era necessari totes les regles establertes.
Va néixer a A Corunya l’any 1851 i va morir a Madrid l’any 1921, són els seus setanta anys de vida d’una gran intensitat, creativitat i sempre reivindicatius.
El fet de provenir de bona família, li va permetre adquirir un nivell cultural impossible per a la majoria de dones. Va escriure tots els gèneres, però també va ser crítica literària, periodista, traductora i catedràtica, encara que podem trobar qui nega que va ser ella qui va introduir el naturalisme francès a Espanya. Però tot això, en aquella Espanya masclista i patriarcal, només li va valer per rebre crítiques, fins i tot insults i se li va negar la entrada a la RAE, fins a tres vegades
Però res va aturar aquesta dona amb unes clares conviccions i que feia oïdes sordes al que es deia i al que s’esperava d’una dona de l’època. Als nou anys, ja escriu els primers versos i als quinze el primer conte dels més de 600, amb el títol, “Un matrimonio del S.XIX”.
Al 1868, com ella mateixa diu, es donen tres esdeveniments, que marquen la seva vida, es vesteix de llarg, es casa amb un estudiant de dret quatre anys més gran que ella, i esclata la revolució de 1868. Es casa amb 16 anys al Pazo de Meirás, propietat de la seva família, amb la revolució marxen tant el matrimoni com els pares d’ella a viatjar per Europa, el que li permet aprendre alemany i anglès, a més d’entrar en contacte amb el Krausisme i conèixer a Francisco Giner de los Ríos, amb qui la uniria ja per sempre una gran amistat.
Però d’aquesta dona tant especial, més enllà de ressaltar la seva obra, qui no s’ha llegit el meravellós “Los pazos de Ulloa”, vull ressaltar el seu caràcter de pionera. Està clar que el fet de pertànyer a una família de classe alta li va permetre el que a la majoria de dones li era negat, accedir a uns estudis, però també es va enfrontar sense cap por a tot allò que es pogués dir d’ella.
Per exemple, malgrat que el primer carnet de conduir no va ser entregat a una dona fins l’any 1925 a Catalina García González, la primera dona que va conduir un cotxe a Espanya, sense carnet i com una altra forma de protesta contra el patriarcat, va ser aquesta gallega provocadora Emilia Pardo Bazán, qui va conduir un cotxe el 1904, com una reivindicació més per la igualtat de gènere per la que sempre va lluitar.
Queda clar, amb lo dit fins ara que era una dona intel·ligent, que es va tirar a la esquena el que d’ella es pogués dir i es va centrar en la literatura on ja expressava aquests drets pels que va lluitar. Això la va convertir en la primera dona Catedràtica de Literatura de la Universitat Central de Madrid, en la primera Presidenta en la secció literària de l’Ateneu madrileny i en la primera dona corresponsal de premsa a l’estranger, concretament a Roma i París.
En la seva faceta literària, encara que la novel·la era el que menys l’atreia de tots els gèneres, i en va escriure unes quantes, i encara que de vegades se li vol treure aquest mèrit, va ser ella qui va introduir la corrent naturalista a Espanya, i es pot veure clarament al pròleg de “Un viaje de novios», que resulta imprescindible per saber el que significa el naturalisme a la seva obra, així com a una sèrie articles publicats entre 1882 i 1883 i recollits sota el nom “La cuestión palpitante»; essent la seva obra culminant dins el naturalisme la ja anomenada “Los pazos de Ulloa».
Però la seva obra literària no l’allunyava dels seus escrits en favor de la instrucció de la dona i la igualtat en drets, fins i tot ho va portar a la pràctica, separant-se del seu marit i mantenint una relació amorosa amb Benito Pérez Galdós, de la que es conserven algunes cartes, tot això en un país on no existia el divorci i de cara a la poderosa església estava en pecat.
Però cal que ens en adonem del ambient advers en el que ella va fer tot això, i és que el mateix Clarín, va dir d’ella: ‘el furor literario-uterino de Doña Emilia», i va arribar fins al punt no fer cap referència de les seves obres a la revista de la que era crític literari.
Malgrat tot i a tots, Donya Emilia Pardo Bazán, es a dia d’avui una dona reconeguda com una gran dama de les lletres, la millor del S.XIX, una gran viatgera, valenta des de la seva adolescència on arriba a enfrontar-se al seu pare per qüestions d’amor, promotora de la instrucció de la dona mitjançant la bona literatura, no les novel·letes que s’escrivien perquè continuessin sent les mestresses de casa ideals.
Per finalitzar i mostrar com està vigent encara avui dia, hi ha una obra teatral estrenada l’any passat “Furias y féminas», en la que l’argument és un seguici fantasmal compost per Emilia Pardo Bazán, Concepción Arenal y Gertrudis López Avellaneda, que es reuneixen secretament en una gran biblioteca per traçar un pla i destituir a Pérez Reverte de la Real Acadèmia Espanyola. L’objectiu està més que clar, però, i els mitjans?… Són els correctes? Tres fúries es debatran, per la qüestió moral, la justícia i la lluita pel reconeixement, que s’atorgui el mèrit a qui pertany només el mèrit i no del sexe.
I més que merescut, just aquesta setmana fa un any que era previst, però ara han començat a Madrid les obres per introduir al paviment del carrer Cervantes, al barri de les lletres de Madrid, una frase de la nostra protagonista, que serà la primera d’una dona, ja que fins ara, eren totes d’homes.