Avui, parlem d’una dona que pot ésser admirada per molts motius, en primer lloc, no va tenir una vida personal gens fàcil, la malaltia la va perseguir sempre, filla de mare soltera que pertany a la baixa noblesa i diuen que d’un capellà, fet que no s’ha pogut demostrar mai.
Els estudis sobre la seva infantesa són incerts però els més recents, parlen de que la passa amb la seva mare a Padrón i en data desconeguda es traslladen a Santiago. El que sí està clar és que amb 17 anys ja figura com a partícip de les activitats del Liceo de San Agustín. En aquella època li agradaven el dibuix, la música i la declamació , i va participar en obres teatrals per aficionats.
Es casa amb Manuel Murguia, reconegut cronista a qui coneix a Madrid, i malgrat estar ja malalta de tuberculosi, te sis fills, dels que en perd un amb dos anys, fet del que mai es recuperaria.
Donada la professió del seu marit van viure a molts llocs i encara que la seva obra era ja coneguda, que no reconeguda, sempre es va negar a assistir a actes socials.
Però el que més ens importa d’aquesta gran escriptora, diuen que la escriptora gallega més universal, es la introducció del gallec, fins aquell moment menyspreat a la literatura, amb dues obres cabdals ‘Follas novas’ i ‘Cantaires gallegos’. És per aquest fet que se la reconeix com a precursora del Rexurdimiento amb el que es posa fi a molts segles en què el gallec no s’utilitzava a la literatura. La publicació al 1863 del llibre ‘Cantaires gallegos’, suposa un esdeveniment de primer ordre en el panorama literari gallec. En ell representa la vida del poble.
Però és a ‘Follas novas’ on es destapa amb la seva darrera col·lecció de poemes en gallec, i conté la seva manera de viure la vida, la seva essència vital i el seu missatge de denúncia social.
Malgrat tot això, la seva obra no es reconeguda en el seu temps, fins que no es rescatada per la generació del 98, quan ella ja és morta doncs mor jove el 1885, als 48 anys d’un càncer d’úter. Però el que més sobta d’això, probablement produït per la melangia de falta de reconeixement, en saber que moria, va demanar als fills que a la seva mort cremessin tot lo no publicat d’ella, cosa que van fer, i quan va arribar el pare va dir: ‘Heu cremat la gloria de la vostre mare y la vostre fortuna’.
Però hi ha una faceta seva, que els que tenim més anys ens preguntem perquè mai se li ha donat la rellevància que es mereixia, i és que Rosalia de Castro també va ser una dona avançada als seus temps reclamant l’empoderament de la dona.
De Rosalia de Castro el que menys es coneix es la seva prosa, ja reptant els canons de l’època es va dedicar a una professió adjudicada exclusivament als homes, però hi ha més, darrera la seva prosa troben a una dona abanderada ja del feminisme.
El pròleg de la seva obra “La hija del mar», un dels seus llibres més intimistes, suposa tot un llegat empoderament femení i una reivindicació. Amb frases com ‘porque todavía no se les permite a las mujeres escribir sobre lo que sienten y lo que saben’ ho afirmaria en aquest llibre de 1859.
Els seus personatges femenins són sempre contraposats: o sotmesos o revelant-se contra el rol imposat. Aquestes últimes, incompreses, aïllades i censurades, vivint amb el si de convertir-se en solterones.
En el poema ‘Yo soy libre’ queda ben clara aquesta postura:
‘Cuando los señores de la tierra me amenazan con una mirada, o quieren marcar mi frente con una mancha de oprobio, yo me río como ellos se ríen y hago, en apariencia, mi iniquidad más grande que su iniquidad. En el fondo, no obstante, mi corazón es bueno; pero no acato los mandatos de mis iguales y creo que su hechura es igual a mi hechura, y que su carne es igual a mi carne. (…) Yo soy libre. Nada puede contener la marcha de mis pensamientos, y ellos son la ley que rige mi destino’
Aquestes paraules estan recollides a Lieders, un text publicat al ‘Album del Miño de Vigo’ el 1858, i el seu discurs, precoç, crític i feminista, queda plasmat com una de declaració d’intencions. Fou pionera doncs del feminisme literari a Espanya i Portugal.
Acabarem amb unes paraules de Maria Xosé Agra Gallego, en el seu article ‘Fills do mar: o feminisme da Rosalia de Castro»: ‘Hay que contemplarla con el reconocimiento de una deuda con ella, al mismo tiempo que devolviéndole su originalidad e universalidad, desmitificándola contra la manipulación que sufrió por ser mujer y escribir en gallego, sacando a la luz el patriarcalismo en la literatura»
I vull acabar amb una frase de la pròpia Rosalia de Castro que diu molt: ‘El patrimonio de la mujer son los grillos de la esclavitud».