Mujeres más allá del tiempo y la historia

CLARA CAMPOAMOR

Com començar a parlar d’una dona, que va lluitar tant perquè les dones d’aquest país tinguéssim veu?

Hi hauria tant a dir, que se`m fa difícil resumir-ho en un article amb uns cents de paraules, per això, començaré amb unes d’ella.Lla font és el diari “La verdad» de Albacete.

“Defendí en las Cortes Constituyentes los derechos femeninos. Deber indeclinable de mujer que no puede traicionar a su sexo, si, como yo, se juzga capaz de actuación, a virtud de un sentimiento sencillo y una idea clara que rechazan por igual: la hipótesis de constituir un ente excepcional, fenomenal; merecedor por excepción entre las otras, de inmiscuirse en funciones privativas del varón (…).”

I així va ser. Dona d’idees molt clares, el 1929 forma part del comitè organitzador de la Organización Liberal Socialista, passant més tard a pertànyer al grup polític Acción Republicana que posteriorment s’uniria al Partido Radical.

Junt amb Margarita Nelken i Victòria Kent, van ser les primeres dones en obtindre un escó en el primer Parlament republicà l’any 1931. Però un cop al parlament, erigida com principal defensora del vot femení (qüestió per ella principal i que la va enfrontar a Victòria Kent, que com molts d’altres del seu propi partit deien que la dona influenciada per l’església donaria vots a les dretes) no es va deixar vèncer en cap moment i per fi, i per un mínim marge de vots, es van imposar els partidaris del vot femení pel que la Constitució, aprovada per les Corts republicanes reconeixia la plena igualtat jurídica i política dels homes i les dones. I gràcies a Clara Campoamor el vot femení va tirar endavant. Així , el 1933 va ser l’any en què per primera vegada les dones van poder votar a Espanya i curiosament, tant la nostre protagonista com Victòria Kent van perdre el seu escó.

Clara Campoamor va néixer el 1888 al madrileny barri actualment conegut com Malasaña. Filla de família treballadora comença a treballar aviat, als 13 anys, ajudant a la seva mare com a modista i més tard desenvolupant altres feines. Això no va impedir que el 1924, amb 36 anys, obtingués la carrera de dret, el que demostra la tenacitat, i força d’una dona que massa sovint es va trobar sola lluitant pels drets de la dona i que fa que a causa del poc recolzament que rep del seu partit en aquest camp, abandoni el 1935 el Partit Radical. I és just en aquesta època quan és nomenada Presidenta de l’Organització Pro Infància Obrera, per atendre els nens i les nenes asturians.

Com que no troba cap partit que recolzi clarament els drets de les dones, intenta sense èxit formar un partit polític independent i després se li nega accedir al partit Izquierda Republicana.

Amb el cop d’Estat de 1936 i la derrota de la República, marxa a l’exili a França, Buenos Aires i finalment estableix la seva llar a Lausana fins la seva mort l’any 1972, ja que mai se li va permetre el seu retorn a Espanya.

Cal insistir que era tan fidel a les seves idees, entre elles que la República era l’única forma raonable de govern, que durant la monarquia va rebutjar ‘La Gran Cruz de Alfonso XII’, que altres republicans van acceptar. I no només això, durant la dictadura es va negar a acceptar un càrrec que la va fer perdre cent llocs en l’escalafó de funcionaris així com altres mèrits que se li volien donar.

Reconeguda avui en dia com una de les ‘mares’ del feminisme espanyol, ja que fins i tot va impulsar la llei de divorci, la seva figura torna a ser més vigent que mai just en un moment en què sorgeixen veus que volen tornar a tancar a les dones a les cuines.

Com a dones, no debem oblidar mai que va haver moltes altres que van lluitar i fins i tot donar la vida pels drets que ara gaudim, i que no només per nosaltres, sinó en homenatge en elles, no podem permetre ni un pas enrere.

Per Nuria Barnés