Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Cristina de Pizzano

Avui, a dones més enllà del temps i la història, parlarem de la primera escriptora professional a França, que tot i que va néixer a Itàlia, a Venècia el 1364, se la coneix més pel nom de Chiristine de Pisan, ja que la seva obra es va escriure a França, i és també coneguda com la primera protofeminista, ja que els seus tractats filosòfics, van començar amb ‘Querella días femmes’, també va ser poeta, i la seva dedicació a la literatura va ser complerta i amb ella va mantenir els seus fills.

El fet de que se la conegui amb un nom francès, és degut a que el seu pare, un prohom reconegut en diferents àrees va ser cridat a la cort francesa, el 1368 per Carles V.

Es casa jove amb un notari i secretari del rei, Etienne de Castel amb quinze anys, però queda vídua també massa ràpid, el seu marit mor a causa d’una epidèmia al 1390.

La seva forma d’expressar el dolor per la pèrdua és mitjançant la poesia, la més coneguda es ‘Soulete sui’. Amb la responsabilitat de tres fills i la mare a la esquena i havent-la deixat el marit en una relativa pobresa, decideix dedicar-se de ple a l’estudi i la escriptura, tant produint com venent, arribant a vendre cent balades en només dos anys. Encara que en un principi es dedica més a copiar i dirigir l’escriptori d’un mestre menor.

Però és amb el seu llibre escrit entre 1400 i 1403 ‘Livre de la mutacion de fortuna’, on explica la vida d’una dona que sobreviu al seu marit, on es converteix en la primera escriptora professional d’Europa. I és la gran responsabilitat que cau sobre ella, el que la porta a donar aquest pas. Encara avui se la consulta, per la seva experiència de vida, més enllà de la mitologia i les creences religioses.

En aquest context, i en la seva lluita constant contra la misogínia imperant, Cristina és considerada un antecedent del feminisme o una protofeminista com dèiem al principi.

Altres obres on es reforça la seva lluita contra el masclisme i les costums establertes, sempre deixant a la dona a un pla inferior, son: ‘Epistre au Dieu d’Amours’ 1399 i ‘Epistres du Débat sur le Demand de la Rosa’, conegut com ‘Dit de la Rosa’.

Una altre de les obres més importants, escrita entre 1404 i 1405 és ‘La Città delle Dàme’, inspirat en ‘La Città di Dio’ de Sant Agustí. En aquesta obra demostra el seu gran nivell de coneixements i cultural, i és encara avui dia, un llibre d’actualitat i fascinant, tant pel tema com per la passió que posa al escriure i que es trasllada al lector.

El seu darrer treball, va ser ‘Ditte de Johanne D’Arc’, un poemari de 1429, quan encara la protagonista era viva, i essent de fet l’únic escrit en vida d’aquesta extraordinària lluitadora.

Finalment amb 65 anys es retira a un convent, pel que la data de la seva mort no està clara, però és fixa entorn 1430.

Per acabar, i donar constància de la importància d’aquesta gran dona, mare, escriptora i precursora del feminisme, desconeguda per molts, i per si la seva història us ha despertat interès, vull que sabeu, que l’any 2010 l’actriu Estefania Sandrelli, debuta com a directora amb la pel·lícula ‘Christina Cristina’ en la que la seva filla Amanda Sandrelli, fa de protagonista.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

El Relato Caleidoscópico de Salvador Ramírez

Tras una semanas de parón retomamos el Relato Caleidoscópico de la mano de Salvador Ramírez dnado comienzo a este nuevo ciclo en la vida de Elíseo.

Como adelanté el otro día con la creacción del primer punto intermedio de la historia, a partir de ahora solo guardaré los enlaces desde el primer intermedio, en le que podreís encontrar las referencias a todo lo anterior. Y para no complicar mucho los hashtags continuaremos la numeración desde el último día, es decir, el hashtag será #RCaleidoscópico22, que usaremos tanto en el twitter del Grupo Tierra Trivium (@TierraTrivium) como en el Facebook para comentar la entrada de hoy.

Primer Intermedio (Ignacio J. Dufour García)

Elíseo estaba a punto de dormirse cuando una idea cruzó por su mente— si me duermo olvidaré lo poco que recuerdo —hizo todo lo posible por intentar mantenerse despierto sin llegar a conseguirlo.

Se despertó en una habitación deshabitada de paredes que una vez fueron blancas, en las que se intuían las sombras de los antiguos muebles que una vez la poblaron, como los retazos de recuerdos que poblaban su mente de Nuevo Humano.

Recordaba vagamente el despertar del día anterior en la que creía que era su oficina, su vagar por distintos planos de la consciencia sin estar seguro de que había sido realidad y que había sido una ensoñación.

Las marcas en tobillos y muñecas eran lo único que le podía indicar que el encuentro con 223 había sido en este plano de la realidad, pero justo esa parte del día anterior era la que se había corrompido en la mente de Elíseo.

Se levantó y un tintineo le alertó de la caída de lo que tenía en el regazo, eran el bolígrafo y hoja que asía antes de que el sueño le venciese. En el papel se intuían restos de unas palabras, «DOP F/ SU NO?» que no le decían nada.

Día 22 (Salvador Ramírez)

—Debe haber un problema de circuitos. Esto no está funcionando…

—Sí, pero no entiendo qué puede ser. Hemos revisado todo. Otros han ido bien, pero éste… De repente recuerda algo, lo mezcla con sucesos extraños, viaja a la infancia… Y esa insistente interferencia de deseo sexual con la enfermera…

Entre tanto, Elíseo, aturdido en el nuevo escenario en que se encuentra, observa desconcertado el bolígrafo y el papel recién caídos al suelo. Su cabeza es ahora un remolino de confusión. Algunas ideas vagas le rondan, vienen y van, pero no logra atrapar ninguna.

Al otro lado, mientras le observan a través de una oculta cámara, las dos mujeres continúan la conversación.

—Es comprensible, Mayda. Son cosas que forman parte de su pasado, de fantasías, no sé, juegos infantiles, pesadillas, miedos… Y el deseo erótico es más normal, si cabe. Lo hemos visto ya en otros. Son pensamientos muy arraigados. Tú lo sabes bien, se ha discutido en el equipo, el propio Plan advertía de algo así. La Gran Transformación en Nuevos Humanos no iba a ser tan sencilla.

—Ya… sí… Lo sé, Alene, lo sé. Pero aquí hay algo más. Éste se resiste, cambia con demasiada frecuencia, lucha incluso con cierta conciencia de ello. Es como si no quisiera abandonar su pasado.

En ese momento, Elíseo gritó.


La semana que viene volverán las entrevistas de La Buhardilla de Tierra Trivium y en en dos semanas volveremos a tener un nuevo relato de Elíseo.

Publicado el Deja un comentario

Dos puntos

Dos puntos

dos puntos

Hay dos puntos en tu cuerpo que se repiten y me llaman. Tu par de pupilas, las perlas de tus pechos o los dos lunares en tu hombro.

Haremos el Amor con la máxima dulzura, hasta que tu Orgasmo le dé la mano al mío y, juntos, acaricien las estrellas sin quemarse, solo derritiéndose. Mientras duermes esconderé mis versos entre tu pelo para que, cuando despiertes y salgas a la calle, el viento haga su trabajo y tú te vuelvas aún más hermosa, rodeada de poesía.

Hasta en silencio nos amamos. No necesitamos reforzar este Amor con palabras, la calma lo envuelve con el mejor color que existe, el que resulta de mezclar los tonos de nuestras miradas.

Si te quedas en mi Corazón, nunca volverás a enfermar de frío. Nos calentaremos entre apasionados escalofríos. Contigo no existe el punto y final, todos son seguidos.

 

Gracias a Tierra Trivium por abrazar mis letras.

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Rosa Parks

Avui a dones més enllà del temps i la història, parlarem d’una cosidora afroamericana que amb el gest més simple va fer que anys desprès canviés, almenys sobre el paper, la vida de tots els ciutadans nord-americans d’ètnia africana. Aquesta heroïna, de nom Rosa Parks, va incomplir una de les moltes lleis de segregació racial que en els seus temps existien als Estats Units, i no parlem del S.XIX, estem parlant de les acaballes de l’any 1955, just l’u de desembre quan ella anava asseguda a l’autobús, i la llei marcava que els negres havien de cedir-li el seient als blancs, va pujar un noi blanc i no li va dir res, però el xofer de l’autubús li va dir que s’aixeques, ella si va negar, el que després d’un “judici” li va suposar, 14$ de multa i anar a presó, Rosa Parks tenia llavors 42 anys, i no imaginava el que la seva negativa suposaria, sabia que incomplir una llei, tindria conseqüències, però no que seria l’espurna que prendria la flama del moviment americà contra les lleis discriminatòries contra els negres que existien als Estats Units, doncs malgrat la guerra de secessió, en la majoria d’Estats sudistes les coses no havien canviat massa péls avui anomenats afroamericans, només s’havien maquillat. Posaré alguns exemples d’aquestes lleis absurdes: als espais públics blancs i negres havien de seure separats o anar a lavabos diferents, el que suposava una contínua vexació contra aquests ciutadans quan de paper, els drets havien de ser els mateixos.

I va ser així com aquesta dona que pertanyia a l’Associació Nacional per l’avançament del Poble de Color va cridar l’atenció de Martin Luther King, que encara no era el líder que avuí dia recordem, i es fixes en ella, i crec, i és una opinió personal, que cap dels dos va imaginar que 54 anys després , el despatx oval de la Casa Blanca seria ocupat per un afroamericà, nascut a Hawai i de nom Barak Hussein Obama, essent els seus dos noms d’origen àrab, d’on procedeix i viu el seu pare.

Però, per què el cas de Rosa Parks va significar tant, quan hi havia precedents com els de Claudette Colvin aquell mateix any, o inclòs el de Ida B Wells 71 anys abans?

Molt senzill, perquè encara que alguns volen negar-ho era una activista cansada de que es trepitgessin els seus drets, no una cosidora cansada, i això va fer que el aleshores desconegut reverend metodista, Martin Luther King, comencés junt amb ella unes protestes i boicot contra els autobusos d’Alabama de 382 dies, que portarien a la Cort Suprema dels Estats Unit a declarar que la segregació racial en els transports anava contra la constitució del país.

I el moviment pels drets civils dels negres ja no es va aturar, Alabama, va ser el motor, el fet de que quasi la meitat de la població no utilitzes autubús suposava la ruïna de la companyia, i en guanyar aquesta batalla, sabedor del seu poder molts ciutadans més es van anar unint als grups i a la lluita pels drets civils, en la que tothom recorda a King, encara més pel fet de que fos assassinat o el moviment ‘Black power’ més radical de Malcolm X, i així els anys seixanta es van unir les protestes contra la guerra de Vietnam i les dels drets civils de la població negra d’Estat Units, a la que si van unir blancs i diuen que va ser font d’inspiració pel maig del 1968 a Europa.

El cas és que un no va fer esclatar la pólvora i que aquesta correria com una traca fins els nostres dies, perquè la lluita, malgrat els drets sobre el paper, no ha acabat, segueix existint el racisme a tots els nivells i a tot el món, el Ku Kux Clan segueix viu, tant com per a donar suport a la ultradreta en les eleccions d’abril, continuen morint molts joves negres a mans de la policia, i any rere any, veiem a les notícies grans manifestacions a diferents ciutats per la mort d’un jove afroamericà a mans de la policia sense causa justificada.

He volgut parlar de Rosa Parks, perquè al seu gest, masses li han volgut treure importància, dona i negra, l’espurna que portar a aconseguir els mateixos drets, aImenys sobre el paper de negres i blancs al país més poderós del món?

Ella va seguir la resta de la seva vida unida a la lluita, fins i tot a la campanya d’un candidat blanc i demòcrata a la presidència i va morir de mort natural a 2005 havent rebut les màximes condecoracions civils dels Estats Units, inclosa la medalla d’or del Congrés.

Però la raça humana no canvia, els colors tenen més o menys importància en funció del poder econòmic, en el cas dels musulmans els pobres que venen en patera són moros, els del petroli àrabs, o, si és futbolista és argelí, o si corre molt marroquí.

Dins de tots nosaltres hi ha una quantitat més o menys gran d’uns envers els altres. I tot això em recorda una gran pel.lícula carregada de grans actors, Sidney Pottier Katherine Hepburn o Spencer Tracy, suposo que la majoria la coneixeu ‘Endevina qui ve a sopar aquesta nit”, però a la que hi ha dos personatges secundaris meravellosos, la típica mami negra de les famílies amb poder econòmic com és el cas, protagonitzada per una meravellosa actriu Isabel Stanford en el paper de Tilli i un actor ja entrat en anys, que representa que és el capellà de confiança i íntim amic de la família, Cecil Kellaway, en el paper de Monsenyor Ryan.

No vull acabar aquest article, sense recordar que cap al 1988, un company meu d’universitat va fer de Monsenyor, quan sa germana que estudiava a l’URSS, portava a sopar al seu promès a casa, del que els pares ho sabien tot menys que era fill del vicepresident de Mali, i per tant negre.

Si tots repassem la nostra consciència en més o menys grau trobarem aquest punt racista, i si la repassem més, serà pels diners, que ens adonem comte que veiem més o menys el color, ètnia, religió… dels nostres congèneres, perquè tots som Sapiens Sapiens, encara que, i vaig a fer una mica de Mafalda, a alguns només se’ls hi suposa, com el valor a l’antic i obligatori servei militar.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

El pasado ha pasado

El pasado ha pasado

el pasado ha pasado

No sabía lo muerta que vivía hasta que te conocí. El tiempo llegaba a destiempo cuando intentaba esbozar mi risa exhausta. Mis días eran tan oscuros como buscar una salida con los ojos cegados, como el café más solo o con más mala leche. Y cuando me decidía a levantar mis párpados, el tono marrón de mi mirada parecía mal coloreado, como si la tristeza hubiera echado por tierra mis sueños.

Me gustaría cambiar de papel y escribir mis versos sobre tu piel. Besayunar contigo, sobre todo si llueve, la melodía de las nubes es lo que a mi Alma mueve. Que mi género musical favorito es la canción de los latidos de tu Corazón, que me resbala que se me acuse de haber perdido la razón.

No eres una aguja en un pajar. Eres la flor superviviente de la soledad, la luz que no deja de brillar, la sonrisa que anima a otras a brotar, la mirada junto a la que apetece volar.

Contigo, todos mis inviernos son primavera.

 

Gracias a Tierra Trivium por abrazar mis letras.

Publicado el Deja un comentario

Javier Joya visita La Buhardilla de Tierra Trivium

Javier Joya visita La Buhardilla de Tierra Trivium

Esta semana tenemos el placer de contar en La Buhardilla de Tierra Trivium con Javier Joya autor de las novelas Esperanza de Sangre y Paula X, la joven con el síndrome del corazón roto, recientemente publicada por el Grupo Tierra Trivum, así como de relatos entre los que se puede destacar El Pederasta publicado en la antología Premios Literarios Fusionarte. Podeís seguirle en Twitter (@Javi_Joya)

Ignacio J. Dufour García: Es un placer contar con tu presencia en La Buhardilla de Tierra Trivium, para charlar de tu última novela publicada, que formará un biología con tu siguiente novela, y de tu carrera literaria, ¿desde cuándo escribes? ¿Por qué?

Javier Joya: Empecé a escribir en el 2017, más o menos. La verdad es que mi contacto con la narrativa fue algo… digamos que «poético», me inspiró una película: El ladrón de palabras.

IJDG: En relación a la escritura… ¿en qué te beneficia tu profesión actual? ¿En qué te perjudica?

JJ: El ser policía y centrarme a escribir novela policíaca, negra o criminal (de momento), me da muchas ventajas a la hora de crear historias, por el simple hecho de ser conocedor de cómo funciona el sistema policial, judicial y palpar la realidad desde la perspectiva delincuencial.

La escritura ha creado en mí, una especie de adicción, y con ello, la reducción de mis horas de sueño y algún que otro reproche de mi mujer: «¿Otra vez estás escribiendo?».

IJDG: Nos gustaría saber cuál es el libro de literatura española independiente que más te ha gustado. ¿Qué te llevó a su lectura?

JJ: La última raya del escritor Javier Jorge Urbano. El libro me lo dejó un amigo y reconozco que me gustó la historia y el cómo la escribió.

IJDG: ¿Qué motivación necesitan los españoles para leer? ¿Por qué estamos por debajo de la media? Se aceptan ideas…

JJ: Leer tiene este poder: «Ver el mundo con otros ojos y desde otras perspectivas». Así que, la lectura tiene un alto componente empático que a la vez nos hace mejores seres humanos; por ello, me gusta decir que leer nos enriquece en sentimientos y emociones, y, nos aleja de lo analógico, mecánico y digital. ¿Hay algo más motivador que intentar ser mejor persona?

No hay que mirar ninguna estadística para saber que cada vez se le dedica menos tiempo a la lectura, sólo hay que viajar en un vagón de tren para ser consciente de ello. Demasiadas distracciones, un amplio ocio invitando dosis de euforia y… el gran peligro de la humanidad (para mí): el móvil; un «arma» que nos roba tiempo y anula los sentidos.

Creo que una forma amena y divertida de coger el hábito de leer, es apuntarte a un club de lectura, una manera de compartir momentos literarios, de hacer amigos e incluso ser tú mismo el propulsor para leer un libro. De esta forma, al igual que te apuntas a un gimnasio con el objetivo de fortalecer tu cuerpo, haces lo mismo en un club de lectura, solo que haces gimnasia cerebral…

IJDG: En relación a Paula X… ¿por qué una temática tan dura?

JJ: En esta historia me he inspirado en tres palabras: empatía, resiliencia y amor. He querido de esta forma representar a una víctima de acoso escolar, para que todos aquellos que leyeran el libro fueran conscientes que el bullying va más allá de lo físico y emocional… va directo al alma.

IJDG: Inspirada en hechos reales o fruto de la imaginación.

JJ: El acoso escolar, existe; el narcotráfico, existe; la prostitución, existe; la maldad, existe y… el amor, existe. El cóctel final es fruto de mi imaginación.

IJDG: ¿Cuál es la escena que más te gusta de tu libro? ¿Y la que menos?

JJ: Cuando «Javier» lee una poesía en el tanatorio, no es que sea esta la escena que más me guste, sino la que más me emociona. Respecto a la que menos, diré que una escena del capítulo 26, pero por su dureza.

IJDG: ¿Cuánto tiempo tardaste en escribirla?

JJ: Nueve meses, más o menos.

IJDG: ¿Te imaginas escribiendo poesía o comedia?

JJ: Escribo poesía pero es muy cotidiana. Estoy a siglos luz de los genios poetas que fueron bendecidos con el don de escribir con el alma. Sobre la comedia, ni me lo planteo; rotundamente, no.

IJDG: ¿Qué expectativas tienes sobre tu ópera prima?

JJ: El haber sido capaz de escribir este libro, ha hecho que rebosara mi orgullo. Pensar que algún día mis hijas puedan decir «esto lo ha escrito mi padre»… me emociona. Así que, con humildad y sin ser demasiado atrevido, si llegase a vender mil libros, para mí sería un éxito personal…, y no pido nada más que no sea salud.

Tras esta interesante charla con Javier Joya, le invitamos a visitar la Buhardilla de Tierra Trivium para hablar de la segunda parte de Paula X y confiamos en que ese día podamos celebrar que la primera parte haya llegado al millar de ejemplares vendidos.

La semana que viene vuelve el Relato Caleidoscopio con el primer texto tras el primer intermedio.

Publicado el Deja un comentario

Le daría con un libro en la cara

Le daría con un libro en la cara

le daría con un libro en la cara

Le daría con un libro en la cara a todos los que se ponen gafas solo para aparentar ser más intelectuales.

Le daría con un libro en la cara a quien mira por encima del hombro a los demás y nunca se enferma de tortícolis.

Le daría con un libro en la cara a quien ha cerrado su mente por vacaciones y no sabe dónde dejó la llave.

Le daría con un libro en la cara a los ciegos de Corazón, a los que desprecian al diferente sin razón, a los que viven tan estirados como una exclamación.

Le daría con un libro en la cara a los que caminan por la calle con la cara embutida en el teléfono, como si ansiasen encontrar el sentido de sus vidas.

Le daría con un libro bien gordo en la cara a los que no aprecian el placer de un papel con su olor y optan por el libro electrónico.

Le daría con un libro en la cara a los que viven sin vivir, a los que prefieren ahogarse en una existencia hueca hasta morir, a los que corren por sus días solo para fingir…

¡Qué a gusto me quedaría dándoles con un libro en la cara a todos ellos! Y, a veces, también a mí.

 

Gracias a Tierra Trivium por abrazar mis letras.

Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Frida Kahlo

FRIDA KAHLO

Aquesta setmana he escollit una dona, a la que admiro profundament tant com ésser humà com per la seva obra. D’ella destacaria la capacitat de lluita contra tot i tots y la enorme sensibilitat amagada per un vel de passió en tot el que feia. Va ser tant ella, que potser aquesta sigui la clau de ser de les poques pintures reconegudes al llarg de la història i com tota una icona feminista i per molts la millor pintora del s.XX, quelcom, que estic gairebé segura que a ella l’importaria ben poc.

Neix un dia de juliol de 1907 a Coayacan, Mèxic, filla de Matilde una mare que li presta poca atenció, criada per una nana amb la que apareix a un dels seus quadres, volcà el seu amor en el seu pare Guillermo, fotògraf de professió i que segons ella, marcarà la seva obra.

Però si hi ha un fet que marca la vida d’aquesta dona, és la malaltia i la superació de la mateixa, malgrat que al final, portes a terme alguns intens de suïcidi i el seu gran amor.

A la edat de sis anys contrau poliomielitis, malaltia que la té nou mesos al llit, amb la que comença a conèixer que es el dolor i li deixa una cama més prima i una lleugera coixera, que l’apartarà una mica dels seus companys.

Sent una joveneta, ja sent gran admiració per Diego Rivera al que observa al 1922 mentre punts el mural del Amfiteatre Simón Bolívar de la Escola Nacional Preparatòria.

Però això seria abans de l’aconteixament que marcaria per sempre la seva vida i a la llarga seria la raó de la seva obra i probablement la conduiria a una mort massa jove.

El 17 de Setembre de 1925, Frida pateix un greu accident quan un tramvia xoca contra l’autobús en el que viatjava b el seu xicot Alejandro Gómez Arias. En aquest accident pateix gravíssimes lesions, ja que queda aixafada contra un mur, triple fractura de columna fractura de clavícula i triple fractura pélvica , fet que en un futur agreujarà els seus alts i baixos d’estat d’ànim al no poder ser mare i tenir dos avortaments. Va patir més lesions al peu, a la cama trencada en dotze parts, pel que va viure b fortíssima dolors tota la vida, i d’aquí sorgeix una de les seves frases més conegudes: “Pies para que los quiero si tengo alas pa’ volar”.

Frida abans de l’accident mostrava degut a la seva poliomielitis, més interès per l’esport que per l’art; però degut a la seva llarga convalescència, va demanar que li instal·lessin un mirall sobre el llit i li van fabricar un cavallet per poder pintar estirada. En aquest moment comencen a néixer els seus autoretrats i que mostren el seu complexa món psicològic, que es reflexa en la seva obra, de la que el propi André Breton queda enamorat i la inclou en el món del surrealisme portant-la fins i tot a exposar a París, ella torna totalment indignada b aquells intel·lectuals, afirmant contundentment que ella no pinta somnis, pinta realitats.

El que si està clar és que en la seva personalitat, més enllà del dolor, s’hi barregen altres característiques molt pròpies, d’una banda els grans coneixements antropològics i arqueològics del seu país el que fa que sempre vesteix-hi amb roba molt ètnica arrelada a la pròpia cultura i tradicions mexicanes, al igual passa amb els avalaria i els pentinats. D’altea banda, el seu feminisme que fa que mai és feliç i les celles i el llavi superior, era ara més polígama i mantenia relacions tant amb dones com amb homes, i finalment als seus cuadres apareix molt els anomenats “exvotos” dins del que es la imaginària mexicana i una de les formes més comuns dins de l’art popular mexicà, i ho fa per donar al desenvolupament narratiu de la seva obra, representant de forma sintètica els elements més significatius i de major càrrega expressiva.

Un exemple clar de la fusió entre el seu món personal i la imaginària popular, és el quadre que pinta després del seu segon avortament a Estats Units, “ Henry Ford Hospital” 1932. Però on millor queda representat l’ús dels “exvotos”, és justament al cuadres del seu accident on es pot veure un tramvia i in autobús que s’han estampat, una noia estirada a terra i com flotant una imatge de la Verge dels Dolors, la peça és diu “Retablo”.

El seu primer autoretrat, és de 1926, i és un regal pel qui havia estat el seu promès, Alejandro Gómez qui està amb ella el dia del fatídic accident, li va regalar recuperar el seu afecte i que la recordes, i darrera va escriure en alemany: “Avui és sempre encara”, aquí és on aprèn a reforçar els successos de la seva vida i els sentiments que li produeixen.

Al 1927 ja havia fet diversos retrats i freqüentava assíduament vigents polítics, intel·lectuals i artístics on va conèixer a Julio Antonio Melià in comunista cubà i la seva dona, la fotògrafa Tina Modotti, les dues és van fer bones amigues i Tina portava sovint a Frida a reunions del partit comunista al que finalment es va incorporar.

El 1928 és troba al gran amor de la seva vida, l’home que més va estimar i odiar a la seva vida. Van coincidir en vàries reunions on anàvem amb Tina, mai va parlar amb ell, però in día és va incorporar on estaven pintant in mural, per ensenyar-li algunes de les seves obres i ell va quedar fascinat i la va animar a, continuar i va ser convidat sovint a casa dels Kahlo Calderón.

El 1929 és casen i la seva relació és basa en amor, aventures b d’altres persones, creativitat i odi.

El 1930 queda abraçada per primer cop i te que avortar fet que la marcarà moltíssim. Degut a la feina de Diego viuen als Estats Units entre 1931 i 1934 al 1932 quan es traslladen a Detroit és quan pateix el segon avortament i pinta el quadre esmentat anteriorment.

El 1933 tornen a Mèxic la parella és complementa perfectament malgrat les seves relacions extramatrimonials, de les que Diego en te moltes, però hi ha una en concret que marcarà i destrossarà a Frida, la que te amb la seva germana petita Cristina i és aquí on ella començarà a tenir relacions tant amb homes com amb dones que continuaran la resta de la seva vida.

Entre 1937 i 1o39 León Trotski i la seva dona, viuran exiliats a Coayacan a la casa blava de Frida i Diego, i diuen que hi va haver un afer entre el polític i la pintora.

El 1939 és divorcia de Diego, s’instal·la a la casa blava i soferta amb alcohol les seves penes i els seus dolors, és té quan exposa a França convidada per Breton i coneix a Picasso.

Desprès de la seva separació Diego i Frida, van seguir coincidint en la vida social, ell marxa a Detroit el 1940 i ella el segueix al setembre. Dos mesos després és tornaven a casar, amb un pacte basat en l’amistat, compartir despeses, continuar la relació artística i suprimir la relació sexual de la parella

De França va tornar dient allò de que pensaven que jo era surrealista, però jo no vaig pintar mai els meus somnis, vaig pintar la meva realitat.

És en aquests anys quan es fa més coneguda, fa exposicions a diverses ciutats, i va donar classes a la coneguda escola Esmeralda el 1943.

El 1950 va estar hospitalitzada durant un any. El 1953 es celebra una gran exposició seva i els metges li prohibeixen assistir, però ella arriba amb una ambulància estirada a una llitera. La llitera va ser col·locada en el mig de la galeria d’art, i ella va beure, cantar i explicar acudits tota la tarda. El mateix any per una gangrena li han d’amputar una, això la va enfonsar de nou en la depressió amb varis intents de suïcidi. En aquest temps escriu poemes als seus diaris la majoria tenen a veure amb el patiment i el dolor

El 1954 escrivia, sobre els intents de suïcidi i que l’únic que la revenja era no mancar-li a Diego, el 19 de abril i el 6 de maig era internada per intents de suïcidi.

Finalment el 13 de juliol d’aquella mateix any va morir, va ser vetllada en el Palau de les Belles Arts de Mèxic, el seu cos va ser incinerat al crematori civil de Dolores, i les seves cendres resten a la casa blava de Coayacan, que la va veure néixer i créixer i que actualment es el seu museu.

Per confluir la història d’una dona sobre la que podríem parlar molt més, afegir que com a testament ens va deixar un darrer quadre que es un oli d’una síndria tallada pintada amb colors molt vius, i les següents paraules: “Espero alegre la salida y espero no volver jamás”

Aquestes paraules tan dures, d’una dona, que conegués l’èxit, ens mostren el grau de patiment no només a nivell de dolor físic, sinó també psicològic, des de el no sentir-se esestimada per la mare a aquells cels i inferns que la va portar, malgrat les seves aventures, el seu gran amor i la seva gran passió Diego Rivera.


Per Nuria Barnes

Publicado el Deja un comentario

El Relato Caleidoscópico Primer Intermedio

Primer Intermedio de El Relato Caleidoscópico de Tierra Trivium

Como ya empezaba a picar el gusanillo de volver a tener el destino de Elíseo en mis manos, aprovechando que ya han pasado los primeros veintiún fragmentos de esta poliedrica historia y que el veintidos es mi número, voy a jugar un poco. Y que mejor forma de hacerlo que creando un punto de inflexión en la historia, a partir del cual los autores son libres de tener en cuenta los veintiun textos anteriores, pero necesariamente tendrán que tener en cuenta este texto y los que le sucedan hasta que dentro de veintiun autores lleguemos a otro punto de inflexión como los puntos de salvado de los videojuegos.  En consecuencia este relato no usará el hashtag  sino que inaugurará una nueva serie de hashtag #RCaleidoscópicoPI, que usaremos tanto en el twitter del Grupo Tierra Trivium (@TierraTrivium) como en el Facebook para comentar la entrada de hoy.

Rompiendo la tradición solo voy a recopilar los enlaces a las entradas anteriores, antes de dar paso a mi texto, y las proximás semanas solo se incluirán los enlaces posteriores a este.

Día 1 (Ignacio J. Dufour García)

Día 2 (Marta Sánchez Mora)

Día 3 (Rosario Curiel)

Día 4 (Dolores Ordóñez Pérez)

Día 5 (José Jesús García Rueda)

Día 6 (Ana Vigo)

Día 7 (Ana Boyero)

Día 8 (Juanjo Ramírez Mascaró)

Día 9 (Laura Orens)

Día 10 (Miguel Rodríguez)

Día 11 (Lara Fernández R.)

Día 12 (Paqui Ortega)

Día 13 (Juan Manuel Sánchez Moreno)

Día 14 (Jordi Rosiñol)

Día 15 (Estibaliz Burgaleta)

Día 16 (Marina Ezama Botas)

Día 17 (Eduardo S. Aznar)

Día 18 (Jacobo Feijóo)

Día 19 (Patricia Martín Rivas)

Día 20 (Sara Levesque)

Día 21 (Alberto Blanco Rubio)

Primer Intermedio (Ignacio J. Dufour García)

Elíseo estaba a punto de dormirse cuando una idea cruzó por su mente— si me duermo olvidaré lo poco que recuerdo —hizo todo lo posible por intentar mantenerse despierto sin llegar a conseguirlo.

Se despertó en una habitación deshabitada de paredes que una vez fueron blancas, en las que se intuían las sombras de los antiguos muebles que una vez la poblaron, como los retazos de recuerdos que poblaban su mente de Nuevo Humano.

Recordaba vagamente el despertar del día anterior en la que creía que era su oficina, su vagar por distintos planos de la consciencia sin estar seguro de que había sido realidad y que había sido una ensoñación.

Las marcas en tobillos y muñecas eran lo único que le podía indicar que el encuentro con 223 había sido en este plano de la realidad, pero justo esa parte del día anterior era la que se había corrompido en la mente de Elíseo.

Se levantó y un tintineo le alertó de la caída de lo que tenía en el regazo, eran el bolígrafo y hoja que asía antes de que el sueño le venciese. En el papel se intuían restos de unas palabras, «DOP F/ SU NO?» que no le decían nada.


La semana que viene volverán las entrevistas de La Buhardilla de Tierra Trivium y en en dos semanas volveremos a tener un nuevo relato de Elíseo.

Publicado el Deja un comentario

A tu lado

A tu lado

a tu lado

Tú y yo somos capaces de reinventar las estaciones del año…

Quiero Inviernos a tu lado para hacernos el Amor en una suave alfombra de color níveo al lado de la chimenea y dos copas de vino. Para que cada vez que la lluvia aumente su fuerza, yo me aproveche de ello y robe tus gemidos más profundos, Amándonos muy deprisa para entrar en calor. Sí, quiero Inviernos a tu lado.

Quiero Otoños a tu lado. ¡Imagínatelos! Caminando abrazadas por un sendero lleno de hojas secas que nos invitan a recostarnos sobre ellas para Amarnos con ternura, tan suaves como el vuelo de cada una de ellas cuando regresan a los brazos de su Madre… la Tierra. Sí, quiero Otoños a tu lado.

Quiero Veranos a tu lado. Quiero su calor en tu piel de tono bronceado, en tus pechos sudados, en tu espalda y tus labios censurados, sentir en mi lengua tu sabor salado, viajar entre tus piernas y fundirme con tu fuego rizado, pasar un cubito de hielo y templar tus labios excitados… Sí, quiero Veranos a tu lado.

Quiero Primaveras a tu lado. Serán los días en que más me esfuerce por conquistarte. Días rebosantes de colores en los que nuestros sueños rebrotarán. Aprenderemos a exprimirnos cada gemido lamiéndonos los besos, descubriendo nuestras más íntimas vertientes, bebiendo de nuestra agua más dulce, de nuestro néctar más vivo, haciéndonos el Amor para florecer. Sí, quiero Primaveras a tu lado.

Sí, quiero Amarte todo el año.

 

Gracias a Tierra Trivium por abrazar mis letras.