Autor: Nuria Barnes

by Nuria Barnes

De Marlene Dietrich són moltes les coses a dir o destacar, la seva vida es pot enfocar de moltes maneres, el que està clar, és que aquesta berlinesa va fruir d’ una vida molt longeva, 91 anys de vida, que van començar al 1901 i van acabar a París al 1992.
Podríem començar amb unes paraules que li va dedicar Ernest Hemingway quan li va escriure una vegada: “La mort és quelcom que a tu no et concerneix, Marlene. Tu ets immortal”. I de fet així ha estat, filla de una família benestant, va aprendre a tocar l’anomenat “xerrac cantant”, gràcies a Igo Sym, un músic bavar que és va emperrar en ensenyar-li a temperar una gran tira de metall que es tocava amb una arc de truges greixades i emetia una música lànguida i planyívola. D’aquí a una gran carrera com a violinista, només hi va haver un pretext de lesió al canell, i una inscripció a la escola teatral del prestigiós Max Reinhardt al segon intent, i que va suposar un enfrontament obert amb la seva mare.
Aquesta dona es pot considerar una persona avançada als seus temps doncs les seves aficions més conegudes són, a banda de tocar la ja esmentada serra musical, i cuinar pels seus amants, tenir relacions sexuals amb homes i dones, es diu fins i tot que va compartit una de les seves amants amb Greta Garbo.
Va viure i va morir com va voler, i això no era fàcil en aquells anys, però el seu posat davant la càmera ja ho deia tot d’ella, com a personatge i com a ésser humà. Sense tenir el que s’anomena una bellesa clàssica, omplia amb els seus ulls i tot un conjunt diferent de mirades, que penetraven en qui la contemplava fins i tot a la gran pantalla, i el seu posat que sempre tenia un punt reptador més o menys marcats.
Aquest posat ja li venia de la més tendra joventut, en aquell Berlín del anys 20, que va definir Bertolt Brecht com “una meravellosa aventura, desbordant de coses amb el gust més espantós… Però quant fast!” i ella era el personatge ideal per aquell moment, algú que havia anat a l’escola amb una nos de plomons o un barret cridaner o inclòs un gos que arrossegava lànguidament, encaixava com una peça de puzle en aquell Berlín dels nous teatres, els cabarets, els cafès d’artistes, les festes salvatges, i la prostitució als carrers, en aquella ‘Babel del món, com la va definir Stefan Zweig, i així va començar la seva carrera teatral Marlene Dietrich, diuen que amb més obstinació que facultats, i malgrat això va tenir una llarga carrera cinematogràfica i està considerada la novena millor actriu de la història.
És va estrenar al cinema alemany amb una breu intervenció a Tragèdies d’amor, dirigida per Joe May, i la seva aparició no hagués estat més que una anècdota de no haver conegut al rodatge al que seria el seu únic marit i pare de la seva filla María, del que mai no és va separar , malgrat la seva incomptable quantitat d’amants, Rudolf Sieber.
Com hem dit abans a més d’un crític no se li va escapar la caiguda d’ulls i el posat d’aquesta gran actriu encara que apareixen en petits papers, a segon pla, de dona coqueta o de vida alegra. Tampoc passava desapercebuda a la nit berlinesa, en una fotografia d’aquella època se la pot veure en un club de dones, amb un esmòquing d’home i no va passar desapercebut el sensual tango que va ballar amb Carol Noher.
Cal a dir que van ser uns anys de petits papers, molts amants, alguns sonats, que van fer que el seu marit empentat inclòs per ella, prengués el mateix camí, i visquessin molt temps separats, anys de viatges junts amb els seus respectius amants, però sempre li reservava uns dies per Nadal el que va fer que sempre fossin amics. En aquella època va intervenir en 16 pel·lícules i unes quantes obres teatrals i a alguns crítics no se’ls va escapar que podia ser una següent Greta Garbo amb la seva actitud somnàmbula i aquella mirada amb els ulls mig tancats.
Encara que molts estan d’acord en que el director Joseph von Sternberg va ser qui va crear la Marlene Dietrich dona fatal, ell mateix assegurava que la màgia ja estava en ella de forma letal, afegint que no li va donar res que no tingués, només va fer ressaltar tot allò que ja tenia perquè ho pogués veure tothom.
La seva gran pel·lícula, la que tothom relaciona amb el seu nom és ‘El ángel azul’ i el seu paper el de la cabaretera Lola-Lola, que acaba arrossegant a la degradació a l’honrat professor Rath. Aquí és va crear un gran binomi en el que ella inclòs semblava la seva criada proveint-lo constantment de tot el que necessitava, arribant a no oposar cap resistència al domini del director en la seva actuació. Amb ell va aprendre a il·luminar el seu rostre, a traçar una línia plantejada sobre el seu nas, col·locar un focus sobre el seu cap que incidís sobre la línia per reduir l’amplitud del seu nas eslau “Sense tu, jo no sóc ningú” li escriuria moltes vegades.
I realment va ser amb el seu pigmalion i firmant per la Paramount, deixant per “uns mesos” marit i filla a Berlín, que va fer de tot, per aconseguir ser la gran estrella de Hollywood que volia ser. Amb la seva disciplina prussiana es va aprimar 15 quilos, es va deixar extreure els queixals del seny, cosa que sempre va negar, va accentuar la seva pal·lidesa, i és va depilar les celles com Greta Garbo. Les seves excentricitats seguien, però amb aquest binomi director actriu entre 1930 i 1935 es van filmar set títols memorables: El ángel azul, Mateixos, Fatalidad, El expreso a Shangai, La venus rubia, Capricho Imperial i El diablo és una mujer.
El barroquisme del director, ple de fetitxismes i escenaris exòtics, va contribuir a engrandir la llegenda de la Dietrich, que ja no podria passar sense pells, plomes, joies i maquillatges sofisticats. Cabareteres, vampiresses, espies i dones aventureres amb una clara ambigüitat sexual la portaran a un corraló sense sortida quan els espectadors es van cansar de les actrius de mirada caiguda del anys 30.
Mentre treballava amb Sternberg, el seu marit i la seva filla es van traslladar a Califòrnia, però la seva llista d’afers no va mai disminuir incloent noms com Gary Cooper, Mercedes de Acosta, Greta Garbo o Edith Piaff. De fet hi han unes paraules d’ella en una de les seves pel·lícules que la defineixen bé, a ‘El expreso a Shangai: “Necesité muchos hombres en mi vida para convertirme en Shangai Lili”. I quan se la criticava per la seva bisexualitat tranquil·lament responia:’ A Berlín importa poc si és home o dona. Fem l’amor amb qualsevol que ens sembli atractiu”.
Després de trencar amb Sternberg va rodar amb diversos directors però els crítics coincideixen que només hi ha dues pel·lícules en què es deixi d’interpretar a ella mateixa, ‘Arizona’ on interpreta a una madura noia de Saloon i a una petita col·laboració a ‘Sed de mal’ de Orson Welles, interpretant una gitana endevinadora.
Declarada anti nazi va demanar fins i tot la nacionalitat nord-americana i al 1943, abandona la seva carrera, es vesteix de militar i va a animar a les tropes nord-americanes a la primera línia de foc. Curiosament la seva cançó Lili Marlene, és va convertir en un símbol pels soldats de tots dos bàndols. Va conviure amb els soldats a primera línia i animar íntimament als generals Patton i Gavin, va patir bombardejos, va passar un pulmonia i quasi se li congelen les mans a les Àrdenas. Tot això li valer que al 1947 li fos concedida la Medalla de la Llibertat, la més alta condecoració civil que es donava als Estats Units.
A finals dels 50, s’instal·la a París i es dedica a donar concerts. Però aquesta gran dona es va saber enfrontar a tot menys a envellir i quan els miralls de casa seva li van començar a tornar una imatge que no volia veure retornada va baixar totes les persianes i no va tornar a sortir mai més
Va declarar:” Mai estic sola” i va viure entre els records del que va ser, fins que va morir l’any 1992 i va ser enterrada a la seva ciutat de naixement, perquè va tornar a sentir-se berlinesa en contemplar la caiguda del mur.
Gran actriu, dona avançada als seus temps, mai va amagar res ni tenir por de res, curiosament, només va tenir por d’ella mateixa, quan el seu rostre va deixar de ser el que el cinema, Steinberg i ella mateixa havien creat.

bye Nuria Barnes

De Marlene Dietrich són moltes les coses a dir o destacar, la seva vida es pot enfocar de moltes maneres, el que està clar, és que aquesta berlinesa va fruir d’ una vida molt longeva, 91 anys de vida, que van començar al 1901 i van acabar a París al 1992.
Podríem començar amb unes paraules que li va dedicar Ernest Hemingway quan li va escriure una vegada: “La mort és quelcom que a tu no et concerneix, Marlene. Tu ets immortal”. I de fet així ha estat, filla de una família benestant, va aprendre a tocar l’anomenat “xerrac cantant”, gràcies a Igo Sym, un músic bavar que és va emperrar en ensenyar-li a temperar una gran tira de metall que es tocava amb una arc de truges greixades i emetia una música lànguida i planyívola. D’aquí a una gran carrera com a violinista, només hi va haver un pretext de lesió al canell, i una inscripció a la escola teatral del prestigiós Max Reinhardt al segon intent, i que va suposar un enfrontament obert amb la seva mare.
Aquesta dona es pot considerar una persona avançada als seus temps doncs les seves aficions més conegudes són, a banda de tocar la ja esmentada serra musical, i cuinar pels seus amants, tenir relacions sexuals amb homes i dones, es diu fins i tot que va compartit una de les seves amants amb Greta Garbo.
Va viure i va morir com va voler, i això no era fàcil en aquells anys, però el seu posat davant la càmera ja ho deia tot d’ella, com a personatge i com a ésser humà. Sense tenir el que s’anomena una bellesa clàssica, omplia amb els seus ulls i tot un conjunt diferent de mirades, que penetraven en qui la contemplava fins i tot a la gran pantalla, i el seu posat que sempre tenia un punt reptador més o menys marcats.
Aquest posat ja li venia de la més tendra joventut, en aquell Berlín del anys 20, que va definir Bertolt Brecht com “una meravellosa aventura, desbordant de coses amb el gust més espantós… Però quant fast!” i ella era el personatge ideal per aquell moment, algú que havia anat a l’escola amb una nos de plomons o un barret cridaner o inclòs un gos que arrossegava lànguidament, encaixava com una peça de puzle en aquell Berlín dels nous teatres, els cabarets, els cafès d’artistes, les festes salvatges, i la prostitució als carrers, en aquella ‘Babel del món, com la va definir Stefan Zweig, i així va començar la seva carrera teatral Marlene Dietrich, diuen que amb més obstinació que facultats, i malgrat això va tenir una llarga carrera cinematogràfica i està considerada la novena millor actriu de la història.
És va estrenar al cinema alemany amb una breu intervenció a Tragèdies d’amor, dirigida per Joe May, i la seva aparició no hagués estat més que una anècdota de no haver conegut al rodatge al que seria el seu únic marit i pare de la seva filla María, del que mai no és va separar , malgrat la seva incomptable quantitat d’amants, Rudolf Sieber.
Com hem dit abans a més d’un crític no se li va escapar la caiguda d’ulls i el posat d’aquesta gran actriu encara que apareixen en petits papers, a segon pla, de dona coqueta o de vida alegra. Tampoc passava desapercebuda a la nit berlinesa, en una fotografia d’aquella època se la pot veure en un club de dones, amb un esmòquing d’home i no va passar desapercebut el sensual tango que va ballar amb Carol Noher.
Cal a dir que van ser uns anys de petits papers, molts amants, alguns sonats, que van fer que el seu marit empentat inclòs per ella, prengués el mateix camí, i visquessin molt temps separats, anys de viatges junts amb els seus respectius amants, però sempre li reservava uns dies per Nadal el que va fer que sempre fossin amics. En aquella època va intervenir en 16 pel·lícules i unes quantes obres teatrals i a alguns crítics no se’ls va escapar que podia ser una següent Greta Garbo amb la seva actitud somnàmbula i aquella mirada amb els ulls mig tancats.
Encara que molts estan d’acord en que el director Joseph von Sternberg va ser qui va crear la Marlene Dietrich dona fatal, ell mateix assegurava que la màgia ja estava en ella de forma letal, afegint que no li va donar res que no tingués, només va fer ressaltar tot allò que ja tenia perquè ho pogués veure tothom.
La seva gran pel·lícula, la que tothom relaciona amb el seu nom és ‘El ángel azul’ i el seu paper el de la cabaretera Lola-Lola, que acaba arrossegant a la degradació a l’honrat professor Rath. Aquí és va crear un gran binomi en el que ella inclòs semblava la seva criada proveint-lo constantment de tot el que necessitava, arribant a no oposar cap resistència al domini del director en la seva actuació. Amb ell va aprendre a il·luminar el seu rostre, a traçar una línia plantejada sobre el seu nas, col·locar un focus sobre el seu cap que incidís sobre la línia per reduir l’amplitud del seu nas eslau “Sense tu, jo no sóc ningú” li escriuria moltes vegades.
I realment va ser amb el seu pigmalion i firmant per la Paramount, deixant per “uns mesos” marit i filla a Berlín, que va fer de tot, per aconseguir ser la gran estrella de Hollywood que volia ser. Amb la seva disciplina prussiana es va aprimar 15 quilos, es va deixar extreure els queixals del seny, cosa que sempre va negar, va accentuar la seva pal·lidesa, i és va depilar les celles com Greta Garbo. Les seves excentricitats seguien, però amb aquest binomi director actriu entre 1930 i 1935 es van filmar set títols memorables: El ángel azul, Mateixos, Fatalidad, El expreso a Shangai, La venus rubia, Capricho Imperial i El diablo és una mujer.
El barroquisme del director, ple de fetitxismes i escenaris exòtics, va contribuir a engrandir la llegenda de la Dietrich, que ja no podria passar sense pells, plomes, joies i maquillatges sofisticats. Cabareteres, vampiresses, espies i dones aventureres amb una clara ambigüitat sexual la portaran a un corraló sense sortida quan els espectadors es van cansar de les actrius de mirada caiguda del anys 30.
Mentre treballava amb Sternberg, el seu marit i la seva filla es van traslladar a Califòrnia, però la seva llista d’afers no va mai disminuir incloent noms com Gary Cooper, Mercedes de Acosta, Greta Garbo o Edith Piaff. De fet hi han unes paraules d’ella en una de les seves pel·lícules que la defineixen bé, a ‘El expreso a Shangai: “Necesité muchos hombres en mi vida para convertirme en Shangai Lili”. I quan se la criticava per la seva bisexualitat tranquil·lament responia:’ A Berlín importa poc si és home o dona. Fem l’amor amb qualsevol que ens sembli atractiu”.
Després de trencar amb Sternberg va rodar amb diversos directors però els crítics coincideixen que només hi ha dues pel·lícules en què es deixi d’interpretar a ella mateixa, ‘Arizona’ on interpreta a una madura noia de Saloon i a una petita col·laboració a ‘Sed de mal’ de Orson Welles, interpretant una gitana endevinadora.
Declarada anti nazi va demanar fins i tot la nacionalitat nord-americana i al 1943, abandona la seva carrera, es vesteix de militar i va a animar a les tropes nord-americanes a la primera línia de foc. Curiosament la seva cançó Lili Marlene, és va convertir en un símbol pels soldats de tots dos bàndols. Va conviure amb els soldats a primera línia i animar íntimament als generals Patton i Gavin, va patir bombardejos, va passar un pulmonia i quasi se li congelen les mans a les Àrdenas. Tot això li valer que al 1947 li fos concedida la Medalla de la Llibertat, la més alta condecoració civil que es donava als Estats Units.
A finals dels 50, s’instal·la a París i es dedica a donar concerts. Però aquesta gran dona es va saber enfrontar a tot menys a envellir i quan els miralls de casa seva li van començar a tornar una imatge que no volia veure retornada va baixar totes les persianes i no va tornar a sortir mai més
Va declarar:” Mai estic sola” i va viure entre els records del que va ser, fins que va morir l’any 1992 i va ser enterrada a la seva ciutat de naixement, perquè va tornar a sentir-se berlinesa en contemplar la caiguda del mur.
Gran actriu, dona avançada als seus temps, mai va amagar res ni tenir por de res, curiosament, només va tenir por d’ella mateixa, quan el seu rostre va deixar de ser el que el cinema, Steinberg i ella mateixa havien creat.

Avui parlarem d’una dona amb una vida molt peculiar des de petita i de gran lluitadora pels drets socials des de molt jove. La seva implicació en el moviment anarquista, ha fet fins i tot que alguns l’anomenin com ‘La pasionaria anarquista’.
Però anem al principi perquè la seva infantesa ja no és com la dels altres nens, neix a Madrid el 12 de febrer de 1905, filla de dos anarquistes catalans processats vàries vegades per les seves idees llibertaries. Uns pares peculiars fundadors de les revistes ‘La revista blanca’ i “Tierra y libertad’. Els seus pares eren Juan Montseny i Teresa Mañé coneguts en el món llibertari com Federico Drames y Soledad Gustavo.
La Frederica no va anar a l’escola, va ser la seva mare, mestre, qui li va impartir els estudis, tot i amb això, estudia la carrera de Filosofia i lletres a Barcelona. D’aquesta manera un fort sentit de la llibertat, impregna tots els seus estudis, i ja amb dotze anys comença a participar amb els seus pares, acompanyant a sons pares en l’activitat militant, mítings i manifestacions, però sobre tot, qui marca el seu ideari és la seva mare, qui li transmet les idees de llibertat personal, poder de decisió i elecció de la forma de vida, del seu pare va recollir el pensament d’estendre l’educació a tots els grups socials que era l’eix fonamental per a l’alliberació d’homes i dones.
Tot aquest aprenentatge la porta a conèixer a personatges com Salvador Seguí, El noi del sucre, el sindicalista del moment, i a Lluís Companys que després seria president de la Generalitat, més tard conèixer la Àngel Pestaña, i amb tots ells compartiria els convulsos moments pre cop d’Estat i guerra civil.
Es te coneixement de dues obres, escrites quan era molt jove, la primera amb quinze anys Peregrina de amor i una altra sobre la Barcelona obrera, La tragèdia d’un poble, que ella mateixa va cremar.
Amb 17 anys i amb el pseudònim de Blanca Montsant, comença la seva col·laboració amb la premsa anarquista. Amb divuit anys, ingressa a la CNT (Confederació Nacional del treball), la gran central anarquista de l’època, afiliant-se a Cerdanyola al ram d’oficis varis. És en aquest moment, quan l’Àngel Pestaña li ofereix treballar en el diari Solidaritat Obrera on tindria al seu càrrec la secció de Relleus socials.
També s’incorpora a l’òrgan directiu de la Revista Blanca, òrgan teòric de l’anarquisme espanyol fins l’any 1936, revista en la que a la seva primera època, fins 1905, col·laboren, escriptors com Unamuno, Clarín, Baroja, Pérez Galdós o Pablo Iglesias. És aquí on es dóna a conèixer, juntament amb una revista setmanal de sàtira El luchador.
Des de 1932, FEDERICA comença a participar en moltes gires per tot el país, divulgant les idees sindicalistes i revolucionàries.
El 1933 neix la seva primera filla, Vida, fruit de la seva relació amb l’anarquista Germinal Iglesias. Però això no l’allunya de les seves tasques de divulgació i d’escriptora. Va escriure uns 50 relats a la Revista Blanca, recollits com: La novela ideal i La novela libre i és en dos d’aquest relats: La victòria y El hijo de Clara, on aborda el problema de la llibertat femenina que va marcar tota la seva vida i la seva obra, fet que es veu molt clar en la novel·la autobiogràfica, La indomable.
Membre de la FAI, el moviment més radical dintre de l’anarquisme, va mantenir un gran enfrontament dialèctic amb els més moderats anomenats Treintistes, mantenint postures més properes a García Oliver, Ascaso i Durruti.
I és just en aquest moment on te que prendre la decisió més dura, Largo Caballero li proposa entrar al seu govern per aturar el cop i la guerra i ella es troba en mig dels més radicals que pressionen perquè no ho faci i el més moderats per que accepti. Finalment es converteix en la primera dona ministra d’Espanya, encara que hi ha qui ho porta més enllà i diu que d’Europa e inclòs del món.
Ostenta el ministeri de Sanitat i Assistència social, entre el 5 de novembre de 1936 i el 17 de març de 1937. Malgrat que la situació de guerra i de lluites dins el propi govern feien difícil qualsevol decisió, va promulgar mitjançant decret la llei d’avortament i és va dedicar als refugiats.
El 26 de gener de 1939 tota la família Montseny marxa cap a l’exili francès, però allà tampoc ho va tenir fàcil fugint del nazis que anaven ocupant territori francès, però malgrat tot el 1942 és detinguda, i es lliura de les presons espanyoles pel fet de estar embarassada, el que no la lliure de estar un temps a presó, i en aquest any neix la seva filla Blanca.
Desprès de l’alliberament de França la família s’instal·la a Tolouse, però fins la democràcia a Espanya el 1977 no pot tornar a Espanya, fet que no està clar si va arribar a fer, finalment, mor a Tolouse el 14 de gener de 1994 als 88 anys.
Però cal a dir que ni un instant de la seva vida, deixa l’nactivitat política de la forma que sigui i deixa molta obra publicada, molta dedicada a la dona, com són els titols: Mujeres en la carcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Heroinas (1964), El éxito. Pasión i muerte de los españoles en el exilio (1969), i les que es consideren les seves memòries Mis primeres 40 años, que apareix al 1987, quan contava ja 80 anys. I no val oblidar que es ella junt amb el seu company Germinal Església qui fonda el setmanari L’Espoir.
Fins aquí la vida d’una dona que neix lluitant i no deixa de fer-ho fins l’últim instant, per aquí segons paraules de la seva filla Vida, la lluita es sempre davant de tot i només la marca la mort de la seva altra filla. Un exemple de lluita fins les darreres conseqüències, un exemple que avui més que mai les dones hem de conèixer per seguir lluitant pels nostres drets.

Avui, parlem d’una dona que pot ésser admirada per molts motius, en primer lloc, no va tenir una vida personal gens fàcil, la malaltia la va perseguir sempre, filla de mare soltera que pertany a la baixa noblesa i diuen que d’un capellà, fet que no s’ha pogut demostrar mai.
Els estudis sobre la seva infantesa són incerts però els més recents, parlen de que la passa amb la seva mare a Padrón i en data desconeguda es traslladen a Santiago. El que sí està clar és que amb 17 anys ja figura com a partícip de les activitats del Liceo de San Agustín. En aquella època li agradaven el dibuix, la música i la declamació , i va participar en obres teatrals per aficionats.
Es casa amb Manuel Murguia, reconegut cronista a qui coneix a Madrid, i malgrat estar ja malalta de tuberculosi, te sis fills, dels que en perd un amb dos anys, fet del que mai es recuperaria.
Donada la professió del seu marit van viure a molts llocs i encara que la seva obra era ja coneguda, que no reconeguda, sempre es va negar a assistir a actes socials.
Però el que més ens importa d’aquesta gran escriptora, diuen que la escriptora gallega més universal, es la introducció del gallec, fins aquell moment menyspreat a la literatura, amb dues obres cabdals ‘Follas novas’ i ‘Cantaires gallegos’. És per aquest fet que se la reconeix com a precursora del Rexurdimiento amb el que es posa fi a molts segles en què el gallec no s’utilitzava a la literatura. La publicació al 1863 del llibre ‘Cantaires gallegos’, suposa un esdeveniment de primer ordre en el panorama literari gallec. En ell representa la vida del poble.
Però és a ‘Follas novas’ on es destapa amb la seva darrera col·lecció de poemes en gallec, i conté la seva manera de viure la vida, la seva essència vital i el seu missatge de denúncia social.
Malgrat tot això, la seva obra no es reconeguda en el seu temps, fins que no es rescatada per la generació del 98, quan ella ja és morta doncs mor jove el 1885, als 48 anys d’un càncer d’úter. Però el que més sobta d’això, probablement produït per la melangia de falta de reconeixement, en saber que moria, va demanar als fills que a la seva mort cremessin tot lo no publicat d’ella, cosa que van fer, i quan va arribar el pare va dir: ‘Heu cremat la gloria de la vostre mare y la vostre fortuna’.
Però hi ha una faceta seva, que els que tenim més anys ens preguntem perquè mai se li ha donat la rellevància que es mereixia, i és que Rosalia de Castro també va ser una dona avançada als seus temps reclamant l’empoderament de la dona.
De Rosalia de Castro el que menys es coneix es la seva prosa, ja reptant els canons de l’època es va dedicar a una professió adjudicada exclusivament als homes, però hi ha més, darrera la seva prosa troben a una dona abanderada ja del feminisme.
El pròleg de la seva obra “La hija del mar”, un dels seus llibres més intimistes, suposa tot un llegat empoderament femení i una reivindicació. Amb frases com ‘porque todavía no se les permite a las mujeres escribir sobre lo que sienten y lo que saben’ ho afirmaria en aquest llibre de 1859.
Els seus personatges femenins són sempre contraposats: o sotmesos o revelant-se contra el rol imposat. Aquestes últimes, incompreses, aïllades i censurades, vivint amb el si de convertir-se en solterones.
En el poema ‘Yo soy libre’ queda ben clara aquesta postura:
‘Cuando los señores de la tierra me amenazan con una mirada, o quieren marcar mi frente con una mancha de oprobio, yo me río como ellos se ríen y hago, en apariencia, mi iniquidad más grande que su iniquidad. En el fondo, no obstante, mi corazón es bueno; pero no acato los mandatos de mis iguales y creo que su hechura es igual a mi hechura, y que su carne es igual a mi carne. (…) Yo soy libre. Nada puede contener la marcha de mis pensamientos, y ellos son la ley que rige mi destino’
Aquestes paraules estan recollides a Lieders, un text publicat al ‘Album del Miño de Vigo’ el 1858, i el seu discurs, precoç, crític i feminista, queda plasmat com una de declaració d’intencions. Fou pionera doncs del feminisme literari a Espanya i Portugal.
Acabarem amb unes paraules de Maria Xosé Agra Gallego, en el seu article ‘Fills do mar: o feminisme da Rosalia de Castro”: ‘Hay que contemplarla con el reconocimiento de una deuda con ella, al mismo tiempo que devolviéndole su originalidad e universalidad, desmitificándola contra la manipulación que sufrió por ser mujer y escribir en gallego, sacando a la luz el patriarcalismo en la literatura”
I vull acabar amb una frase de la pròpia Rosalia de Castro que diu molt: ‘El patrimonio de la mujer son los grillos de la esclavitud”.

Dicen que de amor ya no se muere, de cualquier tipo de amor, y estoy de acuerdo; se muere de pena.
La pena es un parásito minúsculo que no conocemos al nacer, pero con los días, los meses, los años, va ocupando nuestro cuerpo en menor o mayor medida, asentándose, regodeándose, a veces es como un puñetazo en el estómago, otras como un puñal en el corazón.
Mientras vida es un coro de voces cantando que tu puedes, mientras tú, consciente de la carcoma de tus órganos, sabes que el final se acerca, y a ratos incluso lo anhelas, para poder descansar.
Porque la pena, no tiene compasión, es un bloqueo que se siente en el estómago, en el corazón, en la garganta, y en su inmisericorde existir, a veces hasta llorar te impide, y entonces, el dolor te abarca entera, y ves a la parca navegando por sus grutas, con el remo, acercándose a ti.
No, de amor no se muere, se muere de la pena, por cada latigazo de odio, que quién amas estalla en ti.

Neus Català I Pallejà, va morir aquesta setmana als 103 anys d’edat. Va ser una activista antifeixista, membre de les joventuts del PSUC, Partit Socialista Unificat de Catalunya, que era més o menys l’equivalent al PCE Partit Comunista d’Espanya, durant la guerra civil, en què va desembocar el cop d’Estat del General Franco.
Posteriorment, va pertànyer al Partit dels i les comunistes de Catalunya, Esquerra Unida i Alternativa. Una dada curiosa, es que va néixer el 6 d’Octubre però en formar-se els arxius de l’Ajuntament de Barcelona, la seva padrina la va posar com nascuda el 15 de Juny, data que és va utilitzar per celebrar els seus 100 anys.
Ella neix a la comarca del Priorat, però quan comença la guerra civil, es trasllada a Barcelona, i el 1939, creua la frontera francesa pels Pirineus amb 180 nens orfes de la Colònia de las Acacias, on es trobaven els anomenats nens de Negrín, que estaven al seu càrrec.
Un cop a França, col·laborar amb les activitats de la resistència als nazis, centralitzat a casa seva la transmissió i recepció de missatges, armes i documentació i amagant refugiats polítics. Però in apotecari de Parlar, la va denunciar als nazis i va ser detinguda junt amb el seu marit , el 1943.
Primer va ser reduïda i maltractada a Llemotges, i l’any 1944 va ser traslladada a Revensbrück on va ser obligada a treballar en la indústria armamentística, que era un camp de concentració nazi per dones, on ella i un grup conegudes com ‘les gandules’ és dedicaven a boicotejar la fabricació, fent un prejudici important.
Va aconseguir sobreviure, i el més important és el seu testimoni sobre les pitjors atrocitats humanes, i vaig a reproduir unes paraules seves que són aclaparadores:
‘“Vull veure-ho tot.
Veure per poder-ho explicar.
Explicar a tothom el que els meus ulls han vist. Perquè és un deure.
Perquè he sobreviscut i tinc un deure moral vers les dones, les grans oblidades, que van morir als camps de la mort.
El meu pare em deia de petita: «No abaixis mai els ulls per ningú, mai».
Ho vaig voler mirar tot, i mai, mai, mai, vaig plorar davant d’un nazi. Era la meva manera de resistir. Jo només plorava a les nits, perquè les nits eren eternes, l’insomni,.. Els nazis em van prendre la son, però no em van prendre la llibertat ni la vida.”
Al camp de concentració de Ravensbrück, a 90km de Berlín hi havia registrats 132.000 dones i nens, 20.000 homes i 1.000 adolescents. Hi van morir 92.000 persones.
Posteriorment la van traslladar al camp de Holleischen, en conjunt va sobreviure 15 mesos als camps de la mort com ella els anomenava.
Però això no la va aturar, desde l’exi va seguir lluitant contra el franquisme i difonen t el que havia vist i viscut.
Els seus records, estàn enregistrats en el llibre ‘Un cel de plom’ escrit per Carme Martí, amb autèntiques lliçons de vida, convertides en una història que no pots deixar de llegir.
A part de no plorar mai davant d’un nazi, recorda com un si va plorar, quan ella i el seu primer parit és van creuar en uns trens que anaven en direcció oposada, i és van dir de tot, tot el que aquell moment infinit en la memòria de la Neus ha quedat per sempre. D’altres banda, deia, que les parelles que sobrevivien tots dos, no podien seguir junts, perquè és veien com germans. I és que als camps de la mot van conèixer l’infern, però també la solidaritat i la germanor sense límits.
Altre mal tràngol que va tenir que passar, es que com la resta de dones va ser esterilitzada, però anys més tard, miraculosament va tenir dos fills que viuen a França.
Té un llibre publicat, ‘De la resistència y la deportación: testimonis de mujeres españolas. Memorial de mujeres españolas en la segunda guerra mundial’
Els darrers anys de la seva vida, els ha passat en un geriàtric, del poble del Priorat on va néixer, Guiamets, on va morir el passat 13 d’abril.
No em vui estendre més, en les situacions de la Neus al camp de concentració, queda clar, que va ser una dona molt forta i lluitadora mentre les forces van poder aguantar.
Però en l’article d’avui, i com homenatge a tots els que van passar pels camps de la mort, van morir o van sobreviure; us vull explicar una història personal. Per circumstàncies de la vida, la mara de la millor amiga de la germana i amiga meva, es italiana, i quan jo era petita, ells sempre és referien als avis en italià el nono i la nona, quan el veia a ell, tan alt, tan prim, hi havia quelcom en ell, que em cridava l’atenció, caminava en un altre món, el saludables i llavors et responia sempre amb un somriure. Anys més tard, vaig saber que era Auswitch, que era un partisano, un lluitador contra el feixisme de Mussolini i els seus camises negres, i que per aquest motiu, ell havia estat en el que per vergonya del ‘ésser humà’ és un dels llocs amb més assassinats en més poc temps, ell és va salvar, perquè el dia que li tocava morir, els americans van alliberar el camp.
Mai he oblidat ni el seu rostre ni la seva cara, mai ho he parlat amb ningú de la seva família, però crec que cada matí, aquell home, en veure reflexat el seu rostre al mirall, només podia veure el rostre de la mort.
Per això l’he inclòs a aquest article, perquè encara hi ha gent, que té la gosadia de negar la veritat històrica

Caterina d’Aragó, fila d’Isabel I de Castella i Ferran d’Aragó, ha sigut una de les dones, que sent filla de la dona més poderosa d’Europa, ha passat a la història com la dona repudiada d’Enric VIII d’Anglaterra , sobretot gràcies al cinema i la seva fascinació pel personatge d’Ana Bolena, que pel seu tràgic final, entre d’altres coses, va condemnar la reina suposadament lletja a la foscor.
Però la història, sovint és ingrata amb les grans dones que han ocupat llocs distingits per qualsevol raó, o bé arraconant-les o bé buscant la foscor per donar llum al personatge masculí que tinguessin més proper, i el de Caterina d’Aragó, és un cas més.
Aquesta gran dona, no ho va tenir mai fàcil, nascuda a Alcalá de Henares el 1485, era la petita de cinc germans, va rebre el nom de la seva àvia Caterina de Lancaster, casada amb Enric III de Castella. Als tres anys la van prometre amb Artur, príncep de Gal.les, el germà gran d ‘Enric, sabia llegir i escriure als 6 anys, parlava francès i llatí, però curiosament, no li van ensenyar l’anglès.
El 1501, amb 16 anys, inicia un llarg i dur camí cap Anglaterra, on l’esperava Artur amb 14 anys. D’aquesta aliança, l’avariciós sogre, volia un descendent mascle que perpetués la dinastia dels Tudor. Però Artur amb una salut dèbil, mor amb setze anys de tuberculosi, segons unes fonts i de càncer de testicles, segons altres fonts.
Caterina es queda sola, en un niu de corbs on les ànsies de poder omplen el seu voltant d’enganys i intrigues. Obté la dispensa papal per no consumació del matrimoni, i així va poder ser promesa amb Enric VIII, després d’un altre pacte econòmic, però ell només tenia onze anys i van trigar en casar-se. Sobreviure a tot el que succeïa en una cort plena d’interessos contraposats i lluites internes va ser la seva primera heroïcitat.
Finalment es casa amb Enric VIII, un cop mort el seu sogre, i es va convertir en Katherine the Queen. Ell tenia divuit anys i ella vint-i-tres, però Enric era tot el contrari al seu germà, ple de salut, fort, i un gran esportista. Com a parella s’entenien prou bé, es respectaven, es divertien, s’admiraven intel·lectualment, i tenien un projecte comú, tenir fills mascles.
Però, aquest projecte, va ser just la perdició de la reina, desprès de sis embarassos i de parir dos nens que van morir prematurament, va néixer Maria, la hereva de la corona que li va acabar arravatant Isabel.
Caterina va conviure amb el rei durant vint-i-tres anys, els mateixos que tenia quan es van casar, i governant tota sola, mentre el rei és passava el temps en guerra permanent amb França.
Ella sola va organitzar tres exèrcits i va dirigir la guerra contra Escòcia, que va guanyar, va ser una reina estimada i popular, i no només per això; en aquest cas de nou ens trobem davant de una protofeminista, ja que Caterina o Katherine, que era una dona intensa, apassionada en totes les seves facetes, coherent amb les seves creences, va ser una gran humanista, que parlava a més del castellà, el català, el gallec i les llengües abans esmentades, l’anglès i el flamenc.
Aquest humanisme, és pot veure en la correspondència que mantenia amb personalitats humanistes del moment com, Isabel de Requesens, virreina de Nàpols, Beatriu de Chiaromonte, reina d’Hungria, o Lluís Vives, una de les grans figures de l’ humanisme europeu amb qui va mantindre una gran amistat, i on es pot veure, com desenvolupa tot el seu potencial reivindicant el paper de la dona a la societat. Per aquest motiu, és reconeguda la seva figura com la que inicià el feminisme a Anglaterra, juntament amb Thomas Moore, la personalitat més destacada de l’ humanisme anglès.
Però van ser aquestes les raons de que no morís decapitada com Ana Bolena? Realment no. Són diversos els factors que fan sobreviure a Caterina, per un cantó, la seva oposició a l’anul·lació del matrimoni, que guanya al tribunal de la Rota, i que dona peu a un punt d’inflexió a la història d’Anglaterra, el naixement de la església anglicana, d’altra banda, Enric VIII, no volia enfrontar-se al poderós Carles V nebot de la reina, i fins i tot hi ha fons que diuen que el rei, sentimental i un punt desequilibrat, sempre se la va estimar, malgrat tots els matrimonis posteriors, i Caterina, acollença a la resolució de la Rota, sempre es va considerar reina d’Anglaterra, encara que desprès del divorci quedés confinada al castell de Kimboldton, o a diversos castells. També la relació entre Caterina i María, mare i filla, varia depenent de les fonts, però si la història ja de per se està plena d’enigmes, versions i visions, quan es tracte de dones més.

Malintzin, Malinalli, La Malinche o Donya Marina, sí, aquest són 4 dels noms pels que es coneix aquesta dona amb una història molt controvertida. L’únic que està clar, és que ha passat a la història com a traïdora del seu poble, com si hi haguessin oportunitats quan ets venut com esclau.
La història de Malintzin, haig que reconèixer que m’ha fascinat sempre, porto més de vint anys buscant un llibre que està descatalogat i que em van deixar, i com jo els torno, d’aquí la meva cerca.
Són moltes les fonts que es poden consultar i alhora són de vegades contradictòries, tant és així, que com són moltes les consultades i els articles llegits, us faré una reconstrucció que és la que personalment a mi em sembla més verídica.
Malitzin, va néixer al voltant de 1500, hi ha qui aventura a donar la data exacta I diu que és 1502, a l’antiga capital Olmeca de Coatzacoalcos, el que avui seria Veracruz. Per aquells no coneixedors de manera profunda de la història de l’Amèrica Precolombina, cal a dir que el poble asteca, un poble de guerrers, va arrasar amb gairebé tots els pobles preexistents per construir el seu Imperi.
Pertanyia a una família noble, el seu pare, era governant de la regió de Painala, tot semblava que aniria bé, però a la mort del seu pare, la seva mare contrau matrimoni amb un altre senyor de la zona, i és just aquí on les versions canvien, uns diuen que queda amb l’àvia paterna, cega, però que l’omple de coneixements de tota mena fins la seva mort, i que és llavors quan es venuda per la mare com esclava. L’altre versió diu que està amb la mare, fins que te el seu primer fill, un nen, amb el seu segon marit, al que van fer hereu de tot, i que aprofitant la mort d’una nena del poble i a la nit, la van vendre a uns mercaders. Aquests a la vegada la van vendre com esclava a uns comerciants maies al mercat de Xicalanco, els quals van acabar per vendre-la al senyor de Potochán, qui a la seva vegada, el 1519, se l’entregaria a Hernán Cortés, amb d’altres dinou donzelles més.
Com comprendreu, la vida de Malinalli, durant tots aquets anys no és gens senzilla, i aquí seria massa llarg d’explicar, però, sobreviu gràcies a tot el que havia après de la seva àvia.
Arribem ara al període pel que és més coneguda la nostra protagonista, la seva relació amb el conqueridor extremeny Hernan Cortés. Primer de tot, hem de esclarir que la entrega d’aquestes dones, és deguda al costum asteca de viatjar amb dones que els cuinessin, i en veure que aquella gent no en portaven els hi van oferir per a les feines domèstiques, però moltes també van acabar com a concubines. Tant mateix, cal afegir, que Cortés abans d’acceptar-les, va fer que totes fossin batejades, més que per motius religiosos, per complir l’ordre castellana, que permetia mantenir relacions de concubins entre persones cristianes i solteres. Al dia següent, en un improvisat altar presidit per una verge i una creu, Mallinali va rebre el nom de Donya Marina, diuen que degut a la seva bellesa, i Cortés que era casat li va entregar a un parent seu llunyà Alonso Hernández Portocarrero.
Però aquesta cessió no duraria massa temps, ja que cinc dies més tard van embarcar per arribar a San Juan de Ulúa, era un Divendres Sant, i mentre alçaven el campament, van arribar emissaris de Moctezuma, emperador asteca, per saber que volien. Cortés va cridar un capellà que sabia maia, perquè havia estat molts anys en aquell territori, Jerónimo de Aguilar, però l’idioma que parlaven aquells emissaris era el naualt, el seu idioma propi, i ràpidament, es van donar compte que Donya Marina el parlava perquè era el idioma dels seus pares, igual que el maia que era l’idioma dels senyors de Potochán.
Segons un cronista de l’època, Cortés parlava amb Aguilar, aquest amb Mallinali, que alhora parlava amb els emissaris asteques, i desprès es feia el procediment a l’inrevés.
Aquest sistema de traducció va ser primordial pels avançaments de Cortés, ja que es va poder comunicar amb els indígenes de la zona, enemics de Moctezuma i els asteques, que els havien arrasat, va conèixer la realitat interna de cada grup i es va poder fer aliats amb un front comú, derrotar l’Imperi Asteca i a Moctezuma.
Això, va canviar radicalment la vida de Malinalli, ja que pels seus fidels serveis de traductora, li va prometre grans regals i que la casaria per fer-la lliure. Però el conqueridor no es va quedar només amb això, no es pot certificar el que diu un cronista de l’època que “era més bella que una deessa”, perquè només hi ha esbossos, no retrats, però en tot cas, Cortés no va trigar en fer-la la seva amant, uns diuen que aprofitant que Portocarrero havia sigut reclamat a Espanya i d’altres diuen que és el mateix Cortés qui se’n desfà d’ell amb la excusa de que ha de portar una carta.
La col·laboració entre Donya Marina i Hernán Cortés va ser tant estreta, que els indígenes van anomenar a Cortés com Malinche, tal com diu el cronista Díaz del Castillo, li deien el capità de Marina i per abreviar Malinche.
El paper d’una dona, que va anar sobrevisquent com podia a tot el que la vida l’enfrontava, va ser decisiu en la victòria de Cortés sobre el poderós Imperi Asteca, ja que en batalles com Cholula, va ser decisiu quan els va informar dels plans de rebel·lió dels indígenes, que una dona li havia confessat.
Un cop a Technotitlant, va haver de traduir els complicats discursos que Cortés li feia a Moctezuma, emperador dels asteques, sobre els fonaments dels cristianisme i el vassallatge que li devien a Carles V.
Durant l’anomenada nit trista, per la fugida que van fer els espanyols, va quedar-se a la rereguarda i la primera preocupació de Cortés va ser com estaven els seus traductors. Finalment a la batalla final, el seu paper convencent als indígenes sotmesos a l’Imperi asteca va ser decisiu per aconseguir la victòria, i un cop aconseguida, reclamar l’or que havien de pagar als vencedors.
Desprès de la victòria, Cortés s’instal·la amb ella a Coyocan, una localitat propera, i tenen un fill a qui anomenen Martin, com el pare del conqueridor. Però poc després arriba la dona de Cortés i ell compleix la seva paraula de casar-la perquè aconsegueixi la llibertat i ho fa amb un Hidalgo anomenat Juan Jaramillo i li entrega les hisendes de Huilotlan i Tetiquipac. Això va ser molt mal vist pels espanyols, però ell havia de complir el que havia promès
Però els seus camins és tornaran a juntar, quan ella fins i tot estant embarassada l’acompanya a Hondures on hi ha una revolta i de nou fa d’intèrpret per deixar-ho tot clar. Allà es produeix una trobada entre Donya Marina, la seva mare i els seus germans, que es presenten temorosos de represàlies, i ella en un gest que demostra la seva qualitat humana fa el contrari, els omple de presents.
A la tornada d’Hondures, els camins de Donya Marina i Cortés se separen definitivament, i ella mor molt jove poc temps desprès, sense el seu fill Martin, que va quedar sota la tutela de Juan Altamarino, però primer dona a llum a una nena a la que li posarà el nom de María. La data i la causa no són clares, es creu que va ser cap a 1929 o bé per la verola que va acabar amb la vida de milers d’indígenes, ja que era una malaltia portada pels espanyols o degut a la duresa del viatge a Hondures, estant embarassada. El que està clar és que Malitzin, Malinalli, la Malinche o Donya Marina, amb les seves traduccions va ser la clau per conquerir Mèxic molt més fàcilment del que hagués estat sense ella.

Avui, en dones més enllà del temps i la història, parlem d’una gallega que va escriure des de novel·la a assaig, i és considerada la millor escriptora del S.XIX
Però, a més a més de tenir en compte la seva obra, la mirarem des de el prisma d’una dona avançada al seu temps i feminista, una dona que va tenir sempre clar el que volia, saltant-se si era necessari totes les regles establertes.
Va néixer a A Corunya l’any 1851 i va morir a Madrid l’any 1921, són els seus setanta anys de vida d’una gran intensitat, creativitat i sempre reivindicatius.
El fet de provenir de bona família, li va permetre adquirir un nivell cultural impossible per a la majoria de dones. Va escriure tots els gèneres, però també va ser crítica literària, periodista, traductora i catedràtica, encara que podem trobar qui nega que va ser ella qui va introduir el naturalisme francès a Espanya. Però tot això, en aquella Espanya masclista i patriarcal, només li va valer per rebre crítiques, fins i tot insults i se li va negar la entrada a la RAE, fins a tres vegades
Però res va aturar aquesta dona amb unes clares conviccions i que feia oïdes sordes al que es deia i al que s’esperava d’una dona de l’època. Als nou anys, ja escriu els primers versos i als quinze el primer conte dels més de 600, amb el títol, “Un matrimonio del S.XIX”.
Al 1868, com ella mateixa diu, es donen tres esdeveniments, que marquen la seva vida, es vesteix de llarg, es casa amb un estudiant de dret quatre anys més gran que ella, i esclata la revolució de 1868. Es casa amb 16 anys al Pazo de Meirás, propietat de la seva família, amb la revolució marxen tant el matrimoni com els pares d’ella a viatjar per Europa, el que li permet aprendre alemany i anglès, a més d’entrar en contacte amb el Krausisme i conèixer a Francisco Giner de los Ríos, amb qui la uniria ja per sempre una gran amistat.
Però d’aquesta dona tant especial, més enllà de ressaltar la seva obra, qui no s’ha llegit el meravellós “Los pazos de Ulloa”, vull ressaltar el seu caràcter de pionera. Està clar que el fet de pertànyer a una família de classe alta li va permetre el que a la majoria de dones li era negat, accedir a uns estudis, però també es va enfrontar sense cap por a tot allò que es pogués dir d’ella.
Per exemple, malgrat que el primer carnet de conduir no va ser entregat a una dona fins l’any 1925 a Catalina García González, la primera dona que va conduir un cotxe a Espanya, sense carnet i com una altra forma de protesta contra el patriarcat, va ser aquesta gallega provocadora Emilia Pardo Bazán, qui va conduir un cotxe el 1904, com una reivindicació més per la igualtat de gènere per la que sempre va lluitar.
Queda clar, amb lo dit fins ara que era una dona intel·ligent, que es va tirar a la esquena el que d’ella es pogués dir i es va centrar en la literatura on ja expressava aquests drets pels que va lluitar. Això la va convertir en la primera dona Catedràtica de Literatura de la Universitat Central de Madrid, en la primera Presidenta en la secció literària de l’Ateneu madrileny i en la primera dona corresponsal de premsa a l’estranger, concretament a Roma i París.
En la seva faceta literària, encara que la novel·la era el que menys l’atreia de tots els gèneres, i en va escriure unes quantes, i encara que de vegades se li vol treure aquest mèrit, va ser ella qui va introduir la corrent naturalista a Espanya, i es pot veure clarament al pròleg de “Un viaje de novios”, que resulta imprescindible per saber el que significa el naturalisme a la seva obra, així com a una sèrie articles publicats entre 1882 i 1883 i recollits sota el nom “La cuestión palpitante”; essent la seva obra culminant dins el naturalisme la ja anomenada “Los pazos de Ulloa”.
Però la seva obra literària no l’allunyava dels seus escrits en favor de la instrucció de la dona i la igualtat en drets, fins i tot ho va portar a la pràctica, separant-se del seu marit i mantenint una relació amorosa amb Benito Pérez Galdós, de la que es conserven algunes cartes, tot això en un país on no existia el divorci i de cara a la poderosa església estava en pecat.
Però cal que ens en adonem del ambient advers en el que ella va fer tot això, i és que el mateix Clarín, va dir d’ella: ‘el furor literario-uterino de Doña Emilia”, i va arribar fins al punt no fer cap referència de les seves obres a la revista de la que era crític literari.
Malgrat tot i a tots, Donya Emilia Pardo Bazán, es a dia d’avui una dona reconeguda com una gran dama de les lletres, la millor del S.XIX, una gran viatgera, valenta des de la seva adolescència on arriba a enfrontar-se al seu pare per qüestions d’amor, promotora de la instrucció de la dona mitjançant la bona literatura, no les novel·letes que s’escrivien perquè continuessin sent les mestresses de casa ideals.
Per finalitzar i mostrar com està vigent encara avui dia, hi ha una obra teatral estrenada l’any passat “Furias y féminas”, en la que l’argument és un seguici fantasmal compost per Emilia Pardo Bazán, Concepción Arenal y Gertrudis López Avellaneda, que es reuneixen secretament en una gran biblioteca per traçar un pla i destituir a Pérez Reverte de la Real Acadèmia Espanyola. L’objectiu està més que clar, però, i els mitjans?… Són els correctes? Tres fúries es debatran, per la qüestió moral, la justícia i la lluita pel reconeixement, que s’atorgui el mèrit a qui pertany només el mèrit i no del sexe.
I més que merescut, just aquesta setmana fa un any que era previst, però ara han començat a Madrid les obres per introduir al paviment del carrer Cervantes, al barri de les lletres de Madrid, una frase de la nostra protagonista, que serà la primera d’una dona, ja que fins ara, eren totes d’homes.

Aquesta setmana, en dones me enllà del temps i la història, viatjarem amb una dona, d’ origen Lituà, però que en els seus temps era territori de Rússia, i jueva,el que va motivar el seu primer trasllat a Sant Petersburg on els jueus, podien residir a canvi d’un pagament. Estem parlant, d’un altre diàspora jueva, i que en aquest cas, va fer que algunes famílies arribessin ja a territori palestí.
El nom d’aquesta dona que va viure a diferents punts del món, de vegades de forma voluntària i d’altres de forma imposada, és Emma Goldman.
El seu primer enfrontament, el va tenir amb el seu pare, que volia que es cases i tingués fills com corresponia a totes les dones, però Emma Goldman, no pensava pas en un futur així per a ella, i desprès d’àrdues discussions, va aconseguir que la deixes creuar l’oceà amb la seva germana Helena i dirigir-se a la terra dels somnis, Estats Units.
I és que aquesta dona, que porta aparellat al seu nom la paraula llibertat, fins i tot va amenaçar amb el suïcidi per aconseguir el seu propòsit, però un cop a terres americanes, es va donar compte que més que en un somni, estaven davant d’un malson.
En arribar és van instal·lar a casa de una germana seva, però havien de pagar les seves despeses, els sous precaris i els fills, no donaven per mantenir més boques. Just en aquest moment, en entrar a la primera fàbrica, Emma quasi es pot fer una idea del que era la vida d’un esclau. Treballava de sol a sol, en unes condicions duríssimes, mitja hora per dinar, i no podien anar al lavabo sense demanar permís. Està clar que ràpidament es va donar compte de que el somni americà era pitjor quasi que el malson rus, però ella no es va enfonsar, va anar en persona a les elegants oficines de l’amo a demanar un augment de sou que no va aconseguir, tot seguit es va acomiadar i va buscar una altre feina. A la nova feina es trobava més còmoda el règim era menys marcial i tenien més temps de descans.
Va ser en aquest moment, quan coneix a l’únic home amb qui es va casar, Jacob Kershner, no sabem si per soledat o amor, es va sentir atreta per ell. I és just en aquests temps, que la família Goldman en ple arriba a Rochester farta de pagar per viure en un lloc pel fet de ser jueus. En aquell moment les dues germanes van a viure a casa dels pares, i poc temps després en Jacob també. Li demana matrimoni a Emma un munt de vegades fins que ella accedeix, però tot canvia un cop casats, es comporta com qualsevol altre home i als 10 mesos es divorcia, marxa de Rochester, i te que tornar, ell la persegueix amb mil i una disculpes i es tornen a casar, però res havia canviat i aquest cop i sense miraments, amb l’únic recolzament de sa germana Helena, l’abandona per sempre i el 1889 marxa a Nova York.
Però durant aquest temps, i abans de la marxa de l’Emma a Nova York, es donen uns fets que marcarien la història d’ Estats Units i de la nostra protagonista. Els fets es desenvolupen a Chicago, epicentre del moviment obrer. L’1 de maig de 1886, es convoquen vagues arreu dels Estats Units demanant la jornada de 8 hores, l’endemà i desprès de ser acomiadats més de mil treballadors, el treballadors d’una companyia protesten, la policia carrega, i hi ha vàries morts entre els treballadors. D’aquests fets ve marcat a nivell internacional l’1 de maig com a dia del treballador.
Però hi ha uns fets que marcaran encara més profundament l’Emma, i faran que s’impregni del moviment llibertari, l’anarquisme. Succeeixen a Chicago, el 4 de maig pels abusos de la policia i la patronal, després de tot un dia de manifestacions obreres amb milers d’assistents, quan a la plaça de Haymarket, només queden unes dues-centes persones, es demana desallotjar el que havia estat una concentració pacífica, i la policia comença a carregar, de sobte se sent un com un esclat i la policia comença a disparar resultant alguns agents morts i d’altres ferits, uns diuen que pels seus propis trets, d’altres per una bomba anarquista. Es detén una sèrie d’homes, i es fa un judici ridícul amb un jurat d’homes de negocis i un parent dels policies morts. El desenllaç va ser clar, de culpabilitat, sobre tot per quatre d’ells condemnats i morts a la força l’onze de novembre de 1887.
Tots aquests fets van portar l’Emma a decidir sense cap mena de dubte quin seria el seu propòsit a la vida, el de vendre les idees anarquistes que li havien arribat al fons de l’ànima, i així ho va fer, sense por i enfrontant sempre les conseqüències. Havia llegit molt aquells mesos, l’assassinat d’aquells homes anava més enllà, volien acabar amb l’anarquisme, i els medis no van dubtar en criminalitzar l’anarquisme i els seus líders i seguidors, ni tampoc en crear confusió i por, eren terroristes.
Però ella, mancada de por, volia un món lliure, lliure de les mans d’un sistema que ofegava la classe treballadora i encastellava els que neixen en un bressol d’or.
Estant a Nova York, coneix Johan Most, director de la revista anarquistes, “Que Freiheit”, per qui sentí una gran admiració, i a un noi jove, Alexander Bergman, a qui anomenava Sasha. Els tres van ser grans camarades, amics i amants. Les primeres passes al moviment anarquista les va donar amb en Johan, que era rígid i tenia una forta creença en la causa.
El que porta de ple a l’Emma al món llibertari , és el fet de que Sasha intenta assassinar al president d’una companyia, just el que va provocar la mort dels quatre homes, i és empresonat. A partir d’aquell moment començar amb els seus mítings, xerrades, i a portar als treballadors al seu terreny. Va ser detinguda vàries vegades, el que li va servir per formar-se més, i finalment és deportada a la URSS, juntament amb Sasha, on s’acaba desil·lusionant per l’autoritarisme del règim soviètic.
Aquí comença el seu periple per diversos països, on fa mítings i xerrades, el món m’ha d’escoltar. I també comença cada vegada a ser més forta la lluita feminista, el seu concepte de l’amor, com lo més gran que pot sentir el ésser humà, fa que qüestioni, com ho ha fet sempre, el paper del matrimoni que engarjola a la dona a la casa i als fills, ella creu en un amor lliure, sense lligams signats, on la dona és pugui realitzar no només al món laboral, sinó sexualment, això queda reflectit en el seu llibre “ Matrimoni i amor”.
Un altre episodi interessant, es quan és convidada a Barcelona durant la guerra civil. Allà és rebuda com una autèntica heroïna, i és més, es desplaça fins al front, a la batalla de l’Ebre per conèixer Buenaventura Durruti, i queda impressionada en com porta als seus homes, no com un general, que ell mateix diu que no podria, sinó dins la camaraderia. Queda molt marcada amb el convenciment anarquista i la forma de pensar i d’actuar de Durruti.
Emma Golden, va ser una dona que va viure aferrada a una forma de pensar i d’acord a aquets ideals va viure, fent que això la convertís en la dona més temuda i odiada pels poders. Va ser algú molest que no és cansava de despertar consciències en vers a aquell món clarament dividit entre poderosos i obrers, era la veu que ressonava en un sistema que volia continuar en un immobilisme i les masses adormides. Just era això el que més temien d’Emma Goldman, no els atemptats i les bombes, sinó la seva capacitat per despertar a la classe obrera i mobilitzar-la, perquè aquest és el pitjor malson dels poderosos, que la gent pensi i és rebel·li, perquè està clar que són més i podrien acabar amb el seu poder i el seu sistema, i aquest era el poder d’Emma Goldman obrir i despertar les ments adormides.