Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Marlene Dietrich

MARLENE DIETRICH

De Marlene Dietrich són moltes les coses a dir o destacar, la seva vida es pot enfocar de moltes maneres, el que està clar, és que aquesta berlinesa va fruir d’ una vida molt longeva, 91 anys de vida, que van començar al 1901 i van acabar a París al 1992.

Podríem començar amb unes paraules que li va dedicar Ernest Hemingway quan li va escriure una vegada: “La mort és quelcom que a tu no et concerneix, Marlene. Tu ets immortal”. I de fet així ha estat, filla de una família benestant, va aprendre a tocar l’anomenat “xerrac cantant”, gràcies a Igo Sym, un músic bavar que és va emperrar en ensenyar-li a temperar una gran tira de metall que es tocava amb una arc de truges greixades i emetia una música lànguida i planyívola. D’aquí a una gran carrera com a violinista, només hi va haver un pretext de lesió al canell, i una inscripció a la escola teatral del prestigiós Max Reinhardt al segon intent, i que va suposar un enfrontament obert amb la seva mare.

Aquesta dona es pot considerar una persona avançada als seus temps doncs les seves aficions més conegudes són, a banda de tocar la ja esmentada serra musical, i cuinar pels seus amants, tenir relacions sexuals amb homes i dones, es diu fins i tot que va compartit una de les seves amants amb Greta Garbo.

Va viure i va morir com va voler, i això no era fàcil en aquells anys, però el seu posat davant la càmera ja ho deia tot d’ella, com a personatge i com a ésser humà. Sense tenir el que s’anomena una bellesa clàssica, omplia amb els seus ulls i tot un conjunt diferent de mirades, que penetraven en qui la contemplava fins i tot a la gran pantalla, i el seu posat que sempre tenia un punt reptador més o menys marcats.

Aquest posat ja li venia de la més tendra joventut, en aquell Berlín del anys 20, que va definir Bertolt Brecht com “una meravellosa aventura, desbordant de coses amb el gust més espantós ̫… Però quant fast!” i ella era el personatge ideal per aquell moment, algú que havia anat a l’escola amb una nos de plomons o un barret cridaner o inclòs un gos que arrossegava lànguidament, encaixava com una peça de puzle en aquell Berlín dels nous teatres, els cabarets, els cafès d’artistes, les festes salvatges, i la prostitució als carrers, en aquella ‘Babel del món, com la va definir Stefan Zweig, i així va començar la seva carrera teatral Marlene Dietrich, diuen que amb més obstinació que facultats, i malgrat això va tenir una llarga carrera cinematogràfica i està considerada la novena millor actriu de la història.

És va estrenar al cinema alemany amb una breu intervenció a Tragèdies d’amor, dirigida per Joe May, i la seva aparició no hagués estat més que una anècdota de no haver conegut al rodatge al que seria el seu únic marit i pare de la seva filla María, del que mai no és va separar , malgrat la seva incomptable quantitat d’amants, Rudolf Sieber.

Com hem dit abans a més d’un crític no se li va escapar la caiguda d’ulls i el posat d’aquesta gran actriu encara que apareixen en petits papers, a segon pla, de dona coqueta o de vida alegra. Tampoc passava desapercebuda a la nit berlinesa, en una fotografia d’aquella època se la pot veure en un club de dones, amb un esmòquing d’home i no va passar desapercebut el sensual tango que va ballar amb Carol Noher.

Cal a dir que van ser uns anys de petits papers, molts amants, alguns sonats, que van fer que el seu marit empentat inclòs per ella, prengués el mateix camí, i visquessin molt temps separats, anys de viatges junts amb els seus respectius amants, però sempre li reservava uns dies per Nadal el que va fer que sempre fossin amics. En aquella època va intervenir en 16 pel·lícules i unes quantes obres teatrals i a alguns crítics no se’ls va escapar que podia ser una següent Greta Garbo amb la seva actitud somnàmbula i aquella mirada amb els ulls mig tancats.

Encara que molts estan d’acord en que el director Joseph von Sternberg va ser qui va crear la Marlene Dietrich dona fatal, ell mateix assegurava que la màgia ja estava en ella de forma letal, afegint que no li va donar res que no tingués, només va fer ressaltar tot allò que ja tenia perquè ho pogués veure tothom.

La seva gran pel·lícula, la que tothom relaciona amb el seu nom és ‘El ángel azul’ i el seu paper el de la cabaretera Lola-Lola, que acaba arrossegant a la degradació a l’honrat professor Rath. Aquí és va crear un gran binomi en el que ella inclòs semblava la seva criada proveint-lo constantment de tot el que necessitava, arribant a no oposar cap resistència al domini del director en la seva actuació. Amb ell va aprendre a il·luminar el seu rostre, a traçar una línia plantejada sobre el seu nas, col·locar un focus sobre el seu cap que incidís sobre la línia per reduir l’amplitud del seu nas eslau “Sense tu, jo no sóc ningú” li escriuria moltes vegades.

I realment va ser amb el seu pigmalion i firmant per la Paramount, deixant per “uns mesos” marit i filla a Berlín, que va fer de tot, per aconseguir ser la gran estrella de Hollywood que volia ser. Amb la seva disciplina prussiana es va aprimar 15 quilos, es va deixar extreure els queixals del seny, cosa que sempre va negar, va accentuar la seva pal·lidesa, i és va depilar les celles com Greta Garbo. Les seves excentricitats seguien, però amb aquest binomi director actriu entre 1930 i 1935 es van filmar set títols memorables: El ángel azul, Mateixos, Fatalidad, El expreso a Shangai, La venus rubia, Capricho Imperial i El diablo és una mujer.

El barroquisme del director, ple de fetitxismes i escenaris exòtics, va contribuir a engrandir la llegenda de la Dietrich, que ja no podria passar sense pells, plomes, joies i maquillatges sofisticats. Cabareteres, vampiresses, espies i dones aventureres amb una clara ambigüitat sexual la portaran a un corraló sense sortida quan els espectadors es van cansar de les actrius de mirada caiguda del anys 30.

Mentre treballava amb Sternberg, el seu marit i la seva filla es van traslladar a Califòrnia, però la seva llista d’afers no va mai disminuir incloent noms com Gary Cooper, Mercedes de Acosta, Greta Garbo o Edith Piaff. De fet hi han unes paraules d’ella en una de les seves pel·lícules que la defineixen bé, a ‘El expreso a Shangai: “Necesité muchos hombres en mi vida para convertirme en Shangai Lili”. I quan se la criticava per la seva bisexualitat tranquil·lament responia:’ A Berlín importa poc si és home o dona. Fem l’amor amb qualsevol que ens sembli atractiu”.

Després de trencar amb Sternberg va rodar amb diversos directors però els crítics coincideixen que només hi ha dues pel·lícules en què es deixi d’interpretar a ella mateixa, ‘Arizona’ on interpreta a una madura noia de Saloon i a una petita col·laboració a ‘Sed de mal’ de Orson Welles, interpretant una gitana endevinadora.

Declarada anti nazi va demanar fins i tot la nacionalitat nord-americana i al 1943, abandona la seva carrera, es vesteix de militar i va a animar a les tropes nord-americanes a la primera línia de foc. Curiosament la seva cançó Lili Marlene, és va convertir en un símbol pels soldats de tots dos bàndols. Va conviure amb els soldats a primera línia i animar íntimament als generals Patton i Gavin, va patir bombardejos, va passar un pulmonia i quasi se li congelen les mans a les Àrdenas. Tot això li valer que al 1947 li fos concedida la Medalla de la Llibertat, la més alta condecoració civil que es donava als Estats Units.

A finals dels 50, s’instal·la a París i es dedica a donar concerts. Però aquesta gran dona es va saber enfrontar a tot menys a envellir i quan els miralls de casa seva li van començar a tornar una imatge que no volia veure retornada va baixar totes les persianes i no va tornar a sortir mai més

Va declarar:” Mai estic sola” i va viure entre els records del que va ser, fins que va morir l’any 1992 i va ser enterrada a la seva ciutat de naixement, perquè va tornar a sentir-se berlinesa en contemplar la caiguda del mur.

Gran actriu, dona avançada als seus temps, mai va amagar res ni tenir por de res, curiosament, només va tenir por d’ella mateixa, quan el seu rostre va deixar de ser el que el cinema, Steinberg i ella mateixa havien creat.


Per Nuria Barnes

Deja aquí tu opinión

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.