Publicado el Deja un comentario

Dones més enllà del temps i la història: Federica Montseny


Avui parlarem d’una dona amb una vida molt peculiar des de petita i de gran lluitadora pels drets socials des de molt jove. La seva implicació en el moviment anarquista, ha fet fins i tot que alguns l’anomenin com ‘La pasionaria anarquista’.
Però anem al principi perquè la seva infantesa ja no és com la dels altres nens, neix a Madrid el 12 de febrer de 1905, filla de dos anarquistes catalans processats vàries vegades per les seves idees llibertaries. Uns pares peculiars fundadors de les revistes ‘La revista blanca’ i “Tierra y libertad’. Els seus pares eren Juan Montseny i Teresa Mañé coneguts en el món llibertari com Federico Drames y Soledad Gustavo.
La Frederica no va anar a l’escola, va ser la seva mare, mestre, qui li va impartir els estudis, tot i amb això, estudia la carrera de Filosofia i lletres a Barcelona. D’aquesta manera un fort sentit de la llibertat, impregna tots els seus estudis, i ja amb dotze anys comença a participar amb els seus pares, acompanyant a sons pares en l’activitat militant, mítings i manifestacions, però sobre tot, qui marca el seu ideari és la seva mare, qui li transmet les idees de llibertat personal, poder de decisió i elecció de la forma de vida, del seu pare va recollir el pensament d’estendre l’educació a tots els grups socials que era l’eix fonamental per a l’alliberació d’homes i dones.
Tot aquest aprenentatge la porta a conèixer a personatges com Salvador Seguí, El noi del sucre, el sindicalista del moment, i a Lluís Companys que després seria president de la Generalitat, més tard conèixer la Àngel Pestaña, i amb tots ells compartiria els convulsos moments pre cop d’Estat i guerra civil.
Es te coneixement de dues obres, escrites quan era molt jove, la primera amb quinze anys Peregrina de amor i una altra sobre la Barcelona obrera, La tragèdia d’un poble, que ella mateixa va cremar.
Amb 17 anys i amb el pseudònim de Blanca Montsant, comença la seva col·laboració amb la premsa anarquista. Amb divuit anys, ingressa a la CNT (Confederació Nacional del treball), la gran central anarquista de l’època, afiliant-se a Cerdanyola al ram d’oficis varis. És en aquest moment, quan l’Àngel Pestaña li ofereix treballar en el diari Solidaritat Obrera on tindria al seu càrrec la secció de Relleus socials.
També s’incorpora a l’òrgan directiu de la Revista Blanca, òrgan teòric de l’anarquisme espanyol fins l’any 1936, revista en la que a la seva primera època, fins 1905, col·laboren, escriptors com Unamuno, Clarín, Baroja, Pérez Galdós o Pablo Iglesias. És aquí on es dóna a conèixer, juntament amb una revista setmanal de sàtira El luchador.
Des de 1932, FEDERICA comença a participar en moltes gires per tot el país, divulgant les idees sindicalistes i revolucionàries.
El 1933 neix la seva primera filla, Vida, fruit de la seva relació amb l’anarquista Germinal Iglesias. Però això no l’allunya de les seves tasques de divulgació i d’escriptora. Va escriure uns 50 relats a la Revista Blanca, recollits com: La novela ideal i La novela libre i és en dos d’aquest relats: La victòria y El hijo de Clara, on aborda el problema de la llibertat femenina que va marcar tota la seva vida i la seva obra, fet que es veu molt clar en la novel·la autobiogràfica, La indomable.
Membre de la FAI, el moviment més radical dintre de l’anarquisme, va mantenir un gran enfrontament dialèctic amb els més moderats anomenats Treintistes, mantenint postures més properes a García Oliver, Ascaso i Durruti.
I és just en aquest moment on te que prendre la decisió més dura, Largo Caballero li proposa entrar al seu govern per aturar el cop i la guerra i ella es troba en mig dels més radicals que pressionen perquè no ho faci i el més moderats per que accepti. Finalment es converteix en la primera dona ministra d’Espanya, encara que hi ha qui ho porta més enllà i diu que d’Europa e inclòs del món.
Ostenta el ministeri de Sanitat i Assistència social, entre el 5 de novembre de 1936 i el 17 de març de 1937. Malgrat que la situació de guerra i de lluites dins el propi govern feien difícil qualsevol decisió, va promulgar mitjançant decret la llei d’avortament i és va dedicar als refugiats.
El 26 de gener de 1939 tota la família Montseny marxa cap a l’exili francès, però allà tampoc ho va tenir fàcil fugint del nazis que anaven ocupant territori francès, però malgrat tot el 1942 és detinguda, i es lliura de les presons espanyoles pel fet de estar embarassada, el que no la lliure de estar un temps a presó, i en aquest any neix la seva filla Blanca.
Desprès de l’alliberament de França la família s’instal·la a Tolouse, però fins la democràcia a Espanya el 1977 no pot tornar a Espanya, fet que no està clar si va arribar a fer, finalment, mor a Tolouse el 14 de gener de 1994 als 88 anys.
Però cal a dir que ni un instant de la seva vida, deixa l’nactivitat política de la forma que sigui i deixa molta obra publicada, molta dedicada a la dona, com són els titols: Mujeres en la carcel (1949), Cien días de la vida de una mujer (1949), Heroinas (1964), El éxito. Pasión i muerte de los españoles en el exilio (1969), i les que es consideren les seves memòries Mis primeres 40 años, que apareix al 1987, quan contava ja 80 anys. I no val oblidar que es ella junt amb el seu company Germinal Església qui fonda el setmanari L’Espoir.
Fins aquí la vida d’una dona que neix lluitant i no deixa de fer-ho fins l’últim instant, per aquí segons paraules de la seva filla Vida, la lluita es sempre davant de tot i només la marca la mort de la seva altra filla. Un exemple de lluita fins les darreres conseqüències, un exemple que avui més que mai les dones hem de conèixer per seguir lluitant pels nostres drets.

Deja aquí tu opinión

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.