OLYMPA DE GOUGES


Avui, en dones més enllà de la història, retrocedirem a un dels moments més convulsos de la història de França, per no dir, a nivell nacional el més convuls, La Revolució Francesa.
Encara que no se les va considerar, i el que es deia d’elles, (com el mateix Jean Jacques Rousseau, en una missiva a D’Alembert: “Les dones, en general, no estimen cap art; no en coneixen cap i no tenen geni” ), les dones participaren en la Revolució, el que les va costar suor, sang i fins i tot la vida.
Elles van portar a terme la Revolució dins de la Revolució, perquè dins de les famoses paraules ‘ Liberté, legalité i fraternité’, elles no estaven incloses, la igualtat era cosa d’homes. Però moltes d’elles no es van conformar i van sortir a lluitar per la seva igualtat vers els homes.
La nostre protagonista d’avuí, és un clar exemple. Nascuda al 1748 se la pot definir com escriptora, dramaturga, abolicionists i feminista.
Era de família burgesa, i el seu nom real era Marie Gouza, els seus pares la van casar amb 17 anys amb un home més gran que ella, i no va trigar massa en quedar-se vídua amb un fill, i una clara determinació, mai més és tornaria a casar perquè el matrimoni era la tomba del amor.
Els seus treballs eren revolucionaris i feministes, va escriure diversos drames, sobre el maltractament que tenien els negres, el que li va valer poder ser membre de l’associació, “Club des amics des nuars”, i alhora va provocar sobre ella pressió i amenaces per part del lobby de la Cort de Versalles.
En quant a la seva vertent feminista, res no la diferència en les demandes de les més famoses feministes del s.XIX, igualtat d’homes i dones en tots els aspectes, tant en l’esfera pública com en la privada.
Entre les seves demandes, estaven, com no, el dret al vot, el dret a parlar en públic de política, l’acces al treball públic, accedir a la vida política, tenir i controlar propietats, formar part de exèrcit; incluia la igualtat fiscal, el dret a la educació i a la igualtat de poder tant en l’ambit familiar com en l’eclesiastic.
Com podem veure, moltes de les seves demandes no es van assolir fins el segle vint, com en el cas del dret a vot a Espanya, com explicàvem parlant de Clara Campoamor, i d’altres, com la igualtat al si de l’esglesia, en el cas de algunes religions com la catòlica i la islàmica, no s’han assolit en el s.XXI.
Va ser tant avançada al seu temps, que va demanar, dirigintse a la reina Maria Antonieta, amb la que anys després compartirien el mateix fi, la anulació del matrimoni, la renovació de convivència entre concubins de forma anual, el divorci, I el reconeixement patern dels fills nascuts fora del matrimoni.
Però la seva tasca és va expandir per ajudar als més desprotegits, proposant un principi de pla de protecció matern infantil, creació de maternitats, i fins i tot ajuts pels aturats i els captaires.
Desprès de llegir tot això, sembla que estiguem parlant d’un discurs, que en alguns aspectes és podria haver fet aquesta setmana, quan es deia que les llars més desprotegides eren les monoparentals mare fill, o quan s’estan qüestionant molts dels drets aconseguits durant segles gràcies a dones com Olympe de Gouges.
Si a dia d’avui, a les dones que demanem igualtat de salaris, de tracte, de justícia, protecció davant de la violència de gènere, quan la mort de dones a mans de les seves parelles augmenta, així com desaparicions, maltractaments físics i psicològics, assassinats dels nostres fills i violacions sens anomena feminazis, qué va ocurrir amb aquesta dona que demanava moltes coses que entrat el s.XXI, encara no són un dret?
Doncs, que sense esperar els seus drets va prendre part en política, i totes les seves demandes li van valer ser qualificada fins i tot de prostituta. Va prendre partit pels Girondins, i va pronunciar una frase premonitoria: ’La dona te dret a ser portada al cadalso i de la mateixa manera, el dret a pujar a la tribuna”. Malauradament, només es va complir la primera part. Va criticar el “Comité de salut pública” i als mateixos Marat i Robespierre, això la va conduir a la seva fi, va ser guillotinada, condemnada pel comité Revolucionari, el 3 de novembre de 1793.
Per poder fer-nos una ideia clara del que ha costat a las dones aconseguir els seus drets, en alguns països, i no tots, a Espanya, els estudis segueixen demostrant que a mateixa feina l’home guanya més diners.
Però per acabar amb la història d’aquesta gran dona, segons apunta Varela, fins i tot el seu pare va escriure les següents paraules:
“No espereu, Senyora, que em mostri d’acord amb vos (…). Si les persones del vostre sexe pretenen convençut de en raonables, i profundes en les seves obres, En que ens convertien en nosaltres els homes (…)? Adéu a la superioritat de la que ens sentim tant orgullosos. Les dones dictarien les lleis. Aquesta revolució seria perillosa. Així doncs desitjo que les dones, no és posin el birret de Doctor, i que conservin la seva frivolitat fins i tot als seus escrits. En tant que creixen de sentit comú serà adorables. Les dones sàvies de Molière són models ridiculs, les que segueixen les seves passes són el azote de la societat. Les dones poden escriure, però convé per la felicitat del món que no tinguin pretensions.
Podríem dir, que amb aquestes paraules del seu propi pare, queda clara la seva condemna, perquè res del que va dir ni pel que va lluitar auguraven un bon final, com així va ser.
La lluita de les dones, que es podria remuntar a Hypatia d’Alexandria, continua molts segles desprès.
Aquesta setmana hem commemorat la semana de la dona treballadora, el dia 8, escollit a nivell internacional com el dia de la dona treballadora, ha estat fent soroll des de fa molts dies al nostre país amb una vaga general de dones i actes i manifestacions per tot l’estat.
Per qué el soroll de les dones augmenta? És molt senzill, a part de l’equiparació salarial, que els homes siguin més tinguts en comte en totes les professions, sobre tot les creatives, el nombre de dones mortes, violades, maltractades i acusades, no deixa de pujar i les últimes sentències judicials no ajuden a res. Mentre a la política apareix l’ombra d’un partit polític, que ens vol tornar a tancar a la cuina.
Per això està clar que no ens podem permetre: “NI UN PAS ENRERA”.

Written by Nuria Barnes

Soy una loca de los libros y tengo tres obras publicadas, “La vida desde el tejado” relatos y dos poemarios “Pieles visitadas” y “Mujeres tras el espejo”.

Deja aquí tu opinión

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.