Publicado el Deja un comentario

Hoy en mujeres más alla del tiempo, la poeta Alejandra Pizarnik

Resultado de imagen de fotos alejandra pizarnik

Parlar d’Alejandra Pizarnick, és parlar d’una poeta que com poques, ha descrit el dolor, la
desubicació en un món que no la entenia i que ella tampoc entenia, és parlar d’algú que se
sentía desarrelat de la seva pròpia família, fins i tot d’ella mateixa, es podria dir d’ella que és la
poeta de l’angoixa.
Nascuda a Buenos Aires el 29 d’abril de 1936, es treu la vida amb 36 anys al setembre de 1972,
deixant-nos una obra imprescindible per intentar comprendre els racons més amagats del
ésser humà, aquells llocs que la majoria enterra per poder viure, sense plantejar-nos realment
qui som o que hi fem aquí.
La seva poesia ha estat descrita com a surrealista, sexual i depressiva, de fet, el que les seves
relacions sexuals fossin tant amb homes com amb dones, va marcar la seva vida, sobretot a
nivell familiar, la seva família s’avergonyia d’ella, com de la seva obra.
Ella mateixa, es deia que era una “nena monstre” quan s’encomanava a Janis Joplin, sempre
amb una caixa de barbitúrics a mà, per si arribava el moment de dir adéu, com així va ser.
Descriure-la es fa difícil, perquè és algú tant sensible que sembla que mai sigui en ella mateixa,
ella són els objectes que l’envolten i en ells pren vida, així com en altres Alejandras que
conviuen amb l’original, i els morts, sent la mort també un tema recurrent en els seus versos,
acompanyada de la por.
Mai va ser feliç, perquè mai es va estimar a ella mateixa, ja adolescent odiava el seu acne i
prenia amfetamines per a no engreixar, va ser una dona plena de complexos i culpabilitat,
sobretot per la seva dualitat sexual, que no solament li venien de fora, ella era una lluita
constant contra si mateixa, la seva existència i els seus desitjos.
I és que en ella, vivien més Alejandras, bessones, d’altres vingudes d’altres vides, fins al punt
d’escriure. “He nacido tanto/y doblemente sufrido/ en la memoria de aquí y allá”.
En ella, hi ha un forat negre que li permet parlar amb els que ja no hi son, i ja ho demostra des
de la seva infantesa, és como si mai hagués viscut en el món real, com si el contemplés com
una vida que viu un altre. I l’altre punt bàsic en la construcció personal d’aquesta autora, és
l’espera d’un amor únic i especial que mai arriba.
Per entendre millor tot el que he exposat fins aquí d’aquesta dona amb una personalitat tant
complexa, ho faré amb un poema sobre la infantesa i amb les seves paraules sobre l’amor.
“La vida juega en la plaza/ con el ser que nunca fui (…) mi vida/ mi sola y aterida sangre/
percute en el mundo/ pero quiero saberme viva/pero no quiero hablar/ de la muerte/ ni de
sus extrañas manos”
I és aquest esser que sempre semblava viure en altres mons construïts de dolor, fent-se nusos
a ella mateixa, parlant amb els objectes, buscant la soledat però alhora esperant la companyia
eterna, que la porten a escriure versos com aquests. “Yo no se de pájaros/ no conozco la
historia del fuego/ pero creo que mi soledad debería tener alas”
Va ser una dona inquieta que va començar filosofia i lletres, va fer cursos de literatura, pintura,
periodisme, però el que era realment, era una lectora compulsiva que va beure de les fonts del
surrealisme, del romanticisme, del simbolisme francès, però en tot sempre estava la

mancança, i és que el que ella cercava era un amor messiànic que la salvés d’ella mateixa, que
arribés sense buscar-lo, sense provocar-lo, dit en les seves paraules: “ Buscar no es un verbo,
sino un vértigo. No indica acción. No quiere decir ir al encuentro de alguien, sino yacer para
alguien que no viene”
Desprès de tot el que he dit fins ara, a ningú no li estranyarà que el feminisme la convertís en
una icona, perquè els seus poemes són com vulves obertes i no tan sols per això, sinó per
treure el cap com a poeta, quan altres no van poder fer-ho, per parlar d’erotisme obertament,
sense cap mirament, amb la cruesa amb que ho feia tot, de frustració i d’esquinçament. Alguns
dels seus poemes són extremadament virulents contra ella mateixa, en un d’ells descriu com
és violada pels nazis on acaba dient que li agrada que la castiguin i a aconseguí un petit
orgasme per ella mateixa.
Però d’altra banda escriu belleses com aquestes:” Una flor/ no lejos de la noche/ mi cuerpo
mudo/ se abre/ a la delicada urgencia del rocío “.
I malgrat tot això, hagués pogut tenir una vida plena, va viure a París on va treballar per una
revista i traduir autors com Henri Michaux, Aimè Cesairé i d’altres. Va conèixer Cortázar, Rosa
Chacel i Octavio Paz, que li va fer el pròleg del llibre “Arbol de Diana” 1962. Va conviure
lliurement amb homes i dones, i malgrat tot això, es va treure la vida.
Però aquesta poeta, per a mi, i en la meva humil opinió, poeta en majúscules, encara va deixar
un misteri desprès de la seva mort, el seus diaris, què va passar amb ells?.
Hi ha versions que diuen que la seva família que se’n avergonyia d’ella, i en plena dictadura
argentina, els va destruir, sinó completament alguna part, però d’altres fonts diuen que els
seus diaris van fer un periple molt semblant al que ella i la seva vida foren, i ella mateixa va
marcar l’itinerari, ocults durant la dictadura a casa d’uns amics a Buenos Aires, van viatjar a
París a mans de Cortázar, i més tard van passar a les mans de la que havia estat la seva dona,
Aurora Bermúdez, essent finalment comprats per la Universitat de Columbia. De fet avui en
dia, els pots comprar com a tals, falta saber, si són els originals sortit de la seva mà.
Tot en la vida d’aquesta gran poeta, aquesta lectora àcida de Sartre o de Simone de Beauvoir,
que va guanyar les dues beques més importants per estudiar a Nova York, i que acabà
suïcidant-se en un permís del psiquiàtric on era ingressada està ple de dolor, de foscor, de
mort, i malgrat tot, tothom s’hauria de sentir obligat a llegir-ne encara que fossin uns quants
poemes, perquè realment el món te les dues cares, la llum i la foscor, poetes de llum en tenim
molts, però crec que ningú ha sabut descriure la foscor que de vegades tots sentim com
Alejandra Pizarnik.
I no em vull acomiadar sense uns versos que diuen molt d’ella.
¿Sabes tú del miedo,
sé del miedo cuándo digo mi nombre.
Es el miedo,
el miedo con sombrero negro,
escondiendo ratas en mi sangre,
o el miedo con los labios muertos,

bebiendo mis deseos.
Si, en el eco de mis muertes,
aún hay miedo.

Deja aquí tu opinión

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.