Publicado el Deja un comentario

Víctor Català en Mujeres más allá del tiempo y la historia

Mujeres más allá del tiempo y la historia

VÍCTOR CATALÀ O CATERINA ALBERT I PARADÍS

Aquesta setmana, m’endinsaré en un fet, que donarà peu a molts articles posteriors, i és el paper de la dona a la literatura, però que es por aplicar a totes les arts en general.

Desde que el patriarcat, s’instaure com a ‘modus vivendi’ a la societat, la dona queda relegada a la llar, per fer el paper de mare, esposa i dedicar-se a tenir cura de que tot el que té a veure amb que la casa funcioni. Queda doncs apartada, no sols del món del poder i la política, sinó de qualsevol altre aspecte que vagi més enllà dels murs on ha estat engarjolada.

Però al llarg de la história, moltes d’elles s’han oposat de ferm a aquest paper, desde les primeres sufragistes, a pintores i escriptores, que són les que avuí ens atanyen.

A nivell internacional, són moltes i conegudes, desde Jane Austen, a les germanes Bronte, de fet, Charlotte Bronte, li va enviar amb vint anys una selecció dels seus poemes al poeta britànic Robert Southey, i la resposta d’aquest, va ser: “La literatura, no pot ser assumpte d’una dona”, ja en podem donar gràcies, a que la autora de Jane Eyre no li fes cas, i com les seves germanes públiques amb nom d’home, en el seu cas Currer Bell.

Però encara avuí, diversos estudis demostren, que es més difícil per la dona, no només publicar, sino apareixer en revistas especialitzades i guanyar concursos, sobretot els sis més prestigiosos a nivell mundial.

Però anem al grà, quí era Caterina Albert i Paradís, doncs és una d’aquestes dones que va tenir que optar per un nom d’home per publicar, i que ho va tenir més magre, perquè escrivia en una llengua minoritària , el catalå, ella és l’autora de “Solitud” signada com a Víctor Català.

I ara és quan una gran majoria dels lectors, no saben de qui parlo, i és així per reunir les condicions que abans esmentava, ella encara ha quedat més al marge, fins i tot ara, quan les dones que van publicar com homes, en molts casos són reconegudes autores con Jane Austin, les germanes Bronte, o un cas curiós, el de Amantine Lúcile Aurore Dudevan, que segur si dic George Sand, el nom masculí que usava tothom la coneix més.

És per aquest fet, que he volgut parlar d’aquesta empordanesa, de l’Escala, amb una llarga vida, 1869 a 1966. La seva gran obre i més coneguda és la que ja us he esmentat “Solitud”

Pertanyia a una família de propietaris rurals, i el seu pare, esperonà les seves aficions artístiques. És subscriu al diari i a la revista La Renaixença, d’altres satíriques i guanya els jocs florals, tradició catalana arrelada al dia de Sant Jordi, amb un monòleg teatral La infanticida a Olot l’any 1898, i ràpidament esclata l’escandol en saber que era escrit per “una senyoreta de l’Escala”, el que va fer que ella optés per un pseudònim masculí, i que l’obra no és representés fins 1967.

A partir d’aquell moment, ella decideix viure dos mons, el de Caterina, senyoreta benestant del món rural, aferrada a la seva solteria, i el de Victor Català, un escriptor que centre la seva temàtica de la dona i el món rural, traspassant a una visio amarga de l’individu i la societat, molt lluny de les visions bucolíques de la terra de Maupassant i Ibsen.

Per ella és tracte del determinisme naturalista, juntament amb una concepció simbòlica que ens porta a un fatalisme cosmic, que engloba i domina el sentit de la vida humana.

Malgrat ser autora de poesia, en alguns casos molt propera al monóleg teatral, i de fet s’han representa moltes d’elles, la seva obra més coneguda és la narrativa, amb obres com Drames rurals, Caires vius i Solitud. I és amb la publicació de la primera el 1902, que li arriba el gran reconeixement, sobretot per una temàtica rural dels drames, marcats tots per la violència, la mort o l’embogiment.

Finalment, vull destacar, que la seva obra més important, Solitud, va començar a publicar-se els anys 1904 i 1905, com un fulletó a la revista Joventut. Finalment l’any 1909, es publica la tercera edició definitiva amb la que obté el premi Fastenrath en la seva primera edició, aquesta obra ha estat traduïda a set llengües, hi ha una versió teatral, al 1954 i dues cinematogràfiques.

És un clàssic de la narrativa catalana, on l’autora no surt d’aquest entorn rural, sinó que sembla com ella mateixa puja i baixa una muntanya, és la recerca de la individualitat de la dona i com pot portar una vida separada i lliure per ella mateixa. Estem parlant doncs, d’una de les primeres autores amb temàtica feminista.

Desprès d’una época amagada pels noucentistes, la seva obra resorgeix i pot veure les seves obres completes publicades, en una segona edició amb pròleg de Maria Aurélia Capmany. Recentment, donada la temàtica de les seves obres, els estudis de gènere, han aportat més llum a l’obra de Caterina Albert i Paradís.


Per Nuria Barnes

Deja aquí tu opinión

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.